És difícil trobar el moment, encara que quan arriba és la glòria. Tot conflueix en aquells instants i en aquell lloc secret que els acull, sempre el mateix. A diari s’ocupen un de l’altre en la distància. S’escriuen missatges de correu, de WhatsApp, de Messenger, que els permeten escurçar l’espai que els separa. Ambdós viuen amb les seves parelles estables, però necessiten aquesta relació que va néixer fa temps en un camp de futbol, durant un partit amistós previ a la celebració d’una competició mundial. Ell i ella van formar part de l’organització. Mai no havien coincidit abans de la preparació d’aquell partit.
Un cop acabat l’encontre, se’ns va convidar a un refresc i un entrepà com agraïment a la nostra tasca.Tot un plaer asseure’s a la grada, a l’ombra, amb el senzill piscolabis i al costat dels companys. El verd lluent del camp té la seva continuació en el mur alt, també verd, que envolta la instal·lació esportiva. El sol es reflectia en aqueix verd i rebotava en l’equipació blanca dels jugadors visitants. Els locals, de vermell, contrastaven amb la gespa. Era, com diuen els comentaristes, una festa del color. Ell feia fotografies i gravacions del partit, del camp, dels jugadors, de tot.
De sobte, entrepà i refresc ja no m’importaven. Ell em va preguntar si em semblava bé que seiés al meu costat. Com no! Mentre xerràvem, em va tocar el braç sense voler durant un moment molt, molt curt. Va ser un breu frec. No només jo vaig ser-ne conscient. Ell, també. Quan el festeig va finalitzar, em va acompanyar amb el seu cotxe fins a casa i em va demanar el telèfon.
A l’endemà, un segon abans d’escriure-li jo per proposar-li una trobada i un cafè, ell se’m va avançar per fer-me la mateixa proposta. Ja han passat tres anys.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada