...tota vida és un procés de demolició
Scott Fitzgerald
A les infermeres que besaven les mans de la meva mare com volent ressuscitar-la.
TU, entre dolors suportables,
si encorbaves el coll cap endavant
i així ho volies, ajudada per un algú
que et posava un coixí sota
els ronyons, em veies néixer
de tu mateixa, em paries.
Jo, amb un dolor diferent
i des d’una cadira asèptica
d’hospital i amb les mans als genolls
amb la mateixa sorpresa amb què
mirava com pastaves farina i ou
els matins dels diumenges,
et vaig veure morir. Tenies mig oberts
els ulls com quan no volies dormir
del tot per la pesant sensació
d’haver de vigilar, d’estar alerta
no fos que arribés el llop que amenaçava
(i amenaça encara) els teus fills.
Tenies la boca mig oberta per tal
de respirar l’últim aire que et pertocava
pel teu contracte amb la vida.
Jo vaig venir amb un plor modest.
Tu vas marxar amb un silenci elegant.
I quan ens vam quedar sols en aquella
habitació de miralls i crists barrocs,
i mobles estranys i rajoles holandeses
fill i mare, on també el pare temps després
va morir corcat sota el sopor
d’un al·luvió de medicaments, imagino
que em vas fer un petó de benvinguda
a aquest món de treballs absurds.
I quan ens vam quedar sols en aquella
habitació d’hospital dos-cents quinze
buidada d’altres malalts per fer més íntima
la mort que t’assaltava i tot d’un blanc
immaculat, quasi modest amb les finestres
tancades a la pluja bruta de la bruta
primavera, jo no vaig ser capaç de besar
la teva carn de cera ni de tancar-te els ulls
del tot. Tan forta era la teva voluntat
de ser a l’aguait vigilant la porta no entressin
els cànids assassins. I em va costar
també mirar-te, però ho vaig fer per amor.
I sentint els teus últims sorolls mecànics,
aquells cruixits que ens depara
el que som, el desmuntar-se
de la nostra bastida, vaig tenir la sensació
de que el llop que tocava la porta era jo,
que ja, miserable, de tant dolor, feia
esforços per oblidar-te com abans millor.
Tan gran era el dolor.
I sentint els teus últims sorolls mecànics,
aquells cruixits que ens depara
el que som, el desmuntar-se
de la nostra bastida, vaig tenir la sensació
de que el llop que tocava la porta era jo,
que ja, miserable, de tant dolor, feia
esforços per oblidar-te com abans millor.
Tan gran era el dolor.
Juan Carlos González Pujalte
2n. Premi XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada