El nom de mamut ve d’una llengua russa, el vogul, també coneguda com llengua mansi, només parlada per un antic poble que viu a Sibèria entre els rius Ural i Obi. El mansi és una llengua viva llunyanament emparentada amb l’hongarès, tan a prop de l’extinció que només la parlen poc més de tres mil persones. Tot i així, sorprèn que una paraula d’una llengua poc parlada i menys escrita hagi donat la volta al món i hagi vençut l’erosió del temps. La seva gramàtica no té gènere, per la qual cosa no troben sentit a la polèmica sobre el llenguatge sexista. El que s’estalvien en el gènere s’ho gasten en el número. No en tenen prou amb el singular i el plural, necessiten el dual. Els mansi estimen gramaticalment la parella. Pels mansi un és solitud, dos és companyia i tres una multitud.
La paraula mamoth sembla provenir de mang i ot, banya de la terra, ja que els mansi creien que aquests enormes animals vivien en coves sota terra i que sortien únicament de nit perquè morien si els tocava la llum del sol.
Els mamuts de Viladecans realment semblen donar la raó als mansi perquè van aparèixer morts a la llum del sol amb els seus ossos i els seus ullals sepultats per milers d’anys i tones de terra. És un animal nocturn, com demostra la foto, emparentat amb els dracs i altres bèsties de foc que llancen flamarades prop dels seus caus, a les places de les viles, deixant en l’aire de la nit l’olor de sofre. Fa pinta d’ una bèstia escapada de l’avern entre fum i foc, o d’animal de companyia del Satanàs d’una representació dels Pastorets que es fes al Teatre al Carrer. El nostre mamut afillat és un animal jove, no sobrepassa els cinc anys i tot li va sobre rodes. Hem comprovat que –al contrari del que pensaven els mansi– és un animal que sobreviu a la llum del sol, a costa d’una gran set. Beu més aigua de la que és capaç de digerir, que expulsa per la trompa quan acaba l’estiu, el vuitè dia del setè mes del calendari romà, setembre. Malgrat el seu aspecte impressionant és una bèstia pacífica i dormilega. Dorm el somni d’hivern però també el somni d’estiu. El dia abans del vuitè dia cal treure’l de la migdiada al crit de mamullem, mamullem, i espavilar-lo. A l’endemà és ell qui ens espavila a tots nosaltres deixant-nos xops i refrescats. Mamullats.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada