Del porta a porta, als contenidors intel·ligents: ¿Per què un nou model de recollida de residus?

 

Poder dipositar els recursos domèstics (mal anomenats residus, com dèiem en la primera part d’aquest article, publicada el mes d’abril) a qualsevol moment del dia de la setmana, a qualsevol hora, és sense cap mena de dubte un molt bon sistema, que ajuda als veïns i veïnes de Viladecans a poder organitzar-se en el dia a dia. Però si mirem més enllà, veiem que aquesta manera de dipositar els residus no facilita que assolim uns resultats satisfactoris de la separació dels residus (recursos) en origen. Malgrat les nombroses campanyes de foment del reciclatge, a tots els nivells de l’administració (AMB, Generalitat, estatals, municipals) a Viladecans no avancem en la pujada de la recollida selectiva. Hi ha alguna cosa que no fem bé, i ens hem acomodat en la idea que reciclar en origen no és tan important. Quan sí que ho és. 

Estem estancats, de fa ja molts anys, en un 34% de reciclatge en origen. Podríem dir que, aproximadament, només 3 de cada 10 llars reciclem, i al voltant de 7 no ho fan. Això fa que ocupem els darrers llocs en la taxa de reciclatge de l’AMB, i que estiguem lluny d’assolir els objectius que ens indiquen les administracions supralocals. Penso que qui té la competència política en la matèria no pot mirar cap a una altra banda, i plantejar noves maneres de recollir els residus que fomentin el reciclatge en origen. Els experts ens diuen que amb contenidors, difícilment s’assoleixen recollides selectives en origen superiors al 40-45%. A molt estirar hi ha municipis que han arribat just al 50% amb aquest sistema de recollida, amb contenidors oberts 24/7. Els experts, i les experiències d’altres municipis, reporten que la recollida porta a porta en alguns barris residencials, com Alba-rosa, Mas Ratés o la zona de cases de Can Guardiola, la recollida sense contenidors, passant cada nit per les portes de les cases, fomenta de forma exponencial la recollida selectiva. Els veïns i veïnes deixen la fracció que toca aquell dia a la porta de casa (tot un luxe, no cal caminar fins als contenidors), i durant la nit l’ajuntament els recull. Cada nit toquen dues fraccions: paper i orgànica, envasos i orgànica, etc... però la fracció rebuig, la que aniria al contenidor gris si n’hi hagués, només un dia a la setmana. Això fomenta la separació en origen, i un augment espectacular del reciclatge. Municipis com Berga han passar de poc menys del 40% a resultats que superen el 80% en pocs mesos. Amb l’objectiu de bonificar els que participen i contribueixen al be comú, a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle separant be les deixalles, els bujols on deixen els residus tenen un xip que els identifica. Això permet, com diu la llei, identificar a l’usuari generador de residus, i bonificar-lo per la seva bona acció en pro del reciclatge. En barris amb blocs de pisos, com la gran majoria dels barris de Viladecans, el porta a porta és més complex d’executar. La solució que s’implantarà a Viladecans és la de tancar els contenidors d’orgànica, rebuig i envasos, l’obertura dels quals s’haurà de fer amb una targeta que identifica l’usuari. Això permet controlar quan es poden obrir els contenidors, i per tant deixar-hi segons quin tipus de deixalla. Per exemple, el contenidor de fracció de rebuig, el gris, només s’hauria d’obrir un cop a la setmana durant 24 hores; el d’orgànica, cada dia però a partir d’una certa hora, per evitar deixar aquest tipus de recurs masses hores abans de la recollida i evitar així olors, sobretot en l’època de la calor (que per cert, cada any és més llarga). 

Aquestes noves formes de recollida de residus poden semblar un retrocés en les llibertats individuals de deixar els residus a l’hora que un vulgui. Però hauríem d’obrir la mirada, i preguntar-nos per què hem d’arribar a aquest canvi en el model de recollida. El bé comú ha d’imperar, i si com a col·lectiu només 3 de cada 10 veïns reciclem, una tendència que es manté des de fa dècades, és de responsabilitat política incentivar canvis que fomentin l’augment de recollida selectiva, acostar-nos i assolir els objectius i acords nacionals i internacionals en matèria de reciclatge, i sobretot, ser coherents i estar a l’alçada d’una una ciutat capital verda europea (Green Leaf), que aspira a ser neutra climàticament el 2030 (i que ben aviat tindrem novetats interessants), compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic, i que té com a ADN l’educació.   

Jordi Mazón

Cap a una nova concepció dels residus i la seva recollida

El diccionari de la llengua catalana defineix residu, en la seva entrada principal, com “allò que resta d’un tot després de sostreure’n una o més parts”. Aquesta definició en cap cas atribueix al terme residu com quelcom de rebuig, sinó com un element que no és útil un cop s’ha sostret d’una part. L’espina del peix que hem cuinat i no hem menjat, el tetrabrick buit de llet, o la caixa de cartró d’un producte, són per tant residus, però en cap cas sense valor, ans al contrari, tenen un gran valor. Crec que hauríem de canviar el nom que donem a totes les fraccions domèstiques que no ens són útils, com l’espina del peix, el tetrabrick buit de llet o la caixa de cartró que ens portava un producte, i que coneixem com a residu perquè així ho són, per recursos, perquè realment són això, recursos de molt de valor. 

Conscients d’aquest fet, l’ajuntament de Viladecans ha canviat la gestió en la recollida dels residus (recursos) que fins ara teníem, perquè per tal que els residus siguin recursos de gran valor els hem de separar en origen, i no llençar-los barrejats. Per facilitar la tasca a la ciutadania s’han definit tres models de recollida segons els barris de la ciutat, a diferència del model únic que fins ara teníem. Si Viladecans és urbanísticament diferent, amb barris que s’han anat formant en diferents períodes, alguns amb carrers amples i d’altres amb carrers molt estrets, alguns amb una gran densitat de persones, d’altres amb molt baixa densitat, per què hem de tenir el mateix sistema de recollida dels residus (recursos)? ¿I si facilitem la tasca de separar i llençar els residus (recursos) canviant la manera de dipositar-los? La informació de la recollida de residus a cada barri es pot trobar al web municipal. 

Però, per què és important separar els residus en origen? Primerament, per un tema ambiental. Portar els residus separats en origen fa que el sistema de tractament dels residus sigui més eficient, i que reduïm les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’estima que un bon reciclatge en origen pot suposar fins a un 13% en la reducció d’aquests gasos. En segon lloc, més economia. Quan el camió porta els residus a les plantes de tractament, el primer que es fa és pesar-los. Un operari de la planta anota les tones de material que porta el camió, el tipus de fracció, i la seva procedència. Quan el que aportem és residu orgànic (contenidor marró), paper (blau), envasos (groc), vidre (verd), l’Àrea Metropolitana de Barcelona, gestora dels residus metropolitans, sap que hem aportat recursos de gran valor, i per això al cap del trimestre ens ingressa a l’ajuntament recursos econòmics. Canvi de recursos orgànics (per fer compost), paper, envasos, vidre (que tindran una segona vida i ajuden a no explotar els recursos naturals) per recursos monetaris. La caixa comuna de l’ajuntament es veu incrementada amb més euros, per poder fer accions i polítiques pel be comú. Ara bé, han de ser fraccions sense impropis, és a dir, no barrejats. En canvi, quan el contingut que aporta el camió és el que hi ha al contenidor gris, l’ajuntament ha de pagar. I molt. Perquè el que hi ha al contenidor gris no son recursos, sinó rebuig sense valor, no reciclable. I com que costa molts diners, la tona del que hi ha al gris ens costa diners, que paguem tots, i molt. I cada cop més car. Per tant, el missatge és ben clar: contenidor gris sempre el més buit possible, i la resta de contenidors, el més ple possible del que li correspon. 

Si separem bé en origen, veurem que al contenidor gris, amb un cop al mes que anem a llençar-hi els residus no reciclables, és més que suficient. Feu la prova, us sorprendreu. 

Amb menys gris, i molt més marró, verd, groc i blau, com que tindrem més ingressos econòmics a l’ajuntament per haver fet més i millor el reciclatge en origen, podrem repercutir en la nova taxa de residus, reduint-la, i estalviant-nos diners. Perquè de la mateixa manera que com més aigua, gas, o energia elèctrica fem servir més paguem, en el cas dels residus, com més en generem i pitjor fem el seu reciclatge, més pagarem en la taxa. És cosa de tots que paguem menys i reduïm les emissions de gasos d’efecte hivernacle a través del reciclatge dels residus (recursos). 

Jordi Mazón

Viladecans, Ciutat esponja

 

En el darrer número de Punt de Trobada, a l’article titulat Quan s’acabarà la sequera?, s’explicava des d’un punt de vista científic la sequera tan severa i atípica que estem vivint, un senyal més del canvi climàtic en què estem immersos i que ens afecta de ple a la Mediterrània, i en particular l’occidental, en la qual es troba Viladecans. En aquest article deixem la ciència i anem a la política local, per exposar breument com Viladecans és pionera en l’adaptació a aquest nou patró pluviomètric, amb sequeres més freqüents i més persistents, i l’aprofitament de l’aigua de pluja.

L’any 2008 Viladecans va aconseguir finançament dels Fons de Cohesió de la Unió Europea per iniciar un projecte pioner a Catalunya i Espanya, ja amb la visió de que la sequera del 2007-2008 no seria una anècdota, sinó una realitat incòmoda i freqüent. El projecte tenia per objectiu iniciar la creació d’una xarxa separada d’aigües pluvials, que recollís l’aigua de pluja que cau sobre la ciutat i la incorporés a l’aqüífer, en comptes de conduir-la a la xarxa del clavegueram, i no emmagatzemar-la i aprofitar-la. La idea és ben senzilla, i respondria a una pregunta que qualsevol infant podria formular-se: ¿i si recollim l’aigua de pluja, l’emmagatzemem i la fem servir quan ens calgui? Aquesta xarxa pluvial independent té actualment 35 km de longitud al llarg de la ciutat, i permet conduir l’aigua que precipita a la ciutat, a les teulades i carrers, a l’aqüífer, a través de tres pous municipals que tenen boca al parc de la Marina, al carrer de Jaume Balmes i a l’Avinguda dels Germans Gabrielistes, i dos punts de connexió més, situats al parc de Mas Ratés i al parc del Torrent Ballester (a Antonio Machado i al barri de Llevant també en tenen a punt de ser operatius). El reg de gairebé tres quartes parts de les zones verdes de la ciutat es fa amb aquesta aigua de pluja a través de la xarxa pluvial, i el 100% de la neteja urbana. Això és important, ja que hi ha un increment d’aigua en el nou contracte de neteja urbana, amb l’inici d’aquest mes d’abril dels tan esperats baldeigs a pressió nocturns de freqüència diària dels carrers. L’aigua que es fa servir és de la pluja recollida en les teulades i carrers de la ciutat.

Posem una mica de dades, per veure el potencial de la xarxa, fins i tot en un cas de sequera com l’actual. L’any 2022 es van fer servir 150.000 m³ d’aigua de pluja per a la neteja i el rec, és a dir, 150 milions de litres d’aigua. És molt o poc? A l’article del PdT a què fèiem esment al començament, Quan acabarà la sequera?, es pot veure com l’any 2022 van precipitar sobre Viladecans uns 400 mm, és a dir, 400 l/m², que és un terç menys del que hagués sigut normal. Imaginem 1 km² de superfície urbana, dels 20 km² que té el terme municipal, i que és inferior a l’extensió de tota la trama urbana on es recull aigua de pluja. Sobre aquest 1 km² de superfície urbana van precipitar un total de 400 milions de litres d’aigua, és a dir, més del doble de la que es va fer servir per al reg i la neteja viària. Recordem que la pluja mitjana a Viladecans no és de 400 sinó de 600 l/m². Per tant, l’aigua de pluja, ben canalitzada i emmagatzemada a través de la xarxa pluvial, pot satisfer totes les necessitats hídriques de rec i neteja viària actuals i possiblement futures de la ciutat, sense necessitat de recórrer a l’aigua potable ni a la de l’aqüífer que no provingui de la xarxa pluvial.

Així doncs, Viladecans és una ciutat capaç de retenir i emmagatzemar l’aigua de pluja, com una esponja. Això li permet plantejar-se projectes com la naturalització de la ciutat i arribar als 30.000 arbres urbans el 2030, que ajudin a la captura de carboni a l’hora que es redueixen de forma ràpida les emissions, tenir una ciutat més saludable i adaptada al canvi climàtic, amb espais climàticament més confortables. És la missió per esdevenir una ciutat neutra de CO2 el 2030.... però això serà motiu d’un altre article.

Jordi Mazon

Adeu a Mohn, benvinguda Avanza: cap a un transport interurbà més sostenible

El passat 26 de desembre l’empresa Avanza va fer efectiu el relleu a l’empresa Mohn en el servei de transport d’autobús a l’àrea metropolitana sud. Uns sis mesos abans, la companyia Avanza va quedar guanyadora del concurs per a prestar aquest servei de transport públic a la nostra zona metropolitana. La gestió d’aquest servei el presta l’Àrea Metropolitana de Barcelona, entitat que és la responsable de convocar el concurs, i de garantir el bon funcionament del servei un cop s’ha adjudicat. 

La nova contracta aporta diverses millores tant en els combois com en el servei, amb un increment en la freqüència de les línies existents, i la creació de noves línies. Tot i un inici del traspàs del servei una mica mogut, amb algunes incidències ocorregudes durant les primeres setmanes del mes de gener, ja solucionades, al llarg dels propers mesos d’aquest 2022 s’aniran observant aquestes millores. S’incorporaran a la línia Metropolitana Sud 136 nous combois, dels quals 33 seran 100% elèctrics i la resta, híbrids amb motors molt més eficients, de baixes emissions. Aquesta nova flota de vehicles ajudaran a reduir encara més les emissions de gasos d’efecte hivernacle i contaminants, i contribuir a assolir els compromisos internacionals en reducció de CO2 i millora de la qualitat de l’aire. El 2023 i 2024 s’incorporaran 14 autobusos híbrids més (la meitat cada any), fins a pràcticament haver renovat tota la flota de busos. 

A Viladecans, les millores en el servei es focalitzen en un augment de la freqüència en algunes línies, passant dels 30 a 20 minuts en hora punta. Els busos urbans, el Vilabus, passen també a 20 minuts de freqüència de pas en hores puntes, i a mig termini es replantejarà el seu recorregut per incorporar els nous espais de la ciutat, i la creació d’una nova línia de bus urbà regular. 

El bus nocturn que passa per Viladecans també millorarà, canviant el recorregut de forma que serà més directe, amb un temps de viatge d’uns 20 minuts entre Barcelona i Viladecans. Ja no donarà aquella volta de més d’una hora fins arribar a Viladecans des de Barcelona, que ens dissuadia a molts a agafar el bus per tornar per la nit cap a Viladecans des de Barcelona. 

Es crea una nova línia, la E98, que unirà Viladecans amb la zona de Maria Cristina, a la Diagonal de la ciutat veïna de Barcelona, de forma directa. D’aquesta forma es reforçarà la L97, una de les més usades pels usuaris del bus, i que quan passa per Viladecans sovint arriba plena de viatgers. La E98 tindrà el seu inici a Viladecans, i per tant serà utilitzada pràcticament de forma exclusiva pels veïns i veïnes de la ciutat. Tindrà una freqüència de pas de 15 minuts entre les 6 i les 10 del matí en sentit Barcelona, i de 13:30 a 19:30 en sentit Viladecans des de Barcelona. 

Tot i que no està licitat ni en concurs, i no té res a veure amb la nova empresa de bus metropolità, un cop finalitzin les obres de transformació de la C245 s’iniciarà el projecte d’implantació d’una una nova línia de bus que uniran Castelldefels amb Cornellà pel carril bus que s’ha dissenyat, i que tindrà un impacte molt positiu en la mobilitat sostenible entre Viladecans i els municipis veïns. A aquest fet també ajudarà el carril bici, i la imminent implantació del bicing metropolità en aquesta regió metropolitana sud. 

Jordi Mazón

Ciclocarrers: cap a una igualtat i sostenibilitat en la mobilitat urbana

La manera de moure’ns per les ciutats està canviant. Només cal donar una ullada a ciutats del nostre entorn comarcal, provincial, nacional, estatal, continental per adonar-se que el cotxe ja no és l’única alternativa als desplaçaments urbans i interurbans metropolitans. No es tracta d’una croada contra els cotxes, sinó que aquests ja no són l´única manera ni la prioritària per molts ciutadans en circular pels carrers de les ciutats. La bicicleta (elèctrica o convencional) i tota la mena d’andròmines de mobilitat unipersonal (anomenem-les a partir d’ara AMU, com podrien ser els patinets, monocicles, bicicles...) s’estan obrint pas en un espai públic del qual fins ara en tenia el monopoli el cotxe. Aquest ha dominat l’espai públic fins fa pocs anys, ocupant un espai privat en l’espai públic quan estacionen als carrers, fent soroll, alliberant gasos d’efecte hivernacle i contaminants que està demostrat que són perjudicials per a la salut (són causa directa d’un increment de la mortalitat, i influeixen en la capacitat d’aprenentatge dels infants). En canvi la bicicleta i les AMU a més a més de ser sostenibles energèticament, fomenten l’exercici físic, i connecten punts de la ciutat amb un menor temps que el vehicle, ocupen molt menys espai públic, i fomenten una ciutat pacífica, tranquil·la des d’un punt de vista de la mobilitat. 

Cal dotar, però, d’un espai físic perquè cotxes, bicicletes i les AMU puguin conviure. Viladecans no és Barcelona (per sort). La majoria dels nostres carrers, tots els de la xarxa secundària, són d’un sol carril de circulació, amb un costat amb aparcament (ocupació privada de l’espai públic), a diferència de ciutats com Barcelona, on molts carrers tenen diversos carrils de circulació. No podem seguir el model de la capital, i d’altres grans ciutats, suprimint un carril de circulació d’un carrer per a destinar-lo a carril bici, i crear així una xarxa de carrils bicis. A Viladecans hem optat pel següent:

A la xarxa primària, els cotxes circulen amb prioritat pel carrer, i les bicis i les AMU ho han de fer pels carrils bicis construïts en vorera, o segregats en calçada. En aquest sentit, estan previstos més carrils bici que s’aniran fent en els propers anys, segregats de calçada i en vorera quan no hi hagi més alternativa.

A la xarxa secundària, que és la gran majoria dels carrers de la nostra ciutat, el cotxe, la bici i les AMU han de conviure en igualtat de prioritat. Aquests carrers, que els definim com a ciclocarrers, queden definits com a zones 30 en el Pla de Mobilitat Urbana aprovat pel ple municipal el 2016, on la màxima velocitat permesa és de 30 km/h. Al ciclocarrer, i amb la premissa d’igualtat de prioritat, la bici i les AMU han de circular pel centre d’aquest, i el cotxe, que no té prioritat per sobre les bicis i les AMU, ha de respectar aquesta manera de mobilitat. 

Quan un vehicle passi de la xarxa primària, on té prioritat, i entri a una zona de ciclocarrers, quedarà clarament senyalitzada amb senyals verticals i horitzontals. A més a més, els ciclocarrers tindran dues línies vermelles discontínues al centre de la calçada en tots els ciclocarrers, d’un metre d’amplada, que servirà de guia per a les bicis i les AMU per on han de circular, i als cotxes per saber en tot moment que es troben en un ciclocarrer que comparteix en igualtat la prioritat de circulació. 

Els ciclocarrers comporten de forma intrínseca alliberar les voreres de la circulació de bicis i les AMU, i per tant protegir al més dèbil i indefens en la mobilitat urbana: el vianant. 

Les primeres proves del ciclocarrer, que s’emmarca dins del projecte Cap i Peus per fomentar la mobilitat sostenible i cívica, les podrem veure durant la setmana de la mobilitat sostenible als barris de Sales i Torre Roja, per progressivament anar implantant-los a la resta de carrers de Viladecans. 

Jordi Mazon

Al Remolar, ca la Pilar i la Platja de cal Francès, en bici

La mobilitat sostenible i cívica ha estat un dels eixos principals que des de la regidoria de mobilitat de l’ajuntament pretenem impulsar. Promoure maneres més sostenibles i saludables que el motor d’explosió per desplaçar-nos dins del nostre municipi, és una de les tasques prioritàries. Fa poques setmanes va finalitzar la construcció del carril bici i vorera de vianants que uneix el camí del Mar amb el Remolar, a través del traçat de l’antiga C-31. Aquest carril bici, finançat parcialment per l’AMB, té aproximadament 1 km de llargada, es troba segregat de la calçada, té dos sentits de circulació per a bicicletes, i una zona per als vianants, i és el primer d’aquestes característiques que es construeix a Viladecans. 

Aquest carril bici però, és quelcom més que un simple carril bici, per dues raons bàsiques:

En primer lloc, perquè ens acosta a un dels tresors que tenim a la nostra ciutat, com ho és la zona del Remolar, la platja verge de cal Francès, la zona protegida humida Natura 2000, i la pineda ben densa a tocar de les dunes litorals, a l’interior de la qual hi trobem edificis singulars i destacables com ca la Pilar, de l’arquitecte Puig i Cadafalch. Arribar-hi tot passejant en bicicleta o caminant no era però una tasca fàcil ni recomanable, ja que l’únic accés estava pensat per al motor d’explosió, a través de l’antiga C-31, i on el vehicle d’explosió s’ha de quedar estacionat en una zona d’aparcament a l’entrada del Remolar. Queda encara més d’1 km fins arribar al cor del tresor i la platja. La bicicleta però, sí que hi pot entrar, fins a la mateixa platja de cal Francès... la cosa complicada, però, era paradoxalment arribar amb bicicleta fins a l’entrada del Remolar. 

Aquest carril bici i vorera per vianants permet arribar des de la plaça de la Vila fins a l’aparcament de bicicletes del Remolar, ja dins de la zona protegida, i fins al mirador de la platja de cal Francès, ja a la mateixa platja, de forma segura, segregada de la calçada. Això permet que els veïns i veïnes, les famílies de Viladecans, s’hi puguin acostar caminant o en bici, i descobrir aquest espai únic. Conèixer-lo és el primer pas per no obviar-lo ni oblidar-lo, respectar-lo i fer-nos-el nostre. 

En segon lloc, aquest carril bici ens deixa a uns 150 metres de connectar amb el carril bici de l’aeroport, el qual volta la ciutat aeroportuària (arriba fins la T1 i el municipi del Prat). La titularitat d’aquest tram de l’antiga C-31 entre el Remolar i l’aeroport és d’AENA, amb la qual no ha estat possible fins al moment poder arribar a un acord perquè es pugui continuar aquests 150 m ciclables i connectar així els carrils bici de l’aeroport i del Remolar. Les perspectives són bones, però, i ben aviat creiem que podrem tenir culminat aquest darrer tram. Això permetrà posicionar Viladecans com a una de les portes d’entrada ciclo-turístiques del Delta del Llobregat, ja que una de les boques de sortida de la L9 del metro es troba al costat del carril bici de l’aeroport. Barcelonins i barcelonines que vulguin acostar-se en bicicleta al Remolar o la platja de la Pineda, al nucli de Viladecans o a diferents zones del Delta del Llobregat ho tindran més fàcil a partir d’ara. I a la inversa, els viladecanencs i les viladecanenques que vulguin anar en bicicleta, per exemple a l’Eixample, també ho tindran més fàcil. És per tant, un carril bici que ens acosta al metro i a Barcelona. 

Jordi Mazon

Omplim el verd: el contenidor d’or

El reciclatge és un dels grans reptes ambientals que com a col·lectivitat tenim pendent. I és que reciclem molt poc, segurament perquè ens pensem que és una qüestió menor: no tinc espai per reciclar a la cuina, no reciclo perquè això el que fa es treure llocs de treball, el reciclatge no serveix de res, són alguns dels molts arguments que hem pogut sentir en nombroses ocasions. La veritat és que la reducció de residus i el seu reciclatge és un tema major, de suma importància. La UE ha marcat que el 2020 s’hauria d’arribar a un 50% del reciclatge dels residus domèstics a les ciutats i municipis europeus. I nosaltres, a Catalunya, estem molt lluny d’aquesta xifra, i concretament Viladecans està cap al final de la llista de municipis que més reciclen, amb poc més del 23%, molt lluny del 50% que hauríem d’assolir en els propers dos anys. 

Amb l’objectiu d’incrementar el reciclatge del vidre en aquells municipis que reciclen més aviat poc, Ecovidrio (l’ens que gestiona el reciclatge del vidre) ha organitzat una competició per guardonar amb 20.000 euros aquell municipi que entre novembre del 2017 i abril del 2018 incrementi més el tant per cent de reciclatge respecte el mateix període de l’any anterior. Aquests diners s’han d’invertir en un projecte de ciutat, ja sigui en mobiliari urbà, projectes socials o culturals. 

En aquest concurs/competició entre municipis hi participa Viladecans, en una lligueta de 12 municipis. Cada mes Ecovidrio fa públiques les dades de reciclatge mensuals; aquell municipi que tingui un increment més elevat en el reciclatge respecte el mateix mes de l’any anterior és el guanyador del contenidor d’or mensual. Durant un mes aquest municipi acull en algun lloc de la ciutat el contenidor d’or, que l’identifica com a guanyador parcial de la lligueta. Viladecans ho ha estat el mes de desembre. Novembre i gener ho ha estat Granollers. 

Tenim opcions de guanyar la lligueta, i invertir aquests 20.000 en algun projecte de ciutat que beneficiï els ciutadans en el seu conjunt, i que segurament es decidiria mitjançant un procés consultiu. Però dependrà de si com a ciutat som capaços d’implicar-nos i omplir el contenidor verd. Perquè en el fons, del que es tracta és d’omplir al màxim possible el contenidor blau de paper i cartró, el groc d’envasos, el verd de vidre, el marró de rebuig orgànic, ja que aquests són els que aporten ingressos a la ciutat quan es porten a la deixalleria, i tenir el contenidor gris, el de rebuig genèric, el més buit possible, ja que paguem per cada tona de brossa d’aquests contenidors quan el camió els porta a la planta de tractament, a més a més de tenir un increment de fins un 15% en la taxa de reciclatge de la factura de l’aigua. 

Si voleu seguir la lligueta i en quina posició anem, aquest enllaç és molt aclaridor: http://elcontenidordor.cat/ 

Jordi Mazon

Les cases de Bergen, les cases de Viladecans

Bergen és la segona ciutat de Noruega, situada a la costa de l’Atlàntic. Té una població similar a la dels municipis de la plana del Delta, uns 250.000 habitants (uns 390.000 habitants si contem la seva àrea metropolitana). 

En el seu centre urbà, en ple casc antic, hi destaquen una línia de cases molt maques, de colors diversos, que estan declarades com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Són unes cases que individualment no tenen el valor que tenen col·lectivament, ja que són el darrer vestigi arquitectònic d’un barri mariner, el de Bryggen, que va desaparèixer en successius incendis per una banda, i per la construcció d’edificis més moderns i funcionals per una altra. Aquestes cases actualment alberguen comerços diversos: cafès, botigues de souvenirs, boutiques de roba.... El conjunt ha esdevingut una de les imatges icòniques de la ciutat, i una de les més freqüentades pels locals i els turistes, ja que es troba al costat del mercat del peix, el producte estrella local de la regió. 

El ple de l’ajuntament de Viladecans va decidir el passat gener, per unanimitat, i va reiterar en el ple de febrer, preservar les cases situades al llarg de la C245 (entre cal Tomacaire i l’antic cinema Moderno), com a testimoni arquitectònic de la Viladecans de fa més de 100 anys. Són cases afectades per expropiació i enderrocament pel PGM del 1975, i que per primera vegada en el planejament de la zona, a petició de l’equip de govern a la Generalitat, es demana preservar-les. La majoria d’aquestes cases, contemplades individualment no tenen un valor arquitectònic significatiu (tret d’alguna excepció puntual), però si que en podria tenir el conjunt. Com passa amb les cases de Bergen. 

Les cases de Bergen fan goig, en bona part perquè davant seu no hi passa cap carretera. Hi tenen un passeig de vianants, a tocar del mar, amb un ampli espai públic per a passejar, asseure’s a les terrasses dels bars i granges que alberguen aquestes cases, per acostar-se a l’adjacent mercat del peix i gaudir dels productes locals, cuinats allà mateix... una delícia tot plegat! 

A Viladecans, en el debat que s’ha generat al voltant de la preservació de les cases de la C245, no he sentit a ningú, a excepció del govern local format per PSC i ICV-EUiA, parlar del projecte que realment farà que aquestes cases puguin lluir, i que de ben segur farà que la ciutadania de Viladecans, en especial la que viu al casc antic, guanyin en qualitat de vida: l’ampliació de la plaça de la Vila i la conversió en zona exclusiva de vianants del tram de la C245 entre la plaça de la Vila i la casa de cal Tomacaire, aproximadament. I és una llàstima que això hagi passat per alt, o no li hagin donat la importància que té, la resta de grups polítics i als defensors convençuts del patrimoni arquitectònic viladecanenc, ja que les cases de la carretera, com les de Bergen, lluiran en un entorn menys agressiu que l’actual; a més a més, de la mateixa manera que l’entorn de les cases és segurament el més valorat per la ciutadania de Bergen, la futura zona de vianants que defineix el projecte de reforma del polígon centre ho serà per als viladecanencs i viladecanenques, els quals podran tenir un nou mercat, més gran i dinàmic, on també podrem trobar els nostres productes locals, frescos, i gaudint-los tot asseguts contemplant amb tranquil·litat aquestes cases, on ara mateix hi domina la contaminació i el soroll del trànsit. 

Jordi Mazon

“Ciencia en Acción” a Viladecans

El passats dies 16 i 17 d’octubre la nostra ciutat va acollir la final de la XVI edició de Ciencia en Acción. Més de 90 divulgadors d’arreu de l’estat, Portugal i Sud-Amèrica es van reunir al Cúbic, on els viladecanencs i viladecanenques vam poder gaudir dels seus experiments i les seves explicacions divulgatives sobre diferents àmbits de la ciència. Però ¿què és Ciencia en acción? ¿Per què va venir a Viladecans? 

Què és ciència en acción?

Ciencia en acción és una organització amb seu a la Universitat Politècnica de Catalunya que té per objectius fomentar la divulgació de la ciència de tots els nivell educatius, de primària a universitat, i reunir un cop l’any els principals divulgadors, investigadors, professors de primària i secundària de l’estat espanyol, Portugal i Iberoamèrica, no només perquè s’intercanviïn coneixement, sinó també perquè mostrin a la societat els seus experiments científics. Rep el suport d’institucions com la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’Agència Espacial Europea (ESA), i diverses societats científiques europees i espanyoles, i de més d’una quinzena d’empreses, entre les quals IBM. A més a més aquest certamen està integrada en el Science on Stage, la trobada europea que cada dos anys reuneix els guanyadors estatals de certàmens similars a CEA. Seria com la Champions de la divulgació científica europea. 

Com funciona CEA?

El funcionament de CEA és similar a la d’un congrés científic, però en aquest cas de divulgació. Cap a començament d’any s’obre una convocatòria per tal que professors, investigadors, alumnat de primària i secundària dirigits per un professor, estudiants universitaris... enviïn les seves propostes d’experiments, les quals seran avaluades per un jurat. Aquest triarà de les diferents categories les que consideri més rellevants, ja sigui per l’originalitat, el contingut útil per fomentar l’ensenyament de la ciència, la dificultat, etc... En total hi ha 15 categories, i dins d’aquestes en algunes s’inclouen subcategories. Enguany es van rebre prop de 500 propostes de treballs, dels quals al voltant de 130 van ser seleccionades per a la final de Viladecans. La selecció realitzada pel jurat garanteix que les demostracions que es duen a terme a la final, com la de Viladecans, tenen una qualitat i un alt rigor científic. 

Hi ha 17 categories on un es pot inscriure, cobrint un gran ventall de camps de la ciència i la cultura científica: des dels clàssics laboratoris de matemàtiques, física, geologia, biologia o química, fins al Puesta en escena (que fomenta la creació d’obres de teatre amb contingut científic), Cortometrajes (que fomenta l’elaboració de curts científics), Sostenibilidad (treballs que ens acostin a la sostenibilitat), Ciencia, ingeniería y valores o treballs de divulgació en diferents suports. 

Per què a Viladecans?

En els 16 anys d’història de CEA, la seu de la final sempre ha estat una capital de província, vinculada a un museu o institució relacionada amb la ciència (Barcelona, Granada, Bilbao, Madrid, Valladolid, Lleida...). Mai una ciutat de les mides de Viladecans, sense ser capital de província (de fet, ni de comarca) i no vinculada a cap gran museu ni institució científica de prestigi havia acollit aquest esdeveniment. Per circumstàncies casuals, a mitjans de juliol la seu oficial per al 2015, la ciutat de La Corunya, va renunciar a acollir aquest certamen, i Viladecans es va convertir amb la seu accidental avançada. Dic avançada perquè Viladecans ja tenia en ment acollir la final de CEA el 2018 o 2019, coincidint amb la inauguració de la segona biblioteca de Viladecans, la Biblioteca Central, que serà especialitzada en divulgació científica, i al voltant de la qual es desenvoluparan activitats i projectes de divulgació de la ciència i la tecnologia. Un projecte pioner, original, de referència en la divulgació científica. Perquè la ciència és també, òbviament, cultura. 

Jordi Mazon