Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales

Casament de Rosa Mercader i José Antón López Montero,
 a l’ermita de Sales, el 22 d’agost de 1971. 

L’ermita de Sales ha de ser, per damunt de tot, un lloc que creï bellesa i un lloc que transmeti bellesa. El conjunt d’elements que allà s’apleguen, històrics, arqueològics, religiosos, pictòrics, arquitectònics i de tradició popular tenen, ajuntats, molta força per a aquesta creació i transmissió. I caldria pensar-los de manera conjunta. Per això en l’article del número passat d’aquesta revista proposava treballar el tema de manera conjunta els qui en tenen responsabilitat més directa –Ajuntament i Església– i altres entitats preocupades per la nostra cultura i el nostre patrimoni. I per això també –deixeu-m’hi dir– no m’acaba de fer el pes el subtítol de “Museu de Viladecans” que ara l’ermita porta. L’ermita, diria jo, no és res més, i no és res menys, que l’ermita.

Però bé. En tot cas, em permetreu que apunti aquí algunes coses que crec que estaria bé tenir en compte ara que estem en la fase final de la restauració. En el proper número de la revista n’hi afegiré algunes més.

La primera és que em sembla fonamental que, quan el visitant entri a l’ermita, tingui totes les sensacions que corresponen a una ermita. Només una ermita pròpiament dita serà el marc adequat per entendre aquell conjunt, imprengar-se de la seva història i admirar els elements artístics que s’hi conserven, singularment les pintures. I perquè això sigui així, evidentment que en principi no hi ha d’haver noses pel mig (ni plafons, ni audiovisuals, ni res de semblant) i que hi ha d’haver els punts de referència bàsics d’un edifici d’aquest tipus: la Mare de Déu de Sales al fons de l’absis, i un altar també a l’absis. L’altar jo el faria de pedra, però, si es considera que ha de ser mòbil per si s’hi volen fer concerts o actes similars, podria ser de fusta, però una fusta de bona qualitat i bellesa. I, sobretot, l’altar ha de ser a l’absis de manera permanent, i treure’l d’allà només quan sigui necessari per fer-hi algun acte o activitat determinats.

La segona cosa és sobre la imatge de la Mare de Déu. La imatge que allà hi havia va ser cremada a la guerra, i després se n’hi va posar una de nova que l’imitava. És la que es veu a la foto adjunta i que tots els viladecanencs que ens hem estimat aquesta esglesiola tenim fixada al cervell. Per algun motiu que desconec, aquesta imatge va ser substituïda l’any 1980 per una de nova d’estil neoromànic, que es guarda a l’església de Sant Joan, fora de la vista del públic, i només es treu el dia de la Festa Major. L’antiga, la que tots recordem, està exposada (encara que sense corona, que no se sap què se’n va fer) a l’església de Santa Maria Magdalena. Estic convençut que la imatge que cal posar a l’ermita és la que hi ha estat des de després de la guerra, la que lliga amb la nostra tradició. Crec que seria un error lamentable trencar amb aquesta tradició i col·locar-hi aquesta imatge nova neoromànica que mai no ha fet arrels. 

I la tercera cosa és una barreja de suggeriment i oferiment. Quan tinguem ja l’ermita acabada, crec que aquesta petita joia pot donar peu a crear algun tipus d’espectacle que reculli la història d’aquest lloc, des de quan era vil·la romana fins a totes les vicissituds com a ermita, i posant en relleu també les pintures que se’ns hi han conservat. Es podria fer un cap de setmana cada any, i convertir-ho en un altre punt de referència ciutadà. Això que he dit més amunt de l’oferiment vol dir que a mi m’agradaria col·laborar-hi, en una cosa així.

I res més per ara. Continuarem en el proper número.

Josep Lligadas Vendrell