Coneixeu algun representant de la pintura impressionista catalana de la segona meitat del segle XX? Algun artista de cavallet plantat enmig d’un paisatge, pintant al natural paisatges mediterranis, a l’estil de Amat o Vayreda?
La resposta és difícil, ja que la segona meitat del segle XX va venir dominada per un nou estil pictòric, encapçalat per Miró, Dalí, Subirachs, Tàpies, entre altres. Eren uns temps en què aquest estil de pintar es va posar de moda… convenia un canvi en la pintura, paral·lel als nous moviments socials, a la ruptura amb la societat anterior als anys 60, que d’alguna forma justifiqués també els canvis socials, el trencament entre les generacions, que donés força al jovent rebel·lant-se contra la vida i la manera de pensar dels seus pares... Aquest nou estil pictòric va deixar passada de moda la pintura impressionista, i que aquesta fos fins i tot catalogada com “demodé”, arcaica.
La pintura impressionista, doncs, va quedar reclosa en un segon terme, i així els pintors d’aquest estil. Un d’ells fou en Jaume Gubianas i Jovés (Barcelona 1923-Viladecans 2001), amb el qual vaig tenir molta amistat durant els darrers 10 anys de la seva vida.
Professor de plástica i dibuixant tèxtil durant dècades, mai no va renunciar al que li agradava de veritat: agafar el cavallet, la tela i les pintures, i plantar-se enmig d’un paisatge per plasmar-lo. Tot i que va tenir empentes per fer-ho. En uns inicis va treballar i, fins i tot tenia certa amistat, amb en Miró, Subirachs, i els altres pintors d’aquest nou estil. “No siguis burro Gubianas, aquesta pintura dóna molts calers”, li deien sovint aquests artistes. Ell sempre responia: “Jo vull pintar el que m’agrada, i el que jo vulgui, no com vosaltres que pinteu per calers, i el que us marca la societat”. Segons m’explicava en Gubianas en moltes de les reunions sota els garrofers, les oliveres i figueres d’Oliveretes, moltes vegades aquests pintors li havien confessat que ells pintaven no per convicció, sinó per negoci, que preferien un quadre com els del Gubianas a una tela tacada amb colors sense sentit...
En Jaume Gubianas va estiuejar a Viladecans fins que es va jubilar, en què va venir a viure a Viladecans per una raó fonamental: tenia un espai atractiu i de fàcil accés per a seguir pintant: Oliveretes! Diàriament pujava, matí i tarda, a pintar els garrofers, les oliveres, les figueres, el paisatge en definitiva d’aquesta zona. On els nostres representants del govern municipal hi veuen degradació, i projectes insostenibles d’ecobarris, ell hi veia paisatges mediterranis preciosos. I els va plasmar.
La idea de la desaparició d’aquest espai el posava dels nervis, com tota la política urbanística municipal de Viladecans. Si hagués estat viu, de ben segur seria un membre ben actiu de la Plataforma Salvem Oliveretes..... En el fons, el naixement de la Plataforma és en gran mesura fruit de les seves idees.
La crítica artística va elogiar la pintura de Gubianas des de ben jove, i fins i tot en més d’una ocasió, se l’ha qualificat com el representant més important de la pintura impressionista de la segona meitat del segle XX. Però com que val més una imatge que mil paraules, us animem que visiteu el web on es recullen una mostra dels seus quadres, on una bona part són de Viladecans:www.gubianas.cat. Aprofiteu per redescobrir Oliveretes en quadres. Encara estem a temps de poder comprovar in situ aquests paisatges... paisatges que els nostres governants qualifiquen de degradats i bruts...
La resposta és difícil, ja que la segona meitat del segle XX va venir dominada per un nou estil pictòric, encapçalat per Miró, Dalí, Subirachs, Tàpies, entre altres. Eren uns temps en què aquest estil de pintar es va posar de moda… convenia un canvi en la pintura, paral·lel als nous moviments socials, a la ruptura amb la societat anterior als anys 60, que d’alguna forma justifiqués també els canvis socials, el trencament entre les generacions, que donés força al jovent rebel·lant-se contra la vida i la manera de pensar dels seus pares... Aquest nou estil pictòric va deixar passada de moda la pintura impressionista, i que aquesta fos fins i tot catalogada com “demodé”, arcaica.
La pintura impressionista, doncs, va quedar reclosa en un segon terme, i així els pintors d’aquest estil. Un d’ells fou en Jaume Gubianas i Jovés (Barcelona 1923-Viladecans 2001), amb el qual vaig tenir molta amistat durant els darrers 10 anys de la seva vida.
Professor de plástica i dibuixant tèxtil durant dècades, mai no va renunciar al que li agradava de veritat: agafar el cavallet, la tela i les pintures, i plantar-se enmig d’un paisatge per plasmar-lo. Tot i que va tenir empentes per fer-ho. En uns inicis va treballar i, fins i tot tenia certa amistat, amb en Miró, Subirachs, i els altres pintors d’aquest nou estil. “No siguis burro Gubianas, aquesta pintura dóna molts calers”, li deien sovint aquests artistes. Ell sempre responia: “Jo vull pintar el que m’agrada, i el que jo vulgui, no com vosaltres que pinteu per calers, i el que us marca la societat”. Segons m’explicava en Gubianas en moltes de les reunions sota els garrofers, les oliveres i figueres d’Oliveretes, moltes vegades aquests pintors li havien confessat que ells pintaven no per convicció, sinó per negoci, que preferien un quadre com els del Gubianas a una tela tacada amb colors sense sentit...
En Jaume Gubianas va estiuejar a Viladecans fins que es va jubilar, en què va venir a viure a Viladecans per una raó fonamental: tenia un espai atractiu i de fàcil accés per a seguir pintant: Oliveretes! Diàriament pujava, matí i tarda, a pintar els garrofers, les oliveres, les figueres, el paisatge en definitiva d’aquesta zona. On els nostres representants del govern municipal hi veuen degradació, i projectes insostenibles d’ecobarris, ell hi veia paisatges mediterranis preciosos. I els va plasmar.
La idea de la desaparició d’aquest espai el posava dels nervis, com tota la política urbanística municipal de Viladecans. Si hagués estat viu, de ben segur seria un membre ben actiu de la Plataforma Salvem Oliveretes..... En el fons, el naixement de la Plataforma és en gran mesura fruit de les seves idees.
La crítica artística va elogiar la pintura de Gubianas des de ben jove, i fins i tot en més d’una ocasió, se l’ha qualificat com el representant més important de la pintura impressionista de la segona meitat del segle XX. Però com que val més una imatge que mil paraules, us animem que visiteu el web on es recullen una mostra dels seus quadres, on una bona part són de Viladecans:www.gubianas.cat. Aprofiteu per redescobrir Oliveretes en quadres. Encara estem a temps de poder comprovar in situ aquests paisatges... paisatges que els nostres governants qualifiquen de degradats i bruts...
Jordi Mazon Bueso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada