Llars residencials i pisos tutelats, ja

Festa de la Diversitat 2018 a Can Xic, amb Asdivi, l’Associació
per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans.

Miro enrere i veig que portem massa temps reclamant la construcció de pisos tutelats i llars residencials per a les persones amb discapacitat intel·lectual de Viladecans. No és just que sent una ciutat tan ben dotada d’altres instal·lacions, li manquin aquestes. El nombre de persones amb diversitat funcional és molt alt i l’envelliment dels seus cuidadors i cuidadores és evident.

Una de les reivindicacions més reiterades que s’ha fet des d’ASDIVI ha estat aquesta: preparem-nos per afrontar el futur dels nostres familiars. He anat veient com el pares que s’anaven fent grans i no podien tenir cura dels seus fills, s’havien de fer a la idea per a aquest despreniment del que més t’estimes. Però al dolor per l’abandó de la llar familiar del seu fill o filla, s’hi afegia que el vincle amb ell/a es perdia quasi totalment. Les llars residencials i els pisos tutelats són fora del nostre municipi a la mateixa comarca, o més lluny encara, en una altra. 

Els pares de persones amb discapacitat sempre tenim aquesta llosa a l’esquena: “¿Què serà de tu quan jo no hi sigui?”. Però és quan t’arriba una malaltia seriosa sense avisar, quan salten totes les alarmes. Et trobes desorientat, més fràgil i vulnerable que mai. Si el nostre consistori tingués previst algun pla estratègic immediat per cobrir aquestes necessitats, els ciutadans més indefensos se sentirien protegits i els seus familiars no patirien pel seu esdevenidor.

¿No trobeu que ja hem tingut prou en passar tota una vida darrere el nostre/a familiar? ¿Ara que ens fem grans, no ens caldria la recompensa de tenir-lo fora de casa, però a prop? No us imagineu el goig que seria trobar-lo als espectacles, celebrant les mateixes festes... gaudint de la que ha estat la seva ciutat, en definitiva. Podríem visitar-lo sovint, convidar-lo a casa a compartir un àpat, acompanyar-lo al metge si calgués... Tot seria més fàcil sense haver d’agafar transport o haver d’emprendre un llarg viatge. 

I aquesta reclamació no és una qüestió només dels familiars de persones amb discapacitat, sinó que ha de ser una reivindicació de tota la ciutadania. Sent més individualistes cada dia, no canviarem el món. Estem més interrelacionats del que ens pensem. Depenem molt més del benestar de l’altre del que albirem. 

Si no em commou l’altre, no podré ser plenament feliç. Cal que hi hagi la unió, el compromís i la solidaritat que hi havia en altres moments de la història de la ciutat. Moments com la Vaga de la Roca, en què la comunitat obrera s’alçava a defensar les causes justes i encara que fos d’una minoria, aquesta era de la de tots. 

Ara que arriben les eleccions municipals m’agradaria que aquesta reivindicació encapçalés els programes dels partits polítics. Des d’ASDIVI ja no volem promeses, volem accions. Estem farts de quedar bé a la foto i després que tot quedi en fum. Exigim que s’escoltin les nostres demandes i que es trobin respostes ràpides i eficaces a un problema que s’arrossega ja fa massa temps sense solucionar.

Mercè Ginés