Primeres passes per a la restauració de la Torre Modolell

   

Les escales que porten a la terrassa de la Torre Modolell
Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

Van haver de passar quaranta anys des de la mort de la Magdalena Modolell i Freixas, el 1915, fins a la resolució definitiva del litigi pel seu testament, gràcies a la qual el palau neogòtic, la Torre Modolell i el seu jardí, que amb Jaume Nogués i Taulet, el seu home, havien encarregat aixecar al reconegut arquitecte Josep Azemar i Pont, passaven a titularitat del poble de Viladecans1. Des d’aquell any 1955, les diferents dependències de l’edifici han tingut usos diversos. El cos central i part més noble de l’habitatge és, encara avui, seu de l’alcaldia; als annexos hi va haver, entre d’altres i segons l’època, el teatre del “Centru”, la fassina, el local de la Falange ‘OJE’ i el Sindicat dels Pagesos i, al pis de sobre, una escola. En general, l’estat de conservació de tot el conjunt no és el que hauria de ser i la degradació ha estat notòria, especialment la dels espais annexos per haver estat molts anys en desús, i del jardí que resta totalment abandonat.

Per això, veure que l’Ajuntament ha posat fil a l’agulla i amb els Fons Next Generation de la Unió Europea ha enllestit, ja fa uns mesos, les obres de la primera fase de restauració de la Torre Modolell, és una molt bona notícia. Tot i que encara no es pot accedir a l’interior dels espais, el que veiem des de l’exterior mostra que pagava la pena recuperar-los. Les voltes de l’antiga fassina llueixen esplèndides i guarden sorpreses com la pica i uns cups que s’han descobert. Quin ús i activitats preveu el consistori en aquest lloc no se sap, però, sens dubte, és un marc prou gran i preciós que ofereix moltes possibilitats. Les escales que van de l’antiga terrassa al jardí, amb els balustres, els guarniments de ferro i les fonts de rocalla tornen a embellir l’espai i haurien de ser el preludi de la recuperació del jardí. 

Les voltes de l’antiga fassina. Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

Estem contents amb el que s’ha fet però encara resta molta feina pendent. Malgrat la voluntat expressada pel consistori, no hi ha cap termini fixat per continuar amb la restauració dels espais propis de la casa palau i, pel que fa al jardí, el gran oblidat, la seva recuperació, que hauria de ser ineludible, no entra en cap previsió, que coneguem. Sense anar més lluny, a Sant Boi de Llobregat podem passejar, al barri vell de la població, pel cuidat jardí de la Torre del Sol, de característiques similars a les del nostre.

Estat actual del jardí de la Torre Modolell.
Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

La voluntat i sensibilitat per part de l’administració local envers el patrimoni comú són indispensables, sinó obligades, perquè tothom puguem gaudir-ne. Esperem que el nostre ajuntament no les negligeixi i faci realitat, més d’hora que tard, la total dignificació i recuperació d’un dels nostres bens més emblemàtics, com són la Torre Modolell i el seu jardí.

         

El jardí de la Torre del Sol, de Sant Boi de Llobregat.
Fotografia: Vicky Herrero García

                                                                                                       

Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

 1. Lligadas Vendrell, Jaume. L’herència de Magdalena Modolell. Viladecans: Grup Tres Torres Viladecans, 2011. 

Josep Campmany Guillot, in memoriam

 

El 13 de desembre de l’any passat ens va deixar el Josep Campmany Guillot (Gavà 1966-Castelldefels 2024). Un home del renaixement del segle XXI.

Físic de formació, va ser doctor amb menció europea de Física Aplicada i treballà al sincrotó ALBA de Cerdanyola del Vallès on dirigí diferents projectes. Compaginava la seva professió amb l’estudi i difusió de la història, però també amb l’activitat política i la defensa del patrimoni històric, cultural i natural del país. Curiós per tot el que l’envoltava, infatigable, apassionat i rigorós en tots els àmbits en que treballava, i excel·lent comunicador. Les seves xerrades sobre història local van apropar i atraure cap a aquesta disciplina al públic no especialitzat.

A Viladecans, hem tingut l’ocasió d’escoltar-lo amb els seus treballs de recerca històrica tant quan la nostra població ha estat seu de la Trobada d’Eramprunyà com quan el 2007 va participar com a conferenciant als Capvespres de Can n’Amat.

Autor de nombroses publicacions tant dins l’àmbit científic com històric, va fundar el Centre d’Estudis de Gavà, va estar vinculat als Amics del Museu de Gavà, fou membre de la Junta Directiva del CECBLL i va impulsar la creació de la Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà, que anualment reuneix als estudiosos de les poblacions que configuraven l’antiga baronia d’Eramprunyà.

Hi ha els aplaudiments formals, de mer compliment, que tot i durar el temps just sempre es fan llargs, i n’hi ha els que surten directament del cor, de reconeixement sincer, que no voldríem acabar mai. Aquest segon és el que el 2022 vam dedicar al Josep Campmany Guillot quan va rebre el premi del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) com a persona destacada de la comarca. No és l’únic premi que el Josep va recollir en la seva trajectòria vital, malauradament curta però intensa com poques.

Trobarem a faltar a l’investigador i divulgador però, sobretot, a l’amic generós que no tenia cap recança en orientar i compartir els seus coneixements amb tots els que li ho demanaven.

Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

La construcció de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell al seu pas per Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels

 

Carretera de Viladecans. Autoria desconeguda. Col·lecció Grup Tres Torres

Aquest és el títol de la ponència amb què el Grup Tres Torres vam participar a la XVI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà celebrada el 21 d’octubre a Castelldefels, sota l’eix temàtic de l’urbanisme als municipis de la Baronia. En el nostre treball fèiem un recorregut cronològic de la construcció de la “Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell” en el tram que va de Sant Boi a Castelldefels, passant per Viladecans i Gavà, i exposàvem els diferents projectes, modificacions i entrebancs que es van haver de superar per fer-la realitat.

Cal buscar en la revolució industrial iniciada a Europa a finals del XVIII l’origen i necessitat del desenvolupament de noves vies i sistemes de comunicació. A l’estat espanyol, el punt de partida de la planificació de la xarxa viària és el Pla radial de carreteres reials de 1761, pensat per connectar Madrid amb les ciutats principals. Aviat, però, es farà palesa la necessitat de modificar aquest pla que responia, bàsicament, a la ideologia centralitzadora de l’estat. Entre el 1779 i el 1860 s’aniran succeint projectes per crear una xarxa de carreteres més àmplia amb vies interprovincials i intraprovincials, i donar cobertura al procés de transformació dels sistemes productiu i comercial que s’estava produint. La irrupció del ferrocarril, a mitjans del XIX, condicionarà el desenvolupament de la xarxa viària i serà determinant per establir jerarquies i prioritats a l’hora de construir les noves carreteres.

En el pla de 1860 s’hi inclou la carretera que havia d’anar des de la Creu Coberta a Barcelona fins al Vendrell. Aquesta via tindrà fins a tres denominacions, primer va ser la carretera de “Barcelona á Vendrell por Villanueva”, després “Carretera de 3er órden de Barcelona al Garrofé^[1]” i, finalment “Carretera de Barcelona á Santa Cruz de Calafell”. Per construir-la s’hauran de superar entrebancs de tota mena: problemes de finançament pels conflictes en les expropiacions però, també, per les turbulències polítiques, amb les subsegüents aturades i represes; dificultats tècniques sobrevingudes en travessar algunes zones inundables i sorrals; divergències en l’interès de les poblacions implicades, algunes de les quals la celebraran amb tocs de campanes (Viladecans, Gavà i Castelldefels) mentre d’altres, fins i tot, hi seran contràries (Sant Boi), i canvis en la classificació, que condicionaven el finançament i la prioritat de les obres, sent inicialment considerada de 2n ordre per acabar sent-ho de 3r.

L’obra es va dividir en dues seccions; la nostra carretera es situa dins del primer tram de la segona secció que començava a Sant Boi/riu Llobregat i acabava al Peu de les Costes (al terme de les Botigues de Sitges). Al 1849 ja estava completada la primera secció (Barcelona-Cornellà/riu Llobregat). Les obres entre Sant Boi i Castelldefels s’iniciarien el 1864 i s’acabarien el 1878. El contracte signat inicialment estipulava una duració de setze mesos que van acabar convertits en 14 anys.

Tanmateix, encara no es podia considerar completada l’obra, mancava un element fonamental per a connectar les dues seccions de la carretera, el pont de Sant Boi per travessar el riu Llobregat, la construcció del qual estava subjecte a un projecte a part. S’arribaren a fer fins a sis projectes, un de construcció en pedra (1863) i cinc més de ferro (1869, 1874, 1881, 1882 i 1889). Mentre s’anaven presentant les diferents propostes, s’aixecaven ponts de fusta provisionals que de forma recurrent eren arrossegats per les riuades (1866, 1872 i 1898). Quaranta anys després de l’inici de les obres de la carretera, el 1904, s’inaugurava el pont de ferro corresponent al sisè i definitiu projecte quedant unides, ara ja sí, les dues seccions de la carretera.

De la carretera ens en queda el traçat, no així el nom (sols es conserva a Sant Boi com a “Carretera de la Santa Creu de Calafell” i a Gavà com a “Carretera de Santa Creu de Calafell”); actualment és la C-245. El pont, força malmès a la Guerra Civil espanyola va ser desmuntat cap el 1970; l’actual es va aixecar als anys cinquanta a la ubicació del pont de pedra projectat el 1863, però mai construït.

                                                                                                                                 Vicky Herrero Garcia

           El pont de ferro inaugurat l’any 1904

Col·lecció Baldiri Bosch Pinyol

          (Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)

---

^[1]      “El Garrofé” o bé “La Creu del Garrofé” era el nom d’un hostal que estava situat a la població del Vendrell just a la intersecció de la carreteres de Barcelona al Vendrell amb la que venia de Vilafranca cap a Tarragona i València.

Per què fer-ho bé si es pot fer malament?

En les editorials d’aquesta revista, en els seus números immediatament anterior i posterior a la celebració de les darreres eleccions municipals, es feia una crida als responsables de l’administració local a fer les coses bé. Tanmateix, per què fer les coses bé quan es poden fer malament?

Un parell de setmanes abans de la diada de Sant Joan, el govern municipal ens feia arribar als veïns del Mas Ratés, i és de suposar  que també a la resta de conciutadans del nostre poble, un pamflet que, amb el títol “Viladecans es protegeix del foc”, informava que es faria una “franja perimetral” a les àrees urbanitzades adjacents al bosc per a “reduir el risc d’incendi i facilitar l’accés dels equips d’extinció”. Aquest espai havia de consistir en una franja d’una amplada d’uns 25m al voltant de les edificacions properes al bosc, dins de la qual es faria una poda selectiva per a reduir la densitat d’arbres, deixant una separació entre ells d’entre 6 i 8 m. Aquesta acció havia de dur-se a terme, en bona lògica, abans de la revetlla de Sant Joan, en què els petards són un element afegit de risc de foc.

Els arbres es van tallar, ara bé, els troncs, la fusta i altres restes resultants de la desbrossada van estar més de dues setmanes abandonats al bosc i, en alguns casos, a tocar directament de les tanques de les edificacions -una de les quals era el col·legi Germans Amat Targa-; a la zona a tocar del carrer Salamanca no es van retirar les restes de la tala fins dos dies després de passada la revetlla i, al torrent de can Trius, van estar-s’hi fins quatre dies després. No va haver-hi la imprescindible coordinació entre les operacions de tala i les de retirada de les restes vegetals, amb la qual cosa el perill que es pretenia evitar va ser encara més gran que el que hi havia abans que es tallessin els arbres. Com fa la dita “pitjor el remei que la malaltia”.

D’altra banda, un cop retirades les restes de la tala, els veïns hem pogut veure amb tristesa i impotència, perquè ja no hi ha remei, que no sols s’han fet les coses a destemps sinó que el que s’ha fet s’assembla més a una escabetxada que a una tala professional. Hi ha arbres als quals sembla se’ls han tallat les branques a queixalades; fa mal als ulls veure com estan d’esqueixades en lloc de tallades (foto 1). Paradoxalment, hi ha d’arbres que costa d’entendre per què no s’han tallat (foto 2), quan són els que estan més a prop de les cases, a molt menys de 25 m. de distància, amb una separació entre ells inferior als 6 m. a més d’estar travessats per un munt de cables de comunicació –algun ja l’han trencat– i, per contra, s’han talat els que estan més distants de les cases i no tenen cap cable entortolligat. És el món al revés.

També són de lamentar els desperfectes que han sofert algunes fites que hi havia a diferents punts de l’àrea on s’ha fet la intervenció. N’hi ha que han estat trencades (foto 3) o bé que s’han tombat i canviat de posició. Fins i tot, algun pal senyalitzador ha estat trencat (foto 4) i tirat a terra. Tots aquest elements haurien d’haver estat tractats amb cura i respecte i, no haver-ho fet, demostra ignorància i manca de sensibilitat dels qui han coordinat aquesta activitat.

La intenció de crear aquesta franja perimetral podia ser molt bona, però la gestió ha estat pèssima i el responsable últim d’aquest desgavell és qui ha promogut l’acció, en aquest cas, el nostre ajuntament. No n’hi ha prou amb planificar una actuació, pressupostar-la i adjudicar-la a algú. És exigible que l’administració faci les coses com cal, des de l’inici fins al final, i això passa per supervisar la feina d’aquells que la duen a terme en el seu nom, no s’hi val desentendre’s un cop adjudicada a qui sigui. Malauradament, els arbres mal tallats i els elements trencats ja no es poden recuperar. Esperem que, si més no, les fites i els pals senyalitzadors es tornin a recol·locar. El nostre entorn natural és molt fràgil i es mereix una gestió responsable per part de l’administració local.

Vicky Herrero Garcia i
Vicenç Castelló Solina

Com arribar a casa sense mòbil

Des de Sant Ramon o des de la Serra de Miramar fins a casa, seguiu les

marques, no té pèrdua.

L’evolució de la nostra societat ha introduït nous hàbits en tots els sentits. Fa uns quants anys anàvem caminant a tot arreu. Avui en dia tenim moltes altres opcions: cotxe, tren, vaixell, avió i dintre de no res, potser, el coet.

Les indicacions i els cartells informatius per seguir les vies per arribar al nostre destí també han canviat moltíssim. Durant segles, una pila de pedres a tocar del camí volia dir que portàvem la direcció adequada. Amb el pas del temps, les pedres van ser substituïdes per cartells que, fins i tot, indicaven la distància que faltava fins a la nostra destinació. Més endavant, les noves tecnologies ja ens indiquen el temps que trigarem, ens desplacem a peu, en bicicleta, en cotxe particular o en qualsevol transport públic.

Segurament, ho fem com ho fem, mai no ens perdrem perquè les aplicacions informàtiques ens guiaran fins a casa però, si som a la muntanya i no portem el mòbil, no cal que ens amoïnem. Només cal seguir el rastre dels clínex i altres restes de porqueria, en forma d’ampolles de plàstic, llaunes i d’altres, que anem trobant a tocar dels camins. Sense cap dificultat arribarem a “la civilització” (com més ens hi apropem més en trobarem), sense necessitat de saber on és el sud, l’est, l’oest o el nord, que molts cops no sabem on són, especialment aquest darrer.

Vicky Herrero Garcia

Vicenç Castelló Solina

XV Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà

Sota el títol Conflictes socials i polítics al segle XX, el passat 12 de novembre vam celebrar, a Viladecans, la quinzena edició de la Trobada d’Eramprunyà, organitzada pel Grup Tres Torres i amb la col·laboració del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans. Els treballs presentats ens van permetre veure com de complexa és la resolució dels conflictes socials i també com la societat s’escarrassa i empeny per avançar, havent d’enfrontar-se molts cops a la indiferència, quan no a l’oposició, més o menys frontal i virulenta tant de l’administració com de grups de poder amb interessos diversos.

Al número anterior, en aquesta revista, es publicava un resum de la comunicació que en nom del Grup Tres Torres van presentar-hi la Laia Lligadas Martínez i la Marta Llop Julià, sobre el naixement del moviment i les lluites feministes a Viladecans durant la Transició.

Les ponències de Sant Climent i Gavà sobre els moviments d’oposició a l’abocador del Garraf i al macrocementiri comarcal van mostrar, des de diferents angles, com la defensa d’un model de territori respectuós amb l’entorn natural ens incumbeix a tots; vam poder constatar com accions empreses en un municipi acaben afectant els que l’envolten, fent palès, per si hi havia algun dubte, el lligam entre les poblacions que conformem l’antiga baronia d’Eramprunyà. Viladecans, Castelldefels, Sant Boi i Sant Climent van parlar de fets i personatges, tant amb papers protagonistes com víctimes involuntàries, del període de la Guerra Civil. 

Begues va donar a conèixer el conflicte dels Xarmataires, que té origen al segle XIX i que esclata al primer terç del segle XX, i del més recent, el de la II fase de la construcció de la variant de la carretera de Begues, que abasta des dels darrers anys de segle XX fins als primers del segle XXI. Gavà va exposar les dificultats i entrebancs per crear la Unió de Cooperadors i per aconseguir que el Castell de l’Eramprunyà passés de titularitat privada a pública i denunciar com aquest canvi no ha revertit el seu estat d’abandonament. Sant Boi i Castelldefels van tractar els moviments veïnals, personificats en les figures de la lluitadora feminista Montserrat Puig i Mollet, i de l’activista social Jesús Sánchez Pajares. I, finalment els moviments populars naturistes van tenir també el seu espai.

El Grup Tres Torres estem molt orgullosos d’haver acollit la trobada d’enguany a Viladecans i, sobretot, de l’oportunitat que aquestes trobades suposen de poder recordar i explicar tot allò que s’ha esdevingut als pobles que configurem l’antiga Baronia de l’Eramprunyà, de donar a conèixer el que hem estat perquè els que venen darrere ho tinguin present i ho sàpiguen estimar i conservar. 

Vicky Herrero Garcia 

 Vicenç Castelló Solina

Torre Modolell i Can Sellarès, el nostre patrimoni

Jardins Magdalena Modolell (Viladecans). 

Foto Vicenç Castelló Solina.

Jardins Casa Alegre de Sagrera (Terrassa).
Foto Vicky Herrero Garcia.

El passat mes febrer el Grup Tres Torres vam mantenir una reunió de caire informatiu amb responsables de l’àrea de Patrimoni de l’Ajuntament. Havíem demanat de reunir-nos per conèixer de primera mà la situació i intencions de l’Ajuntament respecte de la Torre Modolell -edifici i jardins- i Can Sellarès. 

Torre Modolell. L’Ajuntament manifesta la voluntat de restaurar-ne l’edifici principal i annexos. Ha establert tres zones d’intervenció: a la primera, el Palau Modernista, no hi ha previst fer res tret de restaurar-ne l’escala d’accés; la segona, comprèn la Cambra Agrària, les escoles, el patí d’aquestes, la font i les escales que comuniquen amb el jardí, i, la tercera, els antics Cal Secretari i Cal Marxant -zona actual d’aparcament-. 

L’escala principal d’accés a la Torre Modolell, de la primera zona, i tota la segona zona, es troben en fase d’elaboració del projecte de rehabilitació. Un cop acabat el projecte ha de seguir la licitació de l’obra i l’aprovació del corresponent pressupost que quedarà per l’any vinent; la tercera zona, que es vol que sigui la futura Sala de Plens, queda pendent de projecte sense data concreta. Respecte del jardí no ens donen cap mena d’informació de quines intencions en tenen.

Can Sellarès. Donen per feta l’edificació de l’espai; sembla que sols queda per definir l’alçada dels blocs que volen construir-hi. Pel que fa a la masia i el camí de xiprers diuen que es mantindran, potser amb alguna modificació per a condicionar-ne l’accés; la masia es destinarà a equipaments pel barri, a semblança del Pablo Picasso.

Pel que fa a la Torre Modolell, ens alegrem que l’Ajuntament vulgui rehabilitar l’edifici i recuperar zones i espais desapareguts i/o malmesos. Esperem que, finalment, aquesta reparació acabi duent-se a terme, sigui completa i que es faci en un termini  més curt que llarg. Lamentem l’estat d’abandonament del jardí i no podem acceptar que es deixi de banda la seva recuperació. L’edifici i el seu entorn constitueixen un tot indestriable. L’administració local té l’obligació de vetllar per la seva conservació en la seva integritat i permetre a la ciutadania que gaudeixi d’aquest espai, tant per la seva vàlua arquitectònica com per tractar-se d’un llegat que pertany a tots i cadascun dels viladecanencs i viladecanenques. D’altres poblacions així ho entenen, se n’enorgulleixen i tenen cura dels seus bens més emblemàtiques. Com a mostra la Casa Alegre de Sagrera a Terrassa, on es poden visitar la casa i el seu jardí romàntic. A les fotografies podreu veure la diferència entre els dos jardins.

Respecte de Can Sellarès, insistim en el  nostre desacord amb l’edificació en aquesta zona, que pot acabar afectant la conservació de la masia i que destruirà un espai d’equipaments ja existent, que esponja una àrea amb gran densitat de construcció. Ens sembla un error no saber aprofitar el que ja tenim; és una actitud, com a mínim, miop, per un poble que conserva molt poca cosa del seu patrimoni i que cada cop té menys espai natural lliure, necessaris ambdós per estimar el territori i perquè aquest sigui un entorn saludable per als qui l’habitem. 

Vicenç Castelló Solina – Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

Inauguració i recorregut guiat per les barraques de vinya restaurades

Fotografia: Jaume Muns

Finalment, un cop completada tant la restauració com el condicionament de l’entorn, el passat diumenge 17 d’octubre vam poder fer la inauguració, com calia, de les barraques de Cal Griveta, Cal Mitjà i de Pere Baqués. 

Tots els integrants del Grup de Pedra seca del Grup Tres Torres en teníem moltes ganes i la il·lusió amb que vam preparar-ho tot va quedar a bastament satisfeta. La convocatòria va ser un èxit, tant pel nombre d’assistents, 150 persones, com per l’acollida i felicitacions que vam rebre per la feina feta. 

Com ja sabeu, vam organitzar dos grups. Els qui estaven més en forma van pujar per la banda de Sant Climent i la resta ho van fer des de Viladecans pel camí de la Verdera. 

Fotografia: Tomàs Caroz

La pujada des de Sant Climent comença per un antic camí de carro, com mostren les empremtes deixades per les rodes a les pedres; segueix pel damunt d’un magnífic mur de desempedregament que, inicialment, marca la separació entre propietats i acaba, ja convertit en el camí de cornisa que separa els termes de Viladecans i Sant Climent, en el tram final del camí de la Verdera que du de Viladecans a l’ermita de Sant Ramon. A mitja pujada, vam fer una aturada per veure la barraca de Cal Griveta. A l’entrada del corriol que porta a aquesta barraca vam veure una fita que hi ha, trencada i, al final del camí de cornisa, una altra, aquesta sencera; ambdues marquen la separació entre els termes de Viladecans i Sant Climent.

Un cop arribats al camí de la Verdera vam baixar fins a trobar-nos amb el grup que pujava des de Viladecans, per aquest mateix camí, en el punt on el passat setembre havíem col·locat les rajoles amb dites de Sant Ramon. Tots plegats vam seguir fins la barraca de Pere Baqués, on vam fer els imprescindibles agraïments a tothom que ha col·laborat d’una o altra manera a la recuperació d’aquest patrimoni popular: els propietaris de les finques on són les barraques, el Grup de Pedra Seca, els Amics de la poesia de la llibreria Els Nou Rals i, a tots els qui ens van acompanyar aquell matí. A més, en Jaume Lligades, va fer una explicació sobre la construcció en pedra seca, en general, i sobre les tres barraques que estàvem inaugurant, en particular. 

Per acabar, ens vam adreçar a la barraca de Cal Mitjà. A l’inici del camí que du a la barraca vam veure el marge que, expressament, havíem deixat a mig fer per poder mostrar els diferents estadis de construcció d’aquest element tan característic dels camps de vinya situats en terrenys com aquests de la muntanya del Montbaig. A Cal Mitjà, vam penjar una trentena de fotografies que mostraven el procés de restauració de totes tres barraques, l’estat com les vam trobar i el resultat final després de la nostra intervenció. Una mica de cava i unes patates fregides van acompanyar la cloenda de l’acte en un ambient plenament festiu.

Vicky Herrero Garcia

Fotografia: Rosa Piñol

* El dia 17 d’octubre celebràvem amb gran alegria la inauguració de les barraques; dissabte 6 de novembre, lamentàvem l’agressió que ha patit la barraca de Cal Mitjà –han destrossat les rajoles amb el nom i el vers que havíem col·locat, a més del rètol on demanàvem respecte per l’entorn. Tanmateix, seguirem recuperant aquest patrimoni amb la mateixa il·lusió i ganes que fins ara. 

Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més

 Fa dies que vull començar aquest escrit, però no sé com fer-ho. Podria titular-lo Una mil·lèsima part, perquè fa referència a un miler de persones, 1.060 concretament, de les quals jo en formo part i en represento, doncs, una mil·lèsima part gairebé. També he pensat en una presentació més cinematogràfica Vuit cognoms catalans: Castelló, Segarra, Peirats, Aznar, Solina, Bosch, Bernades i Guardiola. Tot i que Aznar podria semblar poc català, sobretot si es pronuncia amb fonètica castellana, d’“Asnar” ja n’hi havia el 1200 lluitant al Regne de València. Una tercera opció era dir-ne 300 anys dels Solina a Viladecans. Finalment, he decidit deixar-ho en Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més. Com he dit més amunt, he localitzat més de mil persones amb les quals mantinc parentiu, amb 567 en grau de consanguinitat. Entre aquestes n’hi ha 65 amb el cognom Castelló; 14, Segarra; 17, Peirats; 24, Aznar; 241, Solina; 23, Bosch; 92, Bernades i 9, Guardiola. 

Sempre m’ha atret conèixer quin parentiu puc tenir amb els que m’envolten. Em deu venir de mena perquè, quan vaig començar a cercar documents i resseguir l’arbre genealògic de la meva família, vaig descobrir que el meu pare ja l’havia iniciat per la branca castellonina i que la Josefina Bernades, cosina segona de la meva mare, ho havia fet amb la branca lleidatana. Ella m’ha facilitat tot el seguiment de la línia Bernades Guardiola. Jo he fet l’estudi partint de la branca viladecanenca, els Solina Bosch i estic molt content d’haver-ho fet perquè m’ha permès viatjar en el temps, força enrere més que no massa lluny. He anat fins el primer quart del segle XVIII sempre dins l’àmbit geogràfic dels Països Catalans. 

De tots els meus avantpassats, els Solina, són els primers que es van instal·lar a Viladecans. El cognom Solina fa més de tres-cents anys que apareix en els papers que he pogut consultar. Els segueixen els Bosch; he trobat Bosch documentats més de dos-cents anys enrere. La resta, han aparegut en el transcurs dels darrers cent anys: els Castelló Segarra i Peirats Aznar van arribar a Viladecans l’any 1924. El meu pare va néixer a la Vall d’Uixó (Castelló) l’any 1923 i la meva àvia Maria Bernades Guardiola, nascuda a Tàrrega (Lleida) l’any 1900, va arribar a Viladecans el 13 de desembre de 1926, per fer de llevadora al poble, on va conèixer el que seria el seu marit i el meu avi Isidre Solina Bosch. Tot l’anterior per dir-vos que l’1 de gener de l’any que ve, farà tres-cents anys que va néixer el Solina que ha donat el cognom a molts viladecanencs i viladecanenques actuals. Un any abans que ell havia nascut una germana seva, la Francesca Solina Mommany però, en aquest cas, en transmetre’s per línia femenina, es va perdre a la segona generació. 

Abans de seguir amb els Solina vull fer un apunt sobre la branca Bosch. Joan Bosch Figueras, nascut a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), es va casar a Viladecans amb Engràcia Carbonell i van tenir uns quants fills. Un d’ells, en Baldiri (1816-1867) es va casar amb Rosa Blancafort Canals (1825-1908). 

Anys més tard, al 1858, va néixer Josefa Bosch Carbonell (1858-1903) que seria qui entroncaria amb la branca Solina en casar-se l›any 1883 amb Bernat Solina Canals (1853-1934). D’aquest matrimoni en naixerien quatre fills, un d’ells va ser l’Isidre Solina Bosch, el meu avi matern. 

Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) ara mateix viuen a Catalunya 68 persones que de primer cognom es diuen Solina i 43 de segon. La majoria són al Baix Llobregat i al Barcelonès,  63 i 37 respectivament. Al meu arbre familiar n’hi ha 39 que el duen de primer cognom i 26 de segon. Pocs Solina hi ha que no siguin de la família. El Miquel Solina (Sabadell 1682 – Viladecans 1736) va ser el primer Solina de Viladecans. El 13 de juny de 1715 es casà a l’ermita de Sant Llorenç amb Madrona Mommany (Sant Boi 1687 -  Viladecans 1756) que vivia a Sant Climent.  En casar-se es van instal·lar a Viladecans, van tenir uns quants fills, entre ells Joan Solina Mommany (1719-1794) que l’any 1748 es casà amb Maria Roig Pauses (1726-1780). Fruit d’aquest matrimoni naixeren uns quants fills, un d’ells Baldiri Solina Roig (1752-1831) que l’any 1776 es casà amb la gavanenca Francesca Sabatés Jané (morta a Viladecans l’any 1790), entre els fills de la parella hi havia el Joan Solina Sabatés (1786-1860) que l’any 1811 es casà amb Maria Vilà Consul (1794-1846). L’any 1816 neix Joseph Solina Vilà (1816-1882). En Joseph es casà el 13 de desembre de l’any 1838 amb Rosa Canals Nicolau (1819-1893) i, el mateix dia, un germà d’en Joseph, en Joan, ho feia amb una germana de la Rosa, la Cecilia. Això farà  que els fills de totes dues famílies duguin els mateixos cognoms, Solina Canals, i fa que el seguiment sigui una mica enrevessat. En Joseph i la Rosa tingueren uns quants fills, entre els quals el Benet (1850-1923) i el Bernat (1853-1934). 

El Benet Solina Canals és va casar amb la Francesca Bosch Mariner. Van tenir set fills, dels quals només en Josep, en Pere i en Joan van tenir descendència, onze fills en total. Dels onze només el Josep i l’Enric Solina Mateu, el Josep i l’Isidre Solina Solina i el Benet, l’Eugeni i la Núria Solina Valls han tingut descendència: la Montserrat, l’Antònia i l’Enric Solina Conesa; la Maria, el Joan, el David i la M. Rosa Solina Molins; la Magdalena i la Pepita Solina Feu; el Pere, l’Anna i la M. Jesús Solina Montero; Benet Solina Garcia; l’Imma, l’Eugeni i la Núria Solina Fierro i, el Joan i la Carme Ramoneda Solina. Actualment hi ha dues generacions més que segueixen la nissaga Solina per aquestes línia. 

El Bernat Solina Canals es casà l’any 1883 amb Josefa Bosch Blancafort (1858-1903) i van tenir uns quants fills, entre ells l’Isidre Solina Bosch (1893-1980) que l’any 1928 es casà amb la Maria Bernades Guardiola (1900-2000). Van tenir només una filla, la Maria Teresa Solina Bernades, nascuda a Viladecans l’any 1928, que és la meva mare i la de sis Castelló Solina més fruit del seu matrimoni el 1951 amb el meu pare Vicenç Castelló Peirats (1923-2009). 

L’any 1717 a Viladecans hi havia 204 habitants, l’any 1787 ja eren 544. Si extrapolem,  l’any 1760 hi devia haver aproximadament 415 habitants. A l’arbre de la família l’any 1760 hi ha 17 Solina, això vol dir un 4% dels viladecanencs del moment. Si el mateix tant per cent ho traspassem al cens actual de Viladecans de 66.000 habitants, el 4% de la població representaria un total de 2.640 persones amb el cognom Solina.    

En tants anys de ser al poble de Viladecans els Solina s’han involucrat en diverses institucions tan públiques com privades. L’any 1774 Miquel Solina va ser batlle de Viladecans, més tard, d’altres Solina, han estat tinents d’alcalde per un total de 9 anys, regidors durant 24 anys, síndics durant 6 anys i secretaris durant 9 anys. També hi ha hagut presència dels Solina a les societats corals La Perla, La Fraternitat, Centre Parroquial, Cooperativa i La Lira; a l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, Diables i Timbalers; ballant la Tornaboda i, darrerament, al Mamut de Viladecans. 

Els pobles tenen les seves efemèrides comunitàries. Tanmateix, les famílies en tenim de pròpies i no menys significatives. Tres-cents anys de presència del cognom Solina suposen moltes circumstàncies i vivències més o menys atzaroses, anodines o curioses que els seus portadors han viscut a Viladecans però, sobretot parlen d’arrelament a un lloc. Dir-se Solina és, en certa manera, dir història de Viladecans i això és un motiu d’orgull per a mi. Per això he volgut compartir-ho amb vosaltres en aquest escrit.

Vicenç Castelló Solina

amb la col·laboració de Vicky Herrero Garcia

PD. El noms de totes les persones esmentades estan escrits en català, que és com ells mateixos es reconeixen i són anomenats per familiars i coneguts. Tanmateix, als llibres de registres els nascuts dins del període que va de l’1 de gener de 1859 fins el 4 de gener de 1977, apareixen en castellà perquè era prohibit de fer-ho en català. 

Fonts consultades i bibliografia:

Arxiu Parroquial de Sant Joan de Viladecans.

Arxiu Municipal de Viladecans

Viquipèdia

Guerra, N.; Luengo, M.; Salas, J.L. (1984), La lucha cotidiana por la vida: Viladecans 1800-1843. Ajuntament de Viladecans

Luengo, M. i col·laboradors (1996), El cant coral a Viladecans. La Lira 1945-1995. Ajuntament de Viladecans-Arxiu Històric de la Ciutat, en col·laboració amb l’Agrupament Coral La Lira.

Cims per la llibertat

El cim del Montbaig, on és l’ermita de Sant Ramon, rep dia si dia també, molta gent que caminant, corrent o en bicicleta, des de Viladecans, Sant Climent o Sant Boi s’hi enfilen per passejar, fer esport o contemplar les vistes que ofereix de Montserrat, Barcelona, tota la plana i el delta del Llobregat i, del Garraf. Aquesta muntanya costeruda, encara que de no gaire alçada, més pelada que frondosa pel càstig continuat dels incendis, és una mena de far que, als qui som de la comarca, ens fa sentir a casa des que de força quilòmetres lluny es deixa veure quan de fora estant tornem a les nostres llars. Popular com és, va ser l’escollida per ser un dels “Cims per la Llibertat” que es van fer el passat 13 d’octubre. Va ser el cim de la Tamara i l’Adri.

Aquell dia, tot i la pluja, unes 300 persones acompanyàvem a la Tamara i a representants de l’Adri en aquestes ascensió per reivindicar-ne la innocència i reclamar-ne la llibertat.

Malgrat que la muntanya no presenta cap dificultat especial, cap de les 300 persones no vam fer el cim. Ens vam quedar tot just uns 100 metres per sota, a la frontera que li ha estat imposada a la Tamara per aquells qui des de fa sis mesos la tenen empresonada a Viladecans.

Allà on s’acaba el terme de Viladecans comença el territori prohibit per a la Tamara. Des que la “justícia” va recloure la Tamara a Viladecans i l’Adri va haver de fugir del seu domicili a Esplugues de Llobregat, el far de Sant Ramon està apagat per a ells. Per la Tamara és un dels límits de la seva presó i per l’Adri un referent massa llunyà.

El dia 7 de novembre, quan ja fa gairebé 7 mesos que la Tamara roman engarjolada a Viladecans, l’Audiència Nacional ha decidit deixar d’investigar, a ella i a l’Adri, per terrorisme, rebel·lió i sedició i, ha remès la causa als jutjats ordinaris que hauran de decidir si els acusa o no però, únicament, de desordres públics. Tots els que hem donat suport a la Tamara, segurament no tot el suport i escalf que hauria calgut, ens n’alegrem profundament. No

esperem altra cosa que l’aixecament immediat de les indignes mesures cautelars a què encara està sotmesa i que el seu cas quedi definitivament tancat sense rebre cap mena de càstig.

Aquells que no han fet altra cosa que cridar falsedats tot aquest temps contra ella potser estaran decebuts i no és d’esperar cap voluntat de rectificació; tanmateix, la seva ràbia ja fa temps que està descomptada. Els qui amb la seva indiferència i silenci han donat cobertura a aquesta barbaritat potser reflexionin i arribin a mostrar empatia, no ja amb la Tamara, sinó amb els molts que per raons ideològiques estan patint la repressió de l’autoritari i venjatiu estat espanyol.

Estar en possessió d’un xiulet groc, una careta del Jordi Cuixart i impresos demanant democràcia, i d’alguns comentaris que s’han descontextualitzat –molts de nosaltres n’hem fet i escoltat de similars– han estat les proves acusatòries contra la Tamara. Aquest malson sembla que porta camí d’acabar-se, però del dolor que se li ha infligit ningú mai no la podrà rescabalar. Quan tot hagi passat, podrem tornar a pujar al Montbaig amb la Tamara i, llavors, sí, recórrer els 100 metres i escaig que no vam poder fer i arribar plegades fins el cim. Podrem trencar la cadena que vam deixar clavada al punt que ella encara no pot traspassar i que marca la seva frontera. Cridarem i escriurem llibertat. Llibertat per la Tamara i per tot un poble que no fa altra cosa que lluitar per aconseguir-la definitivament de forma totalment pacífica, per poder decidir què i com vol ser.

Vicky Herrero Garcia