Cims per la llibertat

El cim del Montbaig, on és l’ermita de Sant Ramon, rep dia si dia també, molta gent que caminant, corrent o en bicicleta, des de Viladecans, Sant Climent o Sant Boi s’hi enfilen per passejar, fer esport o contemplar les vistes que ofereix de Montserrat, Barcelona, tota la plana i el delta del Llobregat i, del Garraf. Aquesta muntanya costeruda, encara que de no gaire alçada, més pelada que frondosa pel càstig continuat dels incendis, és una mena de far que, als qui som de la comarca, ens fa sentir a casa des que de força quilòmetres lluny es deixa veure quan de fora estant tornem a les nostres llars. Popular com és, va ser l’escollida per ser un dels “Cims per la Llibertat” que es van fer el passat 13 d’octubre. Va ser el cim de la Tamara i l’Adri.

Aquell dia, tot i la pluja, unes 300 persones acompanyàvem a la Tamara i a representants de l’Adri en aquestes ascensió per reivindicar-ne la innocència i reclamar-ne la llibertat.

Malgrat que la muntanya no presenta cap dificultat especial, cap de les 300 persones no vam fer el cim. Ens vam quedar tot just uns 100 metres per sota, a la frontera que li ha estat imposada a la Tamara per aquells qui des de fa sis mesos la tenen empresonada a Viladecans.

Allà on s’acaba el terme de Viladecans comença el territori prohibit per a la Tamara. Des que la “justícia” va recloure la Tamara a Viladecans i l’Adri va haver de fugir del seu domicili a Esplugues de Llobregat, el far de Sant Ramon està apagat per a ells. Per la Tamara és un dels límits de la seva presó i per l’Adri un referent massa llunyà.

El dia 7 de novembre, quan ja fa gairebé 7 mesos que la Tamara roman engarjolada a Viladecans, l’Audiència Nacional ha decidit deixar d’investigar, a ella i a l’Adri, per terrorisme, rebel·lió i sedició i, ha remès la causa als jutjats ordinaris que hauran de decidir si els acusa o no però, únicament, de desordres públics. Tots els que hem donat suport a la Tamara, segurament no tot el suport i escalf que hauria calgut, ens n’alegrem profundament. No

esperem altra cosa que l’aixecament immediat de les indignes mesures cautelars a què encara està sotmesa i que el seu cas quedi definitivament tancat sense rebre cap mena de càstig.

Aquells que no han fet altra cosa que cridar falsedats tot aquest temps contra ella potser estaran decebuts i no és d’esperar cap voluntat de rectificació; tanmateix, la seva ràbia ja fa temps que està descomptada. Els qui amb la seva indiferència i silenci han donat cobertura a aquesta barbaritat potser reflexionin i arribin a mostrar empatia, no ja amb la Tamara, sinó amb els molts que per raons ideològiques estan patint la repressió de l’autoritari i venjatiu estat espanyol.

Estar en possessió d’un xiulet groc, una careta del Jordi Cuixart i impresos demanant democràcia, i d’alguns comentaris que s’han descontextualitzat –molts de nosaltres n’hem fet i escoltat de similars– han estat les proves acusatòries contra la Tamara. Aquest malson sembla que porta camí d’acabar-se, però del dolor que se li ha infligit ningú mai no la podrà rescabalar. Quan tot hagi passat, podrem tornar a pujar al Montbaig amb la Tamara i, llavors, sí, recórrer els 100 metres i escaig que no vam poder fer i arribar plegades fins el cim. Podrem trencar la cadena que vam deixar clavada al punt que ella encara no pot traspassar i que marca la seva frontera. Cridarem i escriurem llibertat. Llibertat per la Tamara i per tot un poble que no fa altra cosa que lluitar per aconseguir-la definitivament de forma totalment pacífica, per poder decidir què i com vol ser.

Vicky Herrero Garcia