Els carrers són el decorat de la nostra vida, un paisatge de plantes baixes. Abans les plantes baixes eren habitatges, façanes per seure a l’estiu a la fresca, amb portes per treure el cap al carrer com si fossin balcons sense barana. Ara són entrades amb intèrfon. Sempre hi ha hagut tanques. Les tanques són com una frontera territorial color ciment morter o pell de maó per dir aquesta parcel·la és meva. Són parets que queden al carrer com una pàgina en blanc al mig del capítol d’un llibre o el tros sense pintar d’un quadre.
Les pintades en un principi eren missatges, sovint amb faltes d’ortografia, brotxades amb pintura negra, publicitat d’amors, Antonio quiere a Pepita, insults masclistes, Manoli puta, proclames contestatàries, Abajo Franco, annexions territorials, Gibraltar Español, peticions de divorci, Catalonia is not Spain, però després van arribar els grafits i els taggers que amb els seus autògrafs en arameu, que ningú els havia demanat. Pintaven les parets, les rieres, els vagons de tren o les portes enrotllables dels comerços.
Mai ha quedat clar si els tagging són art egocèntric o vandalisme urbà, però l’art urbà, la pintura a l’aire lliure o a la cova on es reunia la gent, ha format part de la història de l’art, perquè l’art s’alimenta de la vida, i el carrer és vida col·lectiva. En els anys vuitanta a Bristol va aparèixer un artista, Banksy, que pintava amb esprai i plantilles, que va omplir les parets de trampantojos de rates –a la manera d’El Roto per fer-nos-en una idea– burlant-se del sistema. D’ell són una Gioconda amb un llança-granades, dos policies fent-se un morreig i un nen africà afamat amb una corona amb l’anagrama de Burger King. Va pintar uns nens al mur de Cisjordània i dibuixat un forat finestra a una platja amb palmeres més enllà de les filades. La seva identitat és desconeguda.
Aquesta foto del Jaume Muns no és Londres ni París. És una paret de Viladecans, una tanca de les d’abans, construïda amb la solidesa i la senzillesa dels vells mestres d’obres, amb un pilar de maó alçat a cada costat de la porta amb un muret en angle recte a manera de sòcol, i amb un final de les parets a dues aigües. La porta de ferro i les dues parets arrebossades són els llenços de la pintura. Els artistes urbans, els joves de primer de batxillerat de l›Institut amb nom de mestre republicà, Josep Mestres Busquets, que portava la seva vocació fins i tot en el cognom. La pintura canvia el paisatge de la mirada. Apareixen gossos. Són gossos antropomorfs, humanitzats. Potser viladecanencs. És com un homenatge als gossos camuflats en la síl·laba cans del nostre nom. Els nostres gossos haurien de sortir de l’armari del Vila-de-cans, com han fet els de la pintura de la tanca. Hauríem de sumar-los al Cadefoc, al Mamut i a l’Abella del nostre bestiari particular.
I el gat negre sobre la porta dona un toc d’ironia poètica. Viladecans. Viladecats.
Text: José Luís Atienza
Fotografia: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada