Vaig llegir, en el número passat del Punt de Trobada, el manifest que es va fer a Viladecans amb motiu del primer aniversari de l’1 d’octubre de 2017, i he de dir que em va semblar un text magnífic, que expressava molt bé el que aquell dia va significar per als qui hi van participar. Permeteu-me reproduir-ne alguns trossos:
“Tots i totes, amb tenacitat i astúcia, vam fer possible aquella jornada, entre la incertesa dels dies previs i la por viscuda en aquell dia que durarà anys. Durant dies es van custodiar les urnes, en cases particulars, en cotxes, en patis, garatges... Ningú preguntàvem, només confiàvem les unes en les altres, i va funcionar. (...). Tots i totes tenim gravades a la retina imatges de l’1 d’octubre. Algunes esperançadores, i d’altres esfereïdores. (...). Aquell dia, el poble català i Viladecans, vàrem demostrar que la dignitat no ens la prendrien mai, i molt menys, a cops de porra. Independentistes i no independentistes, vam posar el cos per protegir els nostres drets civils i el dret a decidir, en llibertat, si volíem esdevenir, o no, una república. L’1 d’octubre del 2017 va forjar vincles entre les veïnes de Viladecans que mai podran ser esborrats. Noves amistats han crescut des d’aleshores. Ens volien trencades, separades i espantades, però han aconseguit tot el contrari. Ens hem tornat més fortes i valentes, perquè aquell dia vam aprendre que la solidaritat ens salvaria”.
Un text magnífic, ja ho he dit, que ajuda molt a entendre on som ara. Jo, ja ho he explicat més d’un cop, no sóc partidari de la independència de la Catalunya. Crec que hi perdríem més coses que no pas en guanyaríem, i no crec que lluitar per la independència sigui posar-se en el cantó correcte de la història. També penso que la independència no arribarà, almenys en l’actual organització política del món, ja que un estat potent de la Unió Europea com és Espanya té tots els mitjans per frenar-la. Però això no m’impedeix dir, i reconèixer, que els sentiments i les emocions que mouen milions de catalans com els que s’expressen a través d’aquest manifest, són potentíssims i no es pot fer com si no hi fossin.
Jo no sé com anirà tot plegat. Sé com m’agradaria que anés, però no sé com anirà. El que sí que sé és que tota aquesta riquesa de sentiments i emocions no poden donar bon fruit ni si s’intenten esclafar, ni tampoc si s’intenten convertir en material incendiari. Les actituds de personatges com els jutges Pablo Llarena o Carlos Lesmes, o els dirigents Pablo Casado del PP o Albert Rivera de Ciutadans, són intents insensats d’esclafar les aspiracions de la meitat de la població catalana, amb una falta de responsabilitat i de voluntat de recerca del bé col·lectiu que fa feredat. Però deixeu-m’ho dir, i perdoneu-me tots aquells a qui potser us ofendré dient-ho, també crec que les bravates del president Torra o el president Puigdemont van en una línia massa semblant, però des de l’altra banda.
En canvi, crec que sí que estan intentant que tot el que ens està passant pugui arribar a un port mínimament bo actituds com les de Pedro Sánchez, o Pablo Iglesias, o Miquel Iceta. Sí, ja sé que vistos des de la banda independentista aquests personatges no donen la talla, o fins i tot, per a molts, són simplement uns hipòcrites o uns cínics. Però jo us demanaria, amics independentistes, que us ho miréssiu d’una altra manera. El conjunt de forces en joc en el tauler polític són les que són, i no voler-ho veure és condemnar-se a no avançar cap enlloc: tal com està tot, o s’opta per la insurrecció sense tenir el suport de la majoria de la població i amb la perspectiva de sang i morts al carrer, o s’opta per avançar a través de la negociació, per lent i insatisfactori que pugui semblar. Crec que, afortunadament, ara Oriol Junqueras patrocina aquesta segona opció.
¿I les emocions i els sentiments de l’1 d’octubre? ¿Què n’hem de fer? ¿Donar-los per amortitzats i oblidar-los? No, jo crec que són una riquesa molt gran de cara al futur del país. La capacitat mobilitzadora que s’ha generat en tots aquests anys i que va culminar l’1 d’octubre de l’any passat ha de revertir, segur, en fer possible que el nostre país, més enllà de la forma política que finalment tingui, sigui més viu, més despert, més obert, més desitjós d’una vida digna per a tothom, més capaç de treballar per la llengua i la cultura...
A mi m’agradaria que les properes eleccions al Parlament de Catalunya donessin com a resultat un tripartit d’esquerres. I, posats a fer, també m’agradaria per a l’Ajuntament de Viladecans.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada