Per què fer-ho bé si es pot fer malament?

En les editorials d’aquesta revista, en els seus números immediatament anterior i posterior a la celebració de les darreres eleccions municipals, es feia una crida als responsables de l’administració local a fer les coses bé. Tanmateix, per què fer les coses bé quan es poden fer malament?

Un parell de setmanes abans de la diada de Sant Joan, el govern municipal ens feia arribar als veïns del Mas Ratés, i és de suposar  que també a la resta de conciutadans del nostre poble, un pamflet que, amb el títol “Viladecans es protegeix del foc”, informava que es faria una “franja perimetral” a les àrees urbanitzades adjacents al bosc per a “reduir el risc d’incendi i facilitar l’accés dels equips d’extinció”. Aquest espai havia de consistir en una franja d’una amplada d’uns 25m al voltant de les edificacions properes al bosc, dins de la qual es faria una poda selectiva per a reduir la densitat d’arbres, deixant una separació entre ells d’entre 6 i 8 m. Aquesta acció havia de dur-se a terme, en bona lògica, abans de la revetlla de Sant Joan, en què els petards són un element afegit de risc de foc.

Els arbres es van tallar, ara bé, els troncs, la fusta i altres restes resultants de la desbrossada van estar més de dues setmanes abandonats al bosc i, en alguns casos, a tocar directament de les tanques de les edificacions -una de les quals era el col·legi Germans Amat Targa-; a la zona a tocar del carrer Salamanca no es van retirar les restes de la tala fins dos dies després de passada la revetlla i, al torrent de can Trius, van estar-s’hi fins quatre dies després. No va haver-hi la imprescindible coordinació entre les operacions de tala i les de retirada de les restes vegetals, amb la qual cosa el perill que es pretenia evitar va ser encara més gran que el que hi havia abans que es tallessin els arbres. Com fa la dita “pitjor el remei que la malaltia”.

D’altra banda, un cop retirades les restes de la tala, els veïns hem pogut veure amb tristesa i impotència, perquè ja no hi ha remei, que no sols s’han fet les coses a destemps sinó que el que s’ha fet s’assembla més a una escabetxada que a una tala professional. Hi ha arbres als quals sembla se’ls han tallat les branques a queixalades; fa mal als ulls veure com estan d’esqueixades en lloc de tallades (foto 1). Paradoxalment, hi ha d’arbres que costa d’entendre per què no s’han tallat (foto 2), quan són els que estan més a prop de les cases, a molt menys de 25 m. de distància, amb una separació entre ells inferior als 6 m. a més d’estar travessats per un munt de cables de comunicació –algun ja l’han trencat– i, per contra, s’han talat els que estan més distants de les cases i no tenen cap cable entortolligat. És el món al revés.

També són de lamentar els desperfectes que han sofert algunes fites que hi havia a diferents punts de l’àrea on s’ha fet la intervenció. N’hi ha que han estat trencades (foto 3) o bé que s’han tombat i canviat de posició. Fins i tot, algun pal senyalitzador ha estat trencat (foto 4) i tirat a terra. Tots aquest elements haurien d’haver estat tractats amb cura i respecte i, no haver-ho fet, demostra ignorància i manca de sensibilitat dels qui han coordinat aquesta activitat.

La intenció de crear aquesta franja perimetral podia ser molt bona, però la gestió ha estat pèssima i el responsable últim d’aquest desgavell és qui ha promogut l’acció, en aquest cas, el nostre ajuntament. No n’hi ha prou amb planificar una actuació, pressupostar-la i adjudicar-la a algú. És exigible que l’administració faci les coses com cal, des de l’inici fins al final, i això passa per supervisar la feina d’aquells que la duen a terme en el seu nom, no s’hi val desentendre’s un cop adjudicada a qui sigui. Malauradament, els arbres mal tallats i els elements trencats ja no es poden recuperar. Esperem que, si més no, les fites i els pals senyalitzadors es tornin a recol·locar. El nostre entorn natural és molt fràgil i es mereix una gestió responsable per part de l’administració local.

Vicky Herrero Garcia i
Vicenç Castelló Solina