Bella imperfecció

Mentre recollia ahir la vaixella acabada de rentar, vaig reparar en una petita tara en una de les meves tasses preferides. Mai no l’havia apreciada. En lloc de lamentar-me, em va passar una cosa curiosa. Vaig pensar que aquest defecte mínim, gairebé imperceptible, convertia en exclusiu un objecte que no ho és d’inici, encara que per a mi ho representi per la vinculació amb alguns dels meus millors records. Aquesta idea em va portar, sense esforç, a una altra, i vaig recordar el Wabi Sabi, la teoria japonesa de veure bell allò que és diferent, trobar la bellesa en la imperfecció.

Els nipons han aconseguit trobar, i fins i tot destacar, la bellesa del que no està “perfecte”, del que és inacabat, del que té fractures o esquerdes, o bé un motiu gràfic mal resolt, com és el cas de la meva tassa. En les darreres dècades, Occident està vivint i assumint moltes influències d’Orient en gairebé tots els aspectes vitals, des de la gastronomia fins a la decoració, passant per la música, l’art o les maneres d’existir. Països com la Xina, el Japó o Corea són, a més de gegants econòmics i tecnològics molt presents en el nostre dia a dia, llocs amb ritus ancestrals que ens poden ajudar a canalitzar millor la nostra manera de veure la vida sense la pressió de l’entorn.

En aquesta societat de la pressa, la superficialitat i la reflexió ràpida, anem darrere de la perfecció amb ajuda de màquines i sistemes automàtics i innovadors que cada vegada ens solucionen més la vida i ens fan progressar. Vivim en un món on tots hem d’aspirar al màxim, potser, però no només a això, sinó també a l’excel·lència. Estaria bé aprofitar les imperfeccions com a oportunitats i no com a llast, no amagar-les, perquè elles ens diferencien, i inundar-nos d’autoestima per sentir-nos lliures de ser imperfectes. Perquè, ja ho sabeu, com diu Osgood (Joe E. Brown) a Jerry-Daphne (Jack Lemmon) al final del clàssic de Billy Wilder “Some like it hot”, ningú no és perfecte. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com