El Grup d’Amics de la Poesia d’Els Nou Rals

Ara ja fa vuit anys, anava caminant per la rotonda que hi ha al final del carrer Antoni Gaudí, a Viladecans, quan una moto es va parar al meu costat, i em va cridar pel meu nom. «Pere». Era l’arxiconegut a Viladecans Jordi Vicente, que havia pensat de proposar-me de fer activitats a la seva llibreria. Sortosament per Viladecans, Els Nou Rals ja havia sobreviscut transformant-se en una cooperativa, i estaven il·lusionats per engegar projectes nous. Jo, que sempre entro a poc a poc a les piscines, li vaig dir que em semblava molt engrescador, però que veia impossible d’encabir res més en els meus horaris setmanals. En tot cas, hi pensaria. La llavor en el meu cervell havia estat plantada, però. Quan comences un projecte, mai saps ben bé quins obstacles et trobaràs pel camí, i menys encara com els saltaràs, si pots. La meva ment va començar a idear un parell d’activitats de les quals en tenia ganes. Una era un club de conversa d’anglès, i l’altra un grup de poesia. Quan vaig anar a parlar amb la Rosa, cooperativista acabada d’estrenar, li vaig dir que tenia aquelles dues idees en ment, però que tenia molt poques esperances de que la de la poesia tirés endavant. Va acabar resultant el contrari, la que no va donar ni un primer pas va ser el grup de conversa d’anglès.

Coneixia al Salvador Obiols, una altra figura ben coneguda a la vila, d’aventures amb Òmnium Cultural, i sabia que era un lletraferit com jo, així que vaig anar a comentar-li la idea. Quan li ho vaig dir, els ulls se li van obrir com a plats. Abans de començar, ja s’havia convertit en el primer impulsor del grup. Tota la resta, contra tots els meus primers pronòstics, va ser fàcil. S’hi van afegir la Viki, la Sílvia, el Christian, la Montse...que amb anades i vingudes per qüestions personals de cadascun, van constituir un nucli principal que ha fet que haguem anat caminant fins ara amb una fluïdesa magnífica.

I en què consisteix un grup de poesia? Doncs bé, en el nostre cas ens reunim un cop al mes i llegim un llibre d’algun autor, habitualment en català, però també n’hem fet en castellà i en anglès. Seiem tots plegats a la sala del pis de baix de la llibreria Els Nou Rals i llegim les poesies triades en veu alta, les gaudim, i com no, les critiquem. Per les nostres mans han passat tota mena d’autors, clàssics i coneguts com el Salvador Espriu, la Maria Mercè Marçal, el Jordi de Sant Jordi... per citar-ne uns pocs, i d’altres més recents, menys coneguts, com el Joan Buixeda, la Rosa Fabregat, la Roser Guasch... De vegades hem pogut parlar per videoconferència amb l’autor en qüestió, com en el cas de la Roser, cosa que ens ha resultat especialment gratificant. Com que alguns dels membres del grup hem anat publicant alguna cosa, també hem organitzat presentacions de llibres en col·laboració amb diferents estaments de Viladecans. En el cas del Salvador Obiols, només hem fet una petita part de les presentacions del seus escrits perquè, atès el seu costum de guanyar diversos premis cada any, no donem l’abast. En el meu cas, que només guanyo algun premi ocasionalment, el grup ha participat en totes les presentacions dels meus llibres.

El nostre grup està obert a qualsevol que en vulgui formar part. No hi ha cap problema de selecció, que s’esdevé de forma natural. Qui no gaudeix de la poesia, no insisteix a venir. Aquests vuit anys que portem ja a l’esquena, han estat com una singladura pel mar de la literatura poètica. La poesia és una art exigent, demana esforç i concentració, sovint segones lectures i moltes reflexions. En el grup hem llegit, escoltat, comentat, analitzat, i sobretot, gaudit de milers de versos. Cadascú pot valorar què és el que ha après, què és allò que l’ha enriquit. Jo crec, però, que tots estaríem d’acord en que hem après a entendre, a conèixer, i probablement, a usar aquest art com en Joan Margarit deia, com una «casa de misericòrdia», com aquell lloc en el qual, faci el temps que faci, t’hi pots refugiar.

Pere López Tolosana