Porto un curs mogudet, de malalties i hospitalitzacions de persones molt properes. Quan et passa això la sensació és de moure’s en una altra dimensió. Canvien les prioritats, i sobretot si has de fer gaire vida d’acompanyant d’hospital, tot d’una et trobes que han canviat les rutines, les feines diàries i, si a més a més es tracta de malalties de gravetat, es remouen angoixes i emocions i aviat apareix l’esgotament.
En el món de la constant innovació tecnològica, de l’eficàcia immediata, del consum compulsiu, tenir cura de les persones grans o malaltes és una feina poc valorada, potser perquè tradicionalment sempre ha estat feina “de dones”, tot i que avui, sortosament, comença a ser més compartida i comptem amb més recursos. Enguany he estat temptada d’escriure una oda a la rentadora o uns goigs dels bolquers. Em costa imaginar com deuria ser la vida de tantes dones quan tot s’havia de rentar a mà.
Però aquesta és una de les feines que, si t’hi poses, t’acaba transformant. En primer lloc, t’ajuda a comunicar-te millor, d’una forma molt més autèntica. Et posa en contacte amb la realitat més íntima de les persones, amb la seva afectivitat, amb les seves pors, amb les seves alegries, amb les coses que més en el fons estimen... Amb les seves i amb les teves. I d’una manera que no sempre pot expressar-se en paraules: el gest afectuós, el contacte físic... La relació canvia per enriquir-se.
En segon lloc, experimentes que perds el control de la teva vida. Res de nou per a qui té fills. Jo no en tinc i passo pel miratge de controlar la meva vida. Quan després de la jornada laboral (o la de jubilada, que també omple l’agenda!), la de fora i de la de dins de casa, et disposes a reposar, potser et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la quan estàs cansada, o acompanyar-la a l’hospital en una hora intempestiva. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en una certa frustració, on tu ja no ets el centre.
En tercer lloc, aprens a tenir paciència i a ser comprensiva. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer el sord davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir. De vegades amb la duresa d’entomar l’agressivitat o la completa desorientació de l’altre.
En quart lloc, pot ser –com és el cas– que siguis una cuidadora insegura i maldestra, que no té gaire clar què ha de fer a cada moment, o a qui costa vèncer la por, el fàstic o el cansament. Rebem formació per a moltes coses. Per tenir cura dels altres, no és habitual.
Tot plegat equival a moltes sessions de teràpia. I és gratis. És com un mirall. T’ajuda a entendre i a entendre’t. Quan això ho abordes a certa edat, no pots evitar de preguntar-te: Qui et cuidarà? Respondrà encara l’Estat del Benestar? Quan i com moriré?
Són feines de proximitat, de servei, de gratuïtat, d’estimació. Els homes i dones que ho fan, però, necessiten reconeixement i suport econòmic, social i familiar. I la gent gran o malalta necessita sentir que no són pas una nosa, ben al contrari, sinó que aquesta mútua relació ens retorna al nucli essencial de la persona, ens ajuda a plantejar-nos el sentit de la vida. Estem acostumats a menystenir la dependència, quan de fet com a mínim al principi i al final de les nostres vides, necessitem dels altres i som extraordinàriament vulnerables.
Us recomano que, si en teniu ocasió, aprofiteu aquesta mena d’experiències. Pot ser un aprenentatge dur, però molt profitós.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada