Viladecans pot honorar-se de comptar amb una autèntica joia de l’arquitectura religiosa moderna, com és l’església de Santa Maria de Sales, obra de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter Klein, deixeble de Le Corbusier. L’església de Santa Maria de Sales es troba a la zona del Poblat Roca, i no s’ha de confondre amb l’ermita de la Mare de Déu de Sales, vora el cementiri.
Kramreiter, nascut a Viena el 18 de setembre de 1905, va haver de fugir del seu país, en la segona guerra mundial, perseguit pel nazisme, i es refugià a Catalunya. Aquí començà a treballar en l’edificació de fàbriques i blocs de pisos (és l’autor, per exemple, de la Siemens a Cornellà).
Per motius de feina, conegué l’aparellador Rafael Paulo, fill de Viladecans, amb qui travà una forta amistat. Un dia, Kramreiter li confessà a Paulo que abans de fugir del seu país només havia fet pràcticament arquitectura religiosa i que el darrer gran desig de la seva vida seria deixar a Catalunya una mostra de la seva especialitat. Paulo prometé ajudar-lo i Kramreiter li presentà un projecte d’església, segons la concepció arquitectònica del pare de l’arquitectura moderna, el seu mestre Le Corbusier. El projecte constava de 16 plànols i una maqueta.
El primer intent de dur a la pràctica la iniciativa fou edificar l’església a la platja de santa María de Llorell, entre Lloret de Mar i Tossa (d’aquí, per exemple, el balcó que mostra actualment el temple i que era pensat per posar-hi un altar i poder dir la missa de cara al públic, a l’estiu). La idea no va reeixir, i aleshores Paulo es dirigí a Mn. Ramon Saborit, rector de Viladecans, que s’entusiasmà amb el projecte, ja que tot just es trobava en aquells moments en la idea d’edificar un temple al barri de Sales. L’emplaçament definitiu, però, no arribà fins que la mateixa urbanització Llorell que ho havia intentat a Lloret, va adquirir uns terrenys a Viladecans, a la zona del Poblat Roca, i els va oferir a Mn. Saborit per edificar l’església de Kramreiter.
L’empresa constructora havia de ser Brycsa, però aquesta es va retirar i aleshores assumí l’obra Agromán S.A. L’entrada d’aquesta empresa fou providencial, perquè el seu president, José María Aguirre, que es feu molt amic de Kramreiter i de Mn. Saborit, va facilitar molt els pagaments de l’obra. Els cost total de l’estructura fou de 12 milions de les pessetes de 1967. L’obra acabà amb un deute de cinc milions i no es va acabar de pagar fins l’any 1982.
La primera pedra es posà el 9 de setembre de 1962, amb assistència de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Però les obres no van començar fins l’any 1965. El 20 d’abril de 1965 moria, d’un infart, als 59 anys, Robert Kramreiter, qui, per tant, no va veure la seva obra acabada. L’arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges, dirigí l’obra fins al final. El 27 d’agost de 1967 tingué lloc la inauguració.
Un detall arquitectònic a consignar és la cimentació de l’obra. Situat el temple en la bifurcació de dues rieres (Palmer i Batllori) fou necessària una base de 126 pilots de formigó de dotze metres de profunditat.
El temple fou complementat posteriorment pels vitralls de colors, obra de Llucià Navarro, i les campanes, inaugurades l’any 1990. Duen els noms de Martina, Maria de Sales, Rosa i Mercedes, i van costar quatre milions de pessetes.
Encara que la gent, a la manera popular, hagi batejat aquesta església com la del tobogán, l’original estructura que dóna peu a aquest nom s’assembla tal vegada més, per la nacionalitat del seu arquitecte, a les pistes de salts d’esquí...
Per als qui els agradi el turisme, si volen trobar una església gairebé similar a la de santa Maria de Sales, han d’anar a Ivalo, a prop del llac Inari, a Finlàndia. També és obra de Kramreiter.
Manel Simó
Kramreiter, nascut a Viena el 18 de setembre de 1905, va haver de fugir del seu país, en la segona guerra mundial, perseguit pel nazisme, i es refugià a Catalunya. Aquí començà a treballar en l’edificació de fàbriques i blocs de pisos (és l’autor, per exemple, de la Siemens a Cornellà).
Per motius de feina, conegué l’aparellador Rafael Paulo, fill de Viladecans, amb qui travà una forta amistat. Un dia, Kramreiter li confessà a Paulo que abans de fugir del seu país només havia fet pràcticament arquitectura religiosa i que el darrer gran desig de la seva vida seria deixar a Catalunya una mostra de la seva especialitat. Paulo prometé ajudar-lo i Kramreiter li presentà un projecte d’església, segons la concepció arquitectònica del pare de l’arquitectura moderna, el seu mestre Le Corbusier. El projecte constava de 16 plànols i una maqueta.
El primer intent de dur a la pràctica la iniciativa fou edificar l’església a la platja de santa María de Llorell, entre Lloret de Mar i Tossa (d’aquí, per exemple, el balcó que mostra actualment el temple i que era pensat per posar-hi un altar i poder dir la missa de cara al públic, a l’estiu). La idea no va reeixir, i aleshores Paulo es dirigí a Mn. Ramon Saborit, rector de Viladecans, que s’entusiasmà amb el projecte, ja que tot just es trobava en aquells moments en la idea d’edificar un temple al barri de Sales. L’emplaçament definitiu, però, no arribà fins que la mateixa urbanització Llorell que ho havia intentat a Lloret, va adquirir uns terrenys a Viladecans, a la zona del Poblat Roca, i els va oferir a Mn. Saborit per edificar l’església de Kramreiter.
L’empresa constructora havia de ser Brycsa, però aquesta es va retirar i aleshores assumí l’obra Agromán S.A. L’entrada d’aquesta empresa fou providencial, perquè el seu president, José María Aguirre, que es feu molt amic de Kramreiter i de Mn. Saborit, va facilitar molt els pagaments de l’obra. Els cost total de l’estructura fou de 12 milions de les pessetes de 1967. L’obra acabà amb un deute de cinc milions i no es va acabar de pagar fins l’any 1982.
La primera pedra es posà el 9 de setembre de 1962, amb assistència de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Però les obres no van començar fins l’any 1965. El 20 d’abril de 1965 moria, d’un infart, als 59 anys, Robert Kramreiter, qui, per tant, no va veure la seva obra acabada. L’arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges, dirigí l’obra fins al final. El 27 d’agost de 1967 tingué lloc la inauguració.
Un detall arquitectònic a consignar és la cimentació de l’obra. Situat el temple en la bifurcació de dues rieres (Palmer i Batllori) fou necessària una base de 126 pilots de formigó de dotze metres de profunditat.
El temple fou complementat posteriorment pels vitralls de colors, obra de Llucià Navarro, i les campanes, inaugurades l’any 1990. Duen els noms de Martina, Maria de Sales, Rosa i Mercedes, i van costar quatre milions de pessetes.
Encara que la gent, a la manera popular, hagi batejat aquesta església com la del tobogán, l’original estructura que dóna peu a aquest nom s’assembla tal vegada més, per la nacionalitat del seu arquitecte, a les pistes de salts d’esquí...
Per als qui els agradi el turisme, si volen trobar una església gairebé similar a la de santa Maria de Sales, han d’anar a Ivalo, a prop del llac Inari, a Finlàndia. També és obra de Kramreiter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada