El vell altar de l’ermita de Sales (3a. i última part)

Després de la manifestació i apedregament de la rectoria de la tarda del 27 de gener de 1905, mossèn Andreu Samaranch explica que també van ser apedregats el mestre i els fidels que l’endemà van anar a missa.
Uns dies després, concretament el dijous dia 2 de febrer, el diari La Veu de Catalunya en la seva edició del matí va publicar el següent article:
Lo de Viladecans
El tinent d’alcalde de aquell Ajuntament Don Joseph Monmany, y el secretari Don Marián Pedrol, ens pregan en atentas cartas que hem rebut, que rectifiquém un concepte contingut en el solt que nosaltres publicarem referent a un esvalot ocorregut ab motiu de la venda de un altar a n’aquell poble.
Nosaltres deyam, perque axís ho havíam sentit al mateix senyor González Rothwos, que’ls esmentats senyors vingueren cridats pel governador pera que li ampliessin el fet ab tots los datos que, naturalment, un telegrama no podia contenir; els senyors Monmany y Pedrol afirman que ja en l’aludit telegrama anunciava l’Alcaldia al governador que venían a donarli detalls.
Afirman categóricament els nostres comunicants, que vingueren en só de la més enérgica protesta y en nom de tot el poble irritat contra la conducta del senyor rector que "encaixonava l’altar pera vendressel y ferne quartos"; perque "cent duros, que diu el senyor rector que n’hi donen del altar, no valen la exasperació que a tot un poble produeix aquet dany causat als sentiments religiosos" y que així mateix ho digueren al governador.
Podem assegurar els senyors Monmany y Pedrol que l’informació donada per nosaltres en el solt a que’s refereixen, era reflexe exacte de la conversació tinguda sobre aquest assumpto entre’l governador y els periodistas que diariament el visitan.
Lo que hi ha és que com el senyor González Rothwos procura sempre atenuar y endolsir las cosas pera que’ls ánims no se enconin si’ls diaris ho posan massa en cru,(…) y d’aixó se’n ressent devegadas la exactitut de la referencia periodistica com, segons se veu, ha succeit en aquesta ocasió.
Y respecte a la situació del assumpto els nostres comunicants ens confirman que la actitut de protesta del poble és tan unánim que fins tothom s’ha retret aquet darrer diumenge d’anar a la Missa major".
El Ple Municipal també va tractar el tema. El dia 24 de febrer es va celebrar sessió ordinària amb l’assistència de l’alcalde Firmo Cònsul i dels regidors Josep Monmany, Miquel Vilà, Fèlix Cònsul, Miquel Bernal, Miquel Milà, Josep Domènech, Jaume Pujol i el secretari Marià Pedrol. A l’acta d’aquesta sessió, el regidor Milà de l’oposició republicana proposa un vot de censura a l’alcalde per negar haver signat la sol·licitud de venda de l’altar, també es fa referència a l’article de La Veu de Catalunya. Diu així: "El Sr. Milá dictó al Sr. Secretario un escrito que decia lo siguiente: Formulan los infrascritos Concejales la siguiente proposición. Proponen un voto de censura al Sr. Alcalde presidente de este Ayuntamiento por la conducta observada tanto con el Ayuntamiento como para con todo el vecindario con motivo de la venta del altar de la capilla de Salas, fundan el voto de censura por haber firmado el Alcalde sin previo acuerdo de la Corporación una suplica para que se autorizara la venta del indicado altar y haber negado este hecho siendo asi que resultó cierto. Protestan los infrascritos del escrito que en fecha dos del actual publicó La Veu de Catalunya en el cual por el Teniente de Alcalde José Monmany y Secretario D. Mariano Pedrol formulan enérgica protesta en nombre de todo el pueblo por la venta del calendado altar, la que formularon sin ser mandatarios de todo el pueblo, piden que conste en acta y se apruebe el voto de censura propuestos.
Inmediatamente de concluido el dictado del Sr. Milá el Secretario que suscribe pidió a la presidencia su venia para dar explicaciones por lo que al escrito publicado en la Veu se refiere y concedida empezó el infrascrito por preguntar al Sr. Milá si havia leido el escrito á que se hace referencia y contestándole negativamente, se le dijo que el escrito publicado no era el que se havia enviado y al efecto dió lectura de la carta enviada en la que el Secretario y el Sr. Monmany hablaban en nombre propio y no en el del pueblo como se supone por el Sr. Milá y que estaba dispuesto á firmarlo nuevamente una y mil veces que fuesen. Lo mismo dice el Sr. Monmany haciendo notar la contradiccion en que incurre el Sr. Milá al censurar la venta del altar y á los que se oponen a la misma. En vista de esta contradiccion se queda el asunto en este estado. Se levantó la sesion de que certifico".
Tot aquest enrenou va culminar amb un boicot a les misses i per extensió a Samaranch, que va durar un any segons el propi mossèn i tres o quatre mesos segons manifesta la part contrària. Així és com aquests darrers ho expliquen a la solicitud de remoció de 1916: "Pero es más aun; viendo los fieles de Viladecans en el acto realizado por su pastor, la total ausencia de aquellos atributos morales indispensables para ejercer con dignidad y confianza el augusto ministerio parroquial, apartándose de la Iglesia del pueblo y para el cumplimiento de sus deberes dirigiéndose más de tres o cuatro meses a la Parroquia de Gava en busca del pasto espiritual, y recoger los sanos consejos que por desgracia no podían recibir de su pastor".
A més a més del boicot, també es va organitzar una recollida de signatures amb l’objectiu de demanar el trasllat del rector de Viladecans. Els contraris al mossèn, diuen que en van recollir tres-centes, quantitat no gens menyspreable tenint en compte que Viladecans aleshores tenia poc més de mil habitants.
És prou evident que una part important de la població era contrària a Samaranch i desitjosa de que marxés del poble, però cal destacar que hi havia una altra part que es manifestava absolutament fidel al mossèn i de la qual ell va rebre, sempre, suport i recolzament de forma incondicional.

Jaume Lligadas Vendrell

Adéu, doctor Miralles!

Una lleugera inflexió de la línia feia que el carrer Doctor Reig de Viladecans, canviés de nom a l’alçada de Canonge Doctor Auguet i es digués carrer Doctor Miralles. El noms venien de l’any 1929 quan encara no eren gaire més que una simple insinuació urbanística. Una cosa semblant succeïa al carrer Dos de Maig que en la seva part alta s’anomenava Santiago Rusiñol. Quan la línia de construcció de cases va ser un tot continu es posà de manifest la necessitat de canviar-los per evitar confusions. Aquest canvi es féu realitat l’any 1979 en el Ple de juny de l’Ajuntament. En Santiago Rusiñol i el Doctor Miralles varen desaparèixer del nomenclàtor amb el mandat de restituir-los l’honor, passats uns anys. D’aquesta manera els carrers Doctor Reig i Dos de Maig abastaren tot el tram que va del carrer Jaume Abril a l’avinguda de la Roureda, menyspreant els petits corbaments.
Des de no fa gaire temps en Santiago Rusiñol torna a donar nom a un carrer, un de nou a prop de l’Hospital. No pas el Doctor Miralles, que continua sense i, a parer meu, millor que continuï sempre així.
Els doctors Reig i Miralles no ho eren en medecina, com a més d’un li podria semblar. Ho eren en teologia i varen ser bisbes de Barcelona. El tractament de "doctors" sovintejava entre els bisbes que només eren bisbes. Quan aquests assolien un rang superior, el rang acabava impossant-se obviant la titulació acadèmica. Així, l’Enric Reig Casanova donà nom al carrer "Arquebisbe Reig" a València per on hi va passar com a tal, al carrer "Primado Reig" a Toledo per la mateixa raó i al carrer "Cardenal Reig" a Barcelona, perquè li varen posar el seu nom a un carrer de Collblanc després de mort i d’haver estat, entre 1927 i 1929, "Cardenal Primado de España".
Al nomenclàtor de Viladecans, en Reig sempre ha estat "doctor" a seques. Tot i rebre’n l’honor l’any 1929, només era bisbe de Barcelona quan en el 1917 ens va fer el favor d’obligar a renunciar a Mn. Andreu Samaranch, traslladant-lo de Viladecans a Barcelona; de rector nostre a "beneficiat" de l’església de Santa Ana. Aquest senyor rector fou el que no volia, de cap de les maneres, que la casa Modolell fos per a l’Ajuntament i pledejà per mantenir la propietat totalment administrada per l’Esglèsia. En Reig ens el va treure del davant, fent de passada un canvi de marmesor. En Miralles era el bisbe en el moment que mig es desfeia l’embolic clerical de l’herència Modolell l’any 1929 i algún mèrit hi deuria tenir. Ja ens ho diran els historiadors.
No és en Reig el qüestionat en aquest relat. El vilipendiat d’aquesta història és en Miralles. De la mateixa manera que en Reig no va parar de trepar fins arribar al capdamunt del poder eclesiàstic amb molt bon crèdit, passant també per Barcelona, la carrera d’en Miralles va anar justament a l’inrevés, reculant amb descrèdit cap avall.
En Josep Miralles Sbert era mallorquí de Palma. Doctor en Teologia, en Filosofia i en Dret Canònic. Abans de ser-ho de Barcelona entre els anys 1926 i 1930, havia estat bisbe de Lleida. Al cardenal Vidal i Barraquer de Tarragona no li va agradar gens aquest nomenament pel tarannà personal. Enfrontat amb el capità general de Catalunya pel català com a llengua de l’Església, per aquesta i altres raons, en Miralles acabà essent revocat de la seva Seu i enviat de tornada a casa, a Mallorca, amb el títol d’arquebisbe "ad personam". Que és el mateix que dir: "enlairar-lo de dret per enfonsar-lo de fet, amb una patadeta al cul". Només així es pot interpretar el pas de bisbe de Barcelona a bisbe de Palma, estroncant-li la carrera. Ben al contrari, el seu predecesor Doctor Reig morí de "Cardenal Primado" a Toledo.
Us esteu preguntant: i… ¿per què, coi, no se li hauria de restituir l’honor de pujar a les cantonades d’un carrer de Viladecans, com tenia abans, perquè fins ara no s’evidencia cap raó especial?
Heus aquí la raó: el bisbe Miralles va beneir (és a dir: "…en el nom del Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant") els avions italians Saboya-81, tot remullant-los amb el salpasser. Els mateixos avions de Mussolini, que el 16 de març i el 4 de juliol de l’any 1938 varen tenir la gran satisfacció de venir a bombardejar la nostra vila deixant 27 morts. Onze de Viladecans i setze de Gavà.
Algú em dirà: "Home… venien a bombardejar la Roca, que s’havia convertit en industria de guerra fent beines". De segur que sí. Però vomitant a tort i a dret o sense filar prim, set dels morts eren infants de menys de tretze anys. Déu eren dones, una d’elles la mestra Rosa Caylà de dinou anys. I, no és que tinguessin mala punteria i cínicament els morts els poguessim qualificar de "danys col·laterals", no, perquè a Granollers, per exemple, amb una estoneta de mercat de dijous aquests avions en trinxaren dos-cents vint-i-quatre. Passant comptes una mica més a l’engròs: només per causa de pluja de confits celestials, a Catalunya, els traspassats dels bombardejos foren set mil quatre-cents.
No invento res. Tot és prou documentat. Podeu començar per l’opuscle Els bombardejos a Viladecans de l’any 1938 de Xavier Calderé, amb l’ajut de Manuel Luengo i editat per l’Ajuntament. "Home, és que és molt sectari", s’hi tornarà algú altre, amb afany de fer-nos fer l’estruç. Llegiu-vos donçs, si us sembla poc, qualsevol dels llibres d’història sobre la guerra d’en Solé i Sabaté o millor, pel que fa a Viladecans pregunteu-li al senyor Dolz que ho té explicat en un llibre seu, o a la meva mare, l’Antonia Doñate, que ho ha fet en un altre, o als de cal Magí que us podran ben bé dir qui eren la Carme Clavé i l’Enric Ginabreda.
I si, com sant Tomàs, algú necessita endinsar els dits a les nafres de Sa Excel·lència el senyor bisbe de Mallorca, li convé llegir Els grans cementiris sota la lluna d’en Georges Bernanos i de pas s’enterarà d’unes quantes cosetes més. Aquest escriptor francés, de dretes dretes, monàrquic i catòlic de solemnitat, autor de llibres cèlebres com Diàleg de carmelites o Diari d’un rector de poble, després d’haver exultat a favor del "alzamiento" militar, esglaiat pel que veia succeir dia a dia durant els primers mesos de la guerra a Mallorca, acabà revoltant-se contra el propi espaordiment escrivint aquest llibre de denúncia i rebuig.
El bisbe Miralles en surt molt escaldat del testimoniatge que en Bernanos dóna. Hi diu per exemple: "Durant mesos, a Mallorca, els escamots d’assassins, transportats ràpidament de poble en poble en camions requisats a aquest efecte, van matar fredament, a la vista de tothom, milers d’individus considerats suspectes, però contra els quals el tribunal militar mateix hauria hagut de renunciar a invocar el menor pretext legal. Monsenyor el bisbe de Palma estava informat d’aquest fet, com tothom. No per això va deixar de mostrar-se, cada vegada que va poder, al costat dels botxins, alguns dels quals ostentaven notòriament en les seves mans la breu agonia d’un centenar d’homes."
I… ens beneí els avions Saboya-81 que uns mesos després ens tiraven confits…
Però, ¿quina era la miranda d’en Bernanos per poder fer aquest testimoniatge? La millor sens dubte: des del 1934 fins al 1937 visqué a casa del Marquès de Zayas, cap de la Falange de Mallorca! A requeriment de l’arquebisbe de Westminster, el bisbe Miralles hagué de donar explicacions per escrit. Tot i reconeixent fets, refutà com a exageracions moltes de les acusacions de l’escriptor francès, però també afirmà que el 6 de setembre de 1936, efectivament, beneí amb el cerimonial pertinent els avions arribats d’Itàlia a l’aeroport de Son Sant Joan.
D’aquest llibre, Els grans cementiris sota la lluna, la filòsofa Hannah Arend digué que era "el pamflet més important mai escrit contra el feixisme". Prohibit durant el franquisme, no s’edità en català fins l’any 1981.
A fi d’evitar que als viladecanencs el seu record se’ns escoli per l’aigüera, caldria preguntar-se: ¿no té cap més bagatge a favor en Miralles que el de deixar que els benintencionats maçons continuessin ocupant l’Ajuntament de Viladecans? Doncs en té, sí, en té. De persona com en Miralles defensant la llengua catalana i escampant-ne l’ús, en trobareu poques, malgrat no escriure mai res en català. Les topades, sense afluixar, amb els capitans generals de Catalunya foren de campionat. Els militars li exigien que el clero sermonegés i catequitzés només en castellà per acabar recloent la llengua a l’exclusiu àmbit de la llar. En Miralles els engegà sempre a dida. Aquests enfrontaments i els que, per mal geni, també tingué amb el catalanisme politic, l’aïllaren de tal manera que constituïren suficients raons perquè la Santa Seu li remogués el tron episcopal. Cal esmentar també el gran suport que donà a mossèn Alcover, aquell altre mallorquí també geniüt, pare del gran diccionari de la llengua catalana-valenciana-balear, del qual Miralles fou auspiciador.
Tornant als bombardejos, no hi ha constància de que beneís cap "Isidru". Nom amb què eren coneguts els tres o quatre hidroavions Heinkel-59 de la base de Pollença, amagadeta darrera el cap Formentor. Els "Isidru" tenien per costum operar més o menys en solitari contra les costes de llevant de la península. A Viladecans li tocà rebre la seva visita el capvespre de l’11 de setembre del 38. A part de voler-nos fer pupa, tenia ganes de deixar Catalunya sense el pa de cada dia atacant la fàbrica dels Llevats. La base era dirigida per l’hermanísimo Ramón Franco, aquell heroi del "Plus Ultra", dandy-guaperes, diputat d’ERC del 31, francmaçó i aventurer, que morí el 28 d’octubre estimbant-se al mar carregat de bombes a prop de la costa de Mallorca.
Els "Isidru" no, però sí que ens beneí els Saboya-81.
Son molts els testimonis (Pons, Maura, Batllori, Massot…) que diuen que en Miralles era l’home més erudit de Mallorca en molt de temps, però també el més beneit i carent de mà esquerra.
Llegint Els grans cementiris sota la lluna d’en Bernanos, darrera les ironies i sarcasmes de l’escriptor em sobrevenia la pregunta de ¿quina podria ser la prèdica de la caritat, per part del pastor Miralles, ensumant tan poca misericòrdia, compassió, perdó i justícia envers el que era el seu ramat?
I sense resposta, em deia: millor que no en tingui cap de carrer a Viladecans. Haver beneït els Saboya ja és prou raó. Em sembla que a l’Ajuntament no li cal ni li caldrà restituir-li l’honor després d’haver-lo despenjat de les cantonades per raons urbanístiques. D’altra banda, encara hi ha a qui li retrunyen les explosions a les oïdes.…
Adéu doctor Miralles.

Andreu Comellas

El cor Som i Serem

El Cor "Som i Serem" és un cor d’homes, que fou fundat l’any 1997 per un grup de excantaires de diferents formacions corals, tots amb el ferm desig de tornar a fer "un coro com els d’abans". Està registrat a l’Ajuntament i a la Generalitat, adherit a la Federació de Cors de Clavé i des de el seu inici té la seu al Casal d’Associacions.
Les condicions que al principi ens vàrem proposar i aprovar en el decurs d’aquests catorze anys les hem pogut anar assolint quasi totes menys una:
assagem tots els dilluns feiners de l’any, menys els mesos de juliol i agost
tenim un grup instrumental format per un acordió i dues guitarres
cantem les tradicionals Caramelles el diumenge següent de la Pasqua Florida
organitzem i participem en els concerts locals junt amb altres societats corals: "Concert Festa Major d’Hivern" "Concert de Primavera" i "Concert Santa Cecília" .
La proposta que encara ens manca assolir és la d’anar incorporant saba nova, cantaires joves, per així poder garantir la continuïtat del Cor. De moment no ens podem queixar, les noves incorporacions les hem fet amb "prejubilats i jubilats".
Cada any abans de cloure la temporada, a la segona quinzena de maig o la primera de juny, acostumem a fer la "Sortida Cultural Familiar" en la qual visitem diferents poblacions de les comarques catalanes. Enguany l’hem fet a la Catalunya Nord, a Pontellà, un poble del Rosselló francès. La majoria de les vegades hem aprofitat les sortides per establir lligams amb la coral local i fer-hi tots plegats un concert.
El fruit de tots aquests concerts i activitats són els intercanvis corals que mantenim amb totes les agrupacions que hem anat convidant o que elles ens han convidat a nosaltres. Aquesta activitat és molt enriquidora ja que ens permet conèixer altres corals amb diferents estils de cantar i establir uns llaços d’amistat amb elles i els seus cantaires.
Fóra molt llarg explicitar aquí tots els concerts i activitats que durant tots aquests anys hem anat fent, perquè la veritat en són molts i moltes, ben segur que pel cap baix portem una mitjana de vuit actuacions anuals.
Col·laborem molt activament en tots els actes que el Departament de Cultura de l’Ajuntament organitza. També ho fem en molts d’altres que les nostres entitats locals organitzen, sempre que hem pogut han comptat amb la nostra participació. Igualment participem en aquells que la Federació de Cors de Clavé, la Delegació Territorial o les Agrupacions Corals fan i en els quals tenen a bé convidar-nos.
Aprofitem l’avinentesa per a convidar a tots els qui els agradi cantar a que vinguin qualsevol dilluns de les 9 a 2/4 de 10 de la nit, ara al Centre Cultural Sant Joan, segur que hi trobareu vells amics o coneguts per fer petar la xerrada, us quedeu a escoltar l’assaig i sense cap compromís us decidiu. Apa! Animeu-vos, us esperem.
Actualment el Cor està format per trenta nou components, dels quals trenta-cinc som cantaires, més els tres del grup instrumental: el Constanci Barberà, el Toni Caimary i el Cipri Duque, i el nostre director en Francesc Ollé.
Amb la tècnica i el valuós ajut del grup instrumental, el gran mestratge i paciència del director i també, com no, amb les ganes que hi posem els cantaires han fet possible que, tots plegats, puguem gaudir cantant una mica de tot: "amb gran entusiasme i pel plaer de cantar".

Josep Sánchez Ferrer

Escarabat morrut de les palmeres

El morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus Olivier) és un insecte de l’ordre dels coleòpters que produeix danys importants a les palmeres.
L’insecte, d’entre 2 cm i 5 cm, de color vermellós, i amb una mena de bec allargat, pot provocar la mort de diferents espècies de palmeres.
El morrut de les palmeres és originari de la Polinèsia i va arribar a la península el 1995.
Font:Gencat.

Eio Ramon

Viladecans, el repte de la participació

Ara que ja hem tancat la carpeta de les eleccions al Parlament de Catalunya, toca obrir-ne una de nova, la de les eleccions municipals. I m’agradaria parlar-ne, ara i potser en algun altre número d’aquesta revista. No, certament, per fer cap mena de campanya, perquè és molt clar que les eleccions municipals a Viladecans les guanyarà el PSC, amb majoria absoluta o sense, i continuarà, per tant, governant. Sinó per comentar alguns reptes que em semblen especialment importants de cara al futur de la ciutat. I el primer, crec, és el de la participació.
Fa unes quantes setmanes, en la sessió conclusiva del treball de les comissions del Mil·lenari, a l’antiga sala de plens de la Torre del Baró, vaig quedar molt parat de la intervenció de l’alcalde Carles Ruiz per la manera amb què va lloar tots aquells que havien dedicat gratuïtament part del seu temps a donar idees de cara a les celebracions de l’any vinent. Com si això, a Viladecans, fos una cosa extraordinària, excepcional.
I en sentir aquella intervenció, vaig entendre una mica més una altra cosa que fa un parell d’anys també em va sorprendre molt. En una reunió en què preparàvem l’homenatge a un viladecanenc il·lustre, a l’hora de programar unes determinades actuacions musicals de grups també viladecanencs que estaven disposats a sumar-se a l’homenatge, a la majoria li semblava evident que aquelles actuacions havien de rebre algun tipus de compensació econòmica. Com si fos estranyíssim que una gent pogués oferir el seu art gratuïtament, fins i tot en un cas com aquell, en què tots compartíem la gratitud a l’homenatjat. Finalment, vam negociar que amb una placa de record ja seria suficient...
Jo, tant el dia de la Torre del Baró com dos anys abans en aquella reunió de l’homenatge, pensava, per exemple, en el Centre Cultural Sant Joan i el seu vaixell insígnia, l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto, i pensava en els agrupaments escoltes i el esplais, i pensava en la més recent Coordinadora d’Entitats del Mamut... Gent i gent que dedica hores i hores, gratuïtament, a activitats que donen vida a la ciutat. I com aquestes, tantes altres entitats que no conec tan de prop.
Jo crec que l’Ajuntament que surti de les eleccions ha de reflexionar seriosament sobre el tipus de participació que vol a la ciutat. Ara, l’Ajuntament, sovint sembla que no hi acabi de creure realment. Que no sigui capaç de veure que hi ha molta gent capaç d’aportar idees, i que té ganes de fer-ho, i que no vol res a canvi: simplement, vol que la seva aportació serveixi per al bé col·lectiu. No perquè necessàriament allò que pensa i diu s’hagi de fer. Sinó, simplement, que es pugui expressar i valorar.
Un exemple. No pot ser que, quan un grup més o menys crític vol fer una pregunta o vol plantejar un tema en el Ple Municipal, es busquin tots els mitjans i argúcies legals per evitar-ho. Quan algú vol intervenir en el Ple, sigui pel tema que sigui, s’hauria d’acceptar sempre. Poques ganes té la gent d’interessar-se per la gestió dels interessos col·lectius, i a sobre, quan algú en té, el govern municipal, suposo que per por de ser qüestionat, mira d’evitar-ho de totes totes. Però per què aquesta por? Si deixar parlar els discrepants, i saber dialogar-hi, és signe de fortalesa!
Això és només un símptoma. L’important és l’actitud de fons. Sí, ja sé que a Viladecans tenim no sé quants consells diversos, amb ciutadans i ciutadanes que representen entitats i altres d’elegits per sorteig. Però l’actitud de fons del govern municipal, deixeu-m’ho dir, crec que no va per on hauria d’anar. Hi ha gent que pot i vol dir coses, i no té cap facilitat per fer-ho. I no sembla que els regidors del govern (els del govern real, que són poquets i per tant tenen moltíssima feina, cosa que ho dificulta tot molt) tinguin gaires ganes de promoure que els qui poden i volen dir coses tinguin manera de dir-les. A mi m’agradaria que això canviés...

Josep Lligadas Vendrell

Com aparcar la bicicleta amb més seguretat i evitar possibles robatoris

Els ajuntaments de cada municipi fa temps que han instal·lat aparcaments-bici en diferents punts: casals, centres cívics, mercats, biblioteques, escoles i altres llocs públics, Animeu-vos a fer-los servir! Amb bicicleta guanyeu temps i estalvieu diners! A més és un exercici saludable que us ajuda a mantenir-vos en forma encara que sigui pedalant a poc a poc en pla de passeig.

Per a prevenir possibles robatoris us donem els següents consells:

• 
  
  Lligueu sempre la vostra bicicleta, encara que només sigui un moment. Utilitzeu cadenats resistents de tipus "U". No dubteu a invertir-hi diners, tot i que són més cars.


• 
  
  Al carrer, feu servir els aparcaments de barra horitzontal. Lligueu-hi el quadre de la bicicleta. Si la roda de davant és de tanca ràpida, l’hauríeu de lligar igual que el seient. O bé posar-hi tanques fixes.


• 
  
  En cas de robatori, cal guardar la factura de la compra de la bici. Aconsellem fer una foto del vehicle per poder presentar-la, juntament amb la factura de compra, a la policia a l’hora de fer la denúncia, i així poder recuperar-la.


• 
  
  Per a finalitzar aquest article, només volem destacar que, si la implantació dels aparcaments-bici tipus gàbia, el Bicibox, arriba ser una realitat en alguns llocs, aquests serveixin realment a la ciutadania per a resoldre el problema de com guardar la bicicleta de manera encara més segura i durant tota la nit. D’aquesta manera, molta més gent s’animaria a fer servir més aquest vehicle a diari. Els desplaçaments en bicicleta són actualment una gran alternativa amb la gran crisi econòmica que patim.

Marta Pombo Sallés
www.bicibaix.orghttp://bicibaix.blogspot.com/

Botes negres per caminar

Els Black Boots van ser el primer grup pop de Viladecans. Cinc joves entre els divuit i els vint anys es van posar a cantar cançons dels Beatles i els Rolling Stones. La seva irrupció en un Viladecans que s’havia rejovenit sobtadament amb el pacte amb l’àngel dubtós del creixement demogràfic i el diable evident del creixement urbanístic incontrolat va donar un protagonisme inèdit als teenagers, anglicisme que definia l’edat entre dues fronteres: l’erupció de l’acne i els vint anys. Entre els Quince años tiene mi amor del Dúo Dinámico del 1960 i el Satisfaction dels Stones de 1965, el nostre poble va passar de 7.508 a 13.765 habitants. Cinc anys més tard, quan Woodstock certificava amb música, pluja, fang i amor el cant de cigne hippie, aquí ja fregàvem els 25.000.
Els Black Boots, les botes negres, van començar a caminar poc temps després que Nancy Sinatra fes famoses les seves amb la cançó Aquestes botes són per caminar. Les botes altes eren un complement femení entre eròtic i reivindicatiu, negra metàfora de que les dones començaven a trepitjar fort, mentre que en els homes el seu simbolisme era menor, però en qualsevol cas indicador de la millora de la renda per càpita. A principis dels seixanta la bota majoritària era la xiruca i les sabates de la pleballa eren del cuir barat, rígid i rocós de Can Segarra. Les sabates eren encara un apartat important de la despesa domèstica, i la seva vida era allargada als sabaters amb la respiració assistida de tenyits, talons, soles i mitges soles fins que eren declarats sinistre total. Tot i així no era estrany veure escolars amb botes amb les punteres desenganxades de la sola com una boca oberta. Llavors es deia que aquella sabata tenia gana.
Els Black Boots van començar quan alguna adolescència afortunada de Viladecans ja s’havia agenciat els seus espais exclusius de llibertat física i musical en les festes particulars en garatges i magatzems, cedits per pares davant la insistent pressió filial. Aquests locals de balls improvisats de diumenge per la tarda s’autoanomenaven clubs. Les festes invariablement tenien tocadiscos amb música anglesa, cubates de coca-cola amb ginebra, que els nois volien servir a les noies passats de ginebra, poca llum i l’inevitable Mis manos en tu cintura del belga Adamo per posar a l’hora dels lents.
En un d’aquests clubs, en la rebotiga de la tenda d’ous de la família Domènech, davant de la plaça de les Palmeres, al carrer de Jaume Abril, van néixer els Black Boots. El club es deia Los Santos, i estava decorat amb dibuixos del ninot de la llavors popular sèrie anglesa de televisió El Santo, protagonitzada per un jove Roger Moore. L’alineació del grup en el seu millor moment era de cinc components. El cantant Sebastià Oriol, Kuki, el guitarra, Joan Pugès, el baix, Jaume Puig, l’orgue, Jaume Cabistany, l’organillo i el bateria, Vicenç Domènech, Titín.
Tocaven tal com es vivia, d’oïdes. L’únic que sabia música i portava el cabell curt era el Jaume Cabistany, que havia estudiat piano i semblava un professor universitari entre alumnes que feien campana. Tocaven versions de cançons pop, rock i rhythm and blues. Escoltaven una i una altra vegada les cançons per aclarir si aquella nota de guitarra era un do o un re, i sintonitzaven una ràdio pirata, ràdio Luxemburg, per descobrir noves cançons abans que ningú. Cantaven anglès també d’oïdes, malgrat haver-se matriculat algú a la Berlitz School per aprendre poc més que paraigües era umbrella. Però el seu anglès era el nostre anglès i les seves cançons les cançons de la nostra vida. (Continuarà)

José Luis Atienza

Altruísme indolor

Un club no pot ser solidari perdent diners. Ho afirma una editorial del Periódico justificant la decisió del Barça de posar publicitat a la seva samarreta al costat de la de l’Unicef. A mi, que estic afectada des de fa temps per una mena de futbolfòbia, no deixa de sorprendre’m (o no) un titular d’aquesta mena.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.

Mercè Solé

Una ocasió desaprofitada

L’altre dia el cor jove de l’Orfeó Català va cantar a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Era un concert patrocinat per una caixa d’estalvis i promogut per un parell d’entitats de la ciutat. El programa em va semblar molt ben triat (el Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart amb música de Manuel Oltra) i la interpretació va ser excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d’anar a concerts, se’n va fer molt poca difusió.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé

Bones Festes!

Aquests dies de Nadal, Cap d’Any, Reis… tenen molts sentits diversos, i cadascú els vivim de molt variades maneres. I això és el millor d’aquestes dates, que són festa col·lectiva. O sigui que, des d’aquesta revista, us desitgem que les passeu molt i molt bé.
També us desitgem que escolteu la crida que les festes fan ressonar cada any convidant a la solidaritat. Ho fan també de moltes maneres, més superficials o més profundes, amb bones motivacions i amb motivacions més inconsistents. Però la fan ressonar. I com que estem en temps de crisi, i hi ha molta gent que s’ho passa malament, bo serà que sapiguem mirar enfora i respondre-hi. I si, a més, aquesta resposta no queda tancada en uns dies concrets, i fa pensar què és el que podem fer al llarg de tot l’any perquè no hi hagi gent que no pugui viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix, doncs molt millor: la solidaritat nadalenca serà aleshores molt més autèntica.
I encara podríem fer un pas més: no pensar només en la solidaritat directa i més immediata, sinó pensar també en com podem fer perquè aquest món deixi de ser un món dividit entre els qui tenen i els qui no tenen, entre els qui dominen i els qui han d’aguantar-se. Almenys, si més no, el que segur que podem fer és ser-ne més conscients i fer que els qui tenim a prop també en siguin més conscients.
I una tercera cosa us desitgem. I és que entre tots sapiguem fer front a aquest ambient fals que ens diu que aquests dies toca estar obligatòriament content, i que qui no ho està és un desgraciat. I que ens diu que és ineludible comprar molt i molt. I que ens diu que hem d’anar de bòlit fent festa i més festa. És a dir, que reivindiquem poder viure la vida assumint que les coses són a vegades fàcils i a vegades difícils, que hi ha alegries però també hi ha dolors i tristeses, i que el fet que aquests dies siguin plens de llums al carrer no ens obliga a res. Simplement, si de cas, ens convida a viure tan bé com puguem i sapiguem, i a mirar de trobar, sense pretensions de meravelles, el goig propi juntament amb el dels altres. Bones festes!
Foto: Eio Ramon