És un fet constatable: Viladecans viu d’esquena al mar. Serà la distància que ens separa, la manca de costum heretada de temps antics quan el nostre litoral era un terreny pantanós poc recomanable per la salut, o bé –i em temo que aquí rau el principal problema– les dificultats per arribar-hi d’una forma neta, segura i saludable.
Mal que ens pesi, el nostre municipi està a anys llum de pobles veïns com Gavà, Sant Boi o el Prat, que compten amb quilòmetres de carrils bici i camins adequats per als peatons. En tots els casos l‘enllaç entre els nuclis urbans i la primera línia marítima està garantit, des de fa una colla d’anys. Només cal apropar-s’hi per descobrir el grau d’acceptació i l’ús intensiu que en fan els seus conciutadans.
En canvi, a Viladecans anem a mig gas i tenim el Camí del Mar inacabat. Una via que ja va néixer amb mal peu: l’equip de govern municipal va tirar pel dret i es va endur per davant el topònim original, el Camí de les Filipines, que gaudeix d’una autenticitat fenomenal i ens remunta a èpoques colonials.
Un dels principals perills és el tram sinuós i sense vorals de la carretera de la Vila fins a les sorreres, gens recomanable per transitar-hi en bicicleta o a peu. L’alternativa passa per seguir la llera de la riera de Sant Climent des del parc de Vilamarina fins passat l’encreuament amb la carretera de València, això sempre que no plogui copiosament perquè podem trobar-nos amb una desagradable i desaconsellable crescuda d’aigües.
De manera que el que hauria de ser una solució temporal s’ha convertit en permanent i diria que, fins i tot, ens sembla normal, acostumats com estem a acceptar les penúries com si fossin un fet irremeiable. Estem davant d’un autèntic despropòsit, d’un pedaç que s’allarga massa en el temps i de tan provisional sembla ja definitori i definitiu. Però Viladecans es mereix més, almenys tant com els seus municipis veïns. Tenim dret a poder gaudir del nostre litoral, de les platges verges que han arribat miraculosament fins els nostres dies, del Remolar, de les pinedes...
Què se n’ha fet del Parc del Delta, el “gran parc metropolità” que el 2011 l’alcalde Ruiz venia com a imminent a La Vanguardia? Quan podrem gaudir de més espais alliberats –els terrenys antigament ocupats pels càmpings– propietat d’Aena? Quan s’obrirà al públic la caseta modernista Ca la Pilar projectada per Puig i Cadafalch? Quan es resoldrà el desgavell viari, aquesta mena de cruce de caminos cap enlloc que desorienta a qualsevol, un cop has superat el viaducte sobre l’autovia de Castelldefels? Preguntes sense resposta i qui dia passa anys empeny.
Josep Ginjaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada