Durant la crisi dels 80, que tantíssim atur va generar, jo treballava a Càritas. I recordo que una de les tasques que per a nosaltres van ser prioritàries va ser denunciar i fer visibles les conseqüències de l’atur per a les famílies. Més enllà de les evidents qüestions econòmiques, calia posar sobre la taula les repercussions vitals, emocionals, la pèrdua de l’autoestima i d’hàbits de treball, etc., quan l’atur esdevenia crònic. I d’altra banda, es van dedicar molts esforços a l’impuls de la formació per adquirir l’empleabilitat necessària per a les noves necessitats del món laboral i la creació de llocs de treball a partir de l’impuls de cooperatives.
En la crisi iniciada el 2008, però, l’element emblemàtic no és –només– l’ocupació, sinó també i sobretot l’habitatge. L’habitatge, avui, és la cruïlla on es troben els camins que porten a la marginació més absoluta de molta gent o bé al benestar per a tots; els camins que configuren el model de ciutat que volem per al futur i la seva activitat econòmica; els camins que poden plantar cara al canvi climàtic o aguditzar-lo. Inhibir-se davant d’un tema que exigeix una ferma voluntat política, un pressupost considerable, uns criteris clars, un consens social, la col·laboració mútua entre diverses administracions públiques i sobretot una visió i unes actuacions a llarg termini, és senzillament suïcida. No governar, com passa tant a Catalunya com a Espanya, és deixar una qüestió clau a l’atzar, que a la pràctica vol dir al liberalisme econòmic, i hipotecar el nostre futur.
La política d’habitatge concentra:
Les conseqüències, ja no de l’atur, sinó de la precarietat laboral. Els anys 80 els aturats no arribaven a final de mes. Avui, a més a més dels aturats, no arriben a fi de mes molts treballadors en actiu afectats per la precarietat laboral i que difícilment poden mantenir ni lloguers ni hipoteques. Perdre la llar és molt més que perdre unes parets: és perdre l’espai on ets tu, on trobes aixopluc i repòs, on ets reconegut, com molt bé diu Josep M. Esquirol.
Les conseqüències de les nefastes actuacions dels bancs i dels fons voltors, que mantenen habitatges buits i es desentenen de les despeses i les responsabilitats socials que comporten. Que han convertit i continuen convertint una necessitat social en pura especulació econòmica.
Els efectes perversos de la manca d’una bona política social i l’esquerda que significa la llei d’estrangeria, que manté als llimbs legals moltes persones amb capacitat i desig de treballar: lloguers, relloguers, pisos pastera, barraques, infrahabitatges que són un perill.
Els indicadors de la transformació energètica. La peremptòria necessitat de reduir la despesa energètica i el cost que suposa per a l’usuari i per al conjunt del país significa construir d’una altra manera, amb materials més sostenibles, amb l’ús de noves energies, amb finestres que tanquin i sistemes de calefacció i de refrigeració estructurals, segurs i amb poca despesa...
La política del totxo, que acaba amb tot l’espai edificable de molts pobles, redueix les zones verdes i obliga a endeutar-se considerablement, mentre molts habitatges continuen buits o en mal estat. La rehabilitació d’habitatges és més barata, menys traumàtica i pot generar molts llocs de treball.
La temptació de convertir l’ús social dels habitatges de lloguer en un ús comercial: el pas de la vivenda al turisme, amb la gentrificació que arriba associada a un enriquiment fàcil per part dels propietaris.
El necessari canvi de mentalitat per a tots: habitatge accessible de lloguer, que permeti més mobilitat segons les necessitats i una millor garantia que els habitatges socials es destinen a la població per a la qual van ser construïts.
La necessitat d’aquelles persones que necessiten pisos potser compartits, amb un acompanyament social, perquè no poden viure soles, perquè es troben en una emergència social o bé perquè no poden viure amb l’autonomia necessària. Des de gent gran, famílies monoparentals, persones amb malaltia mental o amb alguna mena de discapacitat.
L’habitatge és un dret. I cal no només reivindicar-lo, sinó fer propostes positives i viables i ser capaç d’establir pactes polítics. Difícil, però imprescindible.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada