El gener de 1905, el rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch va vendre l’altar i retaule barroc de l’ermita de Sales. Aquest fet va causar un gran impacte en la població, i es van organitzar accions de protesta, boicot i fins i tot al davant de la rectoria hi va haver una manifestació en contra de Samaranch.
Primer de tot, abans de passar a relatar els fets, donarem algunes dades sobre l’origen del retaule. Per fer-ho ens hem de remetre a la recerca realitzada per Josep Eixarch i publicada en el seu llibre Les arrels històriques de Viladecans.
Eixarch ens diu que el 17 d’abril de 1686, l’escultor barceloní Joan Roig es compromet davant notari a construïr un retaule "sots invocació de nostra Senyora per la Capella de Nostra Senyora de Salas, construhida en la mateixa Parròquia de Sant Climent [en aquella època Viladecans pertanyia a la parròquia de Sant Climent], bé y degudament, de fusta de alba de bona calitat ab la conformitat, modo y forma que està dibuxat en un modello o pergami, que per ditas parts es estat concertat". L’escultor barceloní va rebre un total de 260 lliures en tres pagaments per l’obra realitzada i que presumiblement es va acabar en la data prevista, el 17 d’octubre de 1687.
Consultant la Gran Enciclopèdia Catalana trobem que Joan Roig va ser un escultor aprenent de Domènec Rovira, juntament amb el seu fill Joan Roig i Gurri van tallar el retaule de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona i també treballà per a Sant Vicenç de Rupià, Alforja i Vilanova de Prades. Tant ell com el seu fill representen un barroquisme progressivament tendent al rococó.
Tornant al nostre retaule de Sales, aniria bé aclarir que, si bé per tradició oral ens ha arribat fins els nostres dies que Samaranch va vendre l’altar de l’ermita, en realitat hem d’entendre que es tracta d’un retaule amb l’altar incorporat, des del qual el capellà deia la missa d’esquena tal com marcava el ritu anterior al Concili Vaticà II. Andreu Samaranch, en els seus papers, diu que en treure el retaule va queda al descobert "el ábside gótico que ocultaba", per tant podem concloure que el retaule ocupava tot l’absis de l’ermita, o sigui que, aproximadament, mesurava entre dos i tres metres d’ample per tres o quatre metres d’alt.
Entre la documentació de Samaranch, també hem trobat una carta de Jaume Pugès Masallach, secretari de l’Ajuntament, escrita el 1913 i adreçada a un tal senyor Baiges, en la qual es descriuen alguns elements del retaule: "En este pueblo hay una ermita en el Santuario de Ntra Sra de Salas. En aquella capilla habia un altar antiquísimo y muy precioso pues estaban esculturados los misterios de gozo, dolor y de gloria, pero era todo una maza de oro dorado; pues de la noche a la mañana el altar desapareció (…) y ahora la virgen está de pié en un bloque de piedra y a oscuras". Per altra banda, en la solicitud de remoció de mossèn Samaranch adreçada al bisbe i que s’havia endegat des del poder municipal, es diu que: "En efecto, en el pueblo de Viladecans y distante un kilómetro aproximadamente del mismo, se levanta una Capilla o Ermita denominada de Salas en la cual existía un altar, que aparte la veneración que ordinariamente había y merecía de los fieles y devotos, poseía un valor intrínseco arqueológico sumamente notable, atendida su antigüedad y los misterios que en relieve y con abundantes incrustaciones de oro en dicho altar existían". Contrariament a aquest valor notable que li adjudicava una part de la població de Viladecans, Andreu Samaranch opinava que "era barroco de mal gusto y de escaso valor arqueologico y artistico, de puro carcomido se desmoronaba por si solo, habian caido la mitad de los cuadros". En un article sense signar, però perfectament atribuïble a Samaranch, publicat el 19 de desembre de 1908 a la revista La Ilustración Católica. La Hormiga de Oro, es diu que: "Del pintoresco retablo sólo queda la Imagen recién restaurada; pues en 1604 [en realitat va ser 1687] se adquirió un altar barroco de lance que fue enajenado en 1904. Actualmente hay un proyecto de 1906, diseño del difunto Don Juan Bruguera, que por falta de recursos no ha podido realizarse". Aquest paràgraf ens deixa clar que la Mare de Déu formava part del retaule i per tant això vol dir que ens hem d’imaginar la imatge situada en un lloc central, problablement a dins d’una fornícula.
Així doncs, mossèn Andreu Samaranch, vist el mal estat en què es trobava el retaule, es va decidir a vendre’l i d’aquesta manera poder cobrir les despeses de les obres de reparació de l’ermita que es trobava en molt mal estat, sobretot la teulada. Per fer-ho es va posar d’acord amb l’alcalde Firmo Cònsul i Borrull, i tots dos van firmar la sol·licitud al bisbat. Samaranch ho explica així: "Se havia hecho la venta del altar, previo de común acuerdo con el Ayuntamiento, al punto de que el mismo alcalde firmó con el Párroco la última súplica al prelado (…). El pueblo sabia directamente del Párroco la venta del antiguo; y el proyecto del S. Bruguera para otro altar nuevo". L’arquitecte municipal Joan Bruguera, va projectar un altar nou, però, com heu pogut llegir abans, no es va arribar a executar.
Finalment l’antiquari Francesc Llorens i Riu de Barcelona, recomanat per Paco Taxonera, va comprar el retaule per un preu de 500 pessetes que va entregar ell mateix al secretari del Bisbat. (En el proper número continuarem la història).
Primer de tot, abans de passar a relatar els fets, donarem algunes dades sobre l’origen del retaule. Per fer-ho ens hem de remetre a la recerca realitzada per Josep Eixarch i publicada en el seu llibre Les arrels històriques de Viladecans.
Eixarch ens diu que el 17 d’abril de 1686, l’escultor barceloní Joan Roig es compromet davant notari a construïr un retaule "sots invocació de nostra Senyora per la Capella de Nostra Senyora de Salas, construhida en la mateixa Parròquia de Sant Climent [en aquella època Viladecans pertanyia a la parròquia de Sant Climent], bé y degudament, de fusta de alba de bona calitat ab la conformitat, modo y forma que està dibuxat en un modello o pergami, que per ditas parts es estat concertat". L’escultor barceloní va rebre un total de 260 lliures en tres pagaments per l’obra realitzada i que presumiblement es va acabar en la data prevista, el 17 d’octubre de 1687.
Consultant la Gran Enciclopèdia Catalana trobem que Joan Roig va ser un escultor aprenent de Domènec Rovira, juntament amb el seu fill Joan Roig i Gurri van tallar el retaule de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona i també treballà per a Sant Vicenç de Rupià, Alforja i Vilanova de Prades. Tant ell com el seu fill representen un barroquisme progressivament tendent al rococó.
Tornant al nostre retaule de Sales, aniria bé aclarir que, si bé per tradició oral ens ha arribat fins els nostres dies que Samaranch va vendre l’altar de l’ermita, en realitat hem d’entendre que es tracta d’un retaule amb l’altar incorporat, des del qual el capellà deia la missa d’esquena tal com marcava el ritu anterior al Concili Vaticà II. Andreu Samaranch, en els seus papers, diu que en treure el retaule va queda al descobert "el ábside gótico que ocultaba", per tant podem concloure que el retaule ocupava tot l’absis de l’ermita, o sigui que, aproximadament, mesurava entre dos i tres metres d’ample per tres o quatre metres d’alt.
Entre la documentació de Samaranch, també hem trobat una carta de Jaume Pugès Masallach, secretari de l’Ajuntament, escrita el 1913 i adreçada a un tal senyor Baiges, en la qual es descriuen alguns elements del retaule: "En este pueblo hay una ermita en el Santuario de Ntra Sra de Salas. En aquella capilla habia un altar antiquísimo y muy precioso pues estaban esculturados los misterios de gozo, dolor y de gloria, pero era todo una maza de oro dorado; pues de la noche a la mañana el altar desapareció (…) y ahora la virgen está de pié en un bloque de piedra y a oscuras". Per altra banda, en la solicitud de remoció de mossèn Samaranch adreçada al bisbe i que s’havia endegat des del poder municipal, es diu que: "En efecto, en el pueblo de Viladecans y distante un kilómetro aproximadamente del mismo, se levanta una Capilla o Ermita denominada de Salas en la cual existía un altar, que aparte la veneración que ordinariamente había y merecía de los fieles y devotos, poseía un valor intrínseco arqueológico sumamente notable, atendida su antigüedad y los misterios que en relieve y con abundantes incrustaciones de oro en dicho altar existían". Contrariament a aquest valor notable que li adjudicava una part de la població de Viladecans, Andreu Samaranch opinava que "era barroco de mal gusto y de escaso valor arqueologico y artistico, de puro carcomido se desmoronaba por si solo, habian caido la mitad de los cuadros". En un article sense signar, però perfectament atribuïble a Samaranch, publicat el 19 de desembre de 1908 a la revista La Ilustración Católica. La Hormiga de Oro, es diu que: "Del pintoresco retablo sólo queda la Imagen recién restaurada; pues en 1604 [en realitat va ser 1687] se adquirió un altar barroco de lance que fue enajenado en 1904. Actualmente hay un proyecto de 1906, diseño del difunto Don Juan Bruguera, que por falta de recursos no ha podido realizarse". Aquest paràgraf ens deixa clar que la Mare de Déu formava part del retaule i per tant això vol dir que ens hem d’imaginar la imatge situada en un lloc central, problablement a dins d’una fornícula.
Així doncs, mossèn Andreu Samaranch, vist el mal estat en què es trobava el retaule, es va decidir a vendre’l i d’aquesta manera poder cobrir les despeses de les obres de reparació de l’ermita que es trobava en molt mal estat, sobretot la teulada. Per fer-ho es va posar d’acord amb l’alcalde Firmo Cònsul i Borrull, i tots dos van firmar la sol·licitud al bisbat. Samaranch ho explica així: "Se havia hecho la venta del altar, previo de común acuerdo con el Ayuntamiento, al punto de que el mismo alcalde firmó con el Párroco la última súplica al prelado (…). El pueblo sabia directamente del Párroco la venta del antiguo; y el proyecto del S. Bruguera para otro altar nuevo". L’arquitecte municipal Joan Bruguera, va projectar un altar nou, però, com heu pogut llegir abans, no es va arribar a executar.
Finalment l’antiquari Francesc Llorens i Riu de Barcelona, recomanat per Paco Taxonera, va comprar el retaule per un preu de 500 pessetes que va entregar ell mateix al secretari del Bisbat. (En el proper número continuarem la història).
Jaume LLigadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada