A desalambrar

En el somriure d’aquesta nena hi batega l’esperança. En les seves mans un cartell. En el cartell un cercle vermell de direcció prohibida. En el cercle vermell el curt punyal del filat. El filat és aquest lleig gest de filferros retorçats com una maligna imitació d’un arbust espinós, inventada per ferir a qui vulgui passar, a qui vulgui saltar, a una terra apropiada pels que diuen que aquesta terra és seva i no de tots. El capitalisme europeu de les retallades ha fet una versió vergonyosa del No Passaran de la gent heroica de la república que lluitava contra els tancs i els avions del feixisme. Ara el no passaran és contra l’exèrcit de damnificats per la guerra, on les seves mans són el seu capital i els seus peus el seu vehicle. 

 Hi ha una vella cançó de l’argentí Daniel Viglietti avui gairebé oblidada que mai va ocupar el hit parade, excepte el del tocadiscs personal d’algun jove pelut que avui anirà de calb i canós per la vida, que hauríem de recuperar com la cançó de l’estiu, la primavera, la tardor i l’hivern, com l’himne dels damnats de la terra. Yo pregunto a los presentes 
si no se han puesto a pensar 
que esta tierra es de nosotros 
y no del que tenga más. 

A desalambrar, a desalambrar 
que la tierra es nuestra 
es tuya y de aquel 
de Pedro y María, de Juan y José. 
 A desalambrar, a desalambrar, que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel. Avui el Pedro y María, són l’Ahmed i la Fàtima, però el filat garrepa sense cor és el mateix.

Els dirigents d’aquesta Europa que es diu democràtica, que ha signat tots els acords dels drets humans, no es tallen un pèl en circular per la direcció prohibida dels filferros retorçats negant la llei més antiga de les comunitats, la llei de l’hospitalitat, la llei del refugi davant de les desgràcies. I tornen a fer l’exercici hipòcrita que tampoc es nou, llargament practicat quan pinten bastos, es tracti d’espanyols, de jueus, palestins o iraquians: rentar-se les mans i mirar cap a un altre costat amb l’excusa de la no ingerència, de les armes de destrucció massiva o del cada uno en su casa y Dios en la de todos. 

Amb el somriure la revolta, semblen proclamar la nena i la noia amb les paraules escrites amb el paper i el cartró. Així de fràgil és l’esperança en temps d’injustícies consensuades pels que manen: nosaltres i el nostre crit, amb la veu, amb el retolador, el paper i el cartró. Prou racisme, benvinguts refugiats.

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza