El passat 11 de març, es va presentar al Museu de Viladecans el llibre Entre la solitud i la llibertat. Vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana, un interessant treball de recerca històrica realitzat per Mireia Comas Via, nascuda i veïna de Viladecans. L’acte va comptar amb la presència del regidor de cultura i patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans, José Luis Atienza Ferrero, i d’un quantiós nombre de veïns i veïnes. Vaig tenir el goig de fer-ne la presentació, va ser per mi un plaer poder fer-ho entre la seva gent, ja que Mireia Comas ha estat deixeble i col·laboradora meva. El llibre entra de ple en la història de les mentalitats, la història social, la historia de les dones, la historia de la vida. Ens felicitem perquè ha estat editada aquesta obra, basada en la tesi doctoral de l’autora, i que va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Història l’any 2012.
Mireia Comas ens mostra un treball científic basat en un minuciós coneixement de les fonts històriques, s’endinsa en els textos jurídics, la literatura, els models proposats per la moral dominant, les disposicions testamentàries, les requestes notarials, la documentació laboral, els fogatges, els registres de les institucions benèfiques, els processos judicials... a la recerca de les vídues, dels seus problemes i del seu grau de gestió. A la vegada, ens ofereix un llibre de fàcil lectura, ben redactat, plagat d’exemples que ens apropen a dones de totes les condicions socials que van viure a Barcelona i a la seva rodalia als segles XIV i XV.
Parteix d’una pregunta que plana al llarg de les pàgines del llibre: ¿Allò que esperava a la vídua era la llibertat o només la solitud? Finalment, a la pregunta de si la viduïtat era un moment d’independència femenina, es decanta per un “no”, que queda justificat al llarg de les pàgines de l’obra. Conclou que certament algunes vídues podien actuar amb més llibertat que no pas les dones casades, però una llibertat limitada a causa d’un marc legal i ideològic restrictiu i, sobretot, per la precarietat econòmica. Ja que les vídues estaven a mercè del dot que havien aportat al casar-se i de la voluntat testamentària del marit. Així, la vídua podia esdevenir, per voluntat del marit, la seva hereva universal, fet que es dóna només en un 12% dels casos. El 56% quedaven com a usufructuàries, sempre que visquessin castes i sense marit, cosa que implica un control social sobre elles. La resta estaven a mercè exclusiva del seu dot. Podien privar-les de la tutoria dels fills i podien ser foragitades de la llar conjugal després d’un any de la mort del marit.
La viduïtat empobria totes les dones, ja que tenien dificultats per mantenir la seva posició social després de la mort del marit. Es fa difícil poder valorar la seva llibertat personal davant les dificultats econòmiques. Moltes depenien de poder menjar cada dia i donar menjar als seus fills. Remarca que les dones acudien sobretot a la caritat informal, és a dir a les xarxes de solidaritat familiars, veïnals; com assenyala, moltes vídues van actuar com a benefactores de les institucions de caritat i també fent deixes testamentàries a d’altres vídues necessitades. Em fa reflexionar sobre la solidaritat entre dones que conforta i sobre la caritat que sovint és un pal·liatiu per a les injustícies. Tot i això, documenta vídues coratjoses que defensen els seus drets, tiren endavant la família i gaudeixen d’un cert grau d’autogestió.
Tanca l’obra recordant que, encara avui, les vídues que només disposen de la pensió de viduïtat es troben en el llindar de la pobresa, com moltes de les vídues medievals, fent de la història un laboratori d’anàlisi social.
Teresa Vinyoles Vidal
Professora d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada