Els préssecs, les prunes, les cireres, les olives, els dàtils, els mangos... totes aquestes fruites tenen pinyol. És a dir, tenen en el seu interior una part llenyosa que conté la llavor i que convé escurar bé perquè si no hi pot quedar part de la fruita enganxada. Hi ha gent que, en general per influència del castellà (ja que en castellà d’aquesta part llenyosa se’n diu “hueso”), en comptes de dir que tenen pinyol diuen que té os. I sentim parlar de “fuita d’os” en comptes de “fruita de pinyol”, que és el que hauríem de sentir. De fet, cal indicar que la paraula “os”, en català, també vol dir pinyol, però és un ús secundari: la manera més pròpia, i la que a Viladecans sempre s’ha fet servir, és pinyol.
En canvi, hi ha altres fruites que no diem que tinguin pinyol, sinó que tenen llavors. Per exemple, és el cas del meló. En castellà, d’aquestes llavors se’n diuen “pepitas” o bé, també, “semillas”.
I finalment encara hi ha altres fruites en què el nom fluctua. És, per exemple, el cas del raïm: podem parlar tant dels pinyols del raïm com de les llavors del raïm. O podem parlar també dels pinyols de la xíndria o les llavors de la xíndria. En castellà, en canvi, no es parla dels “huesos de la uva” o els “huesos de la sandía”, sinó que se’n diuen sempre “pepitas” o “semillas”.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada