Reconec que no m’he volgut llegir el manifest que diversos escriptors en llengua catalana han publicat per tal que en una hipotètica república catalana només el català fos llengua oficial. Només he vist el ressò que ha tingut a la premsa i he mirat qui el signava. En línies generals puc dir que em sap greu estar en desacord amb figures que per a mi són rellevants i estimades en l’àmbit de la llengua i literatura catalanes o que fins i tot m’han estat professors i companys. No l’he llegit perquè el tema em fa mal. Ja en vam tenir prou de llengües imposades, no em sembla que calgui fer parlar o llegir en català a cop de llei, com no cal partir d’etnicismes (classismes?) tronats per defensar l’amor a la pròpia llengua. Cosa que no vol dir que no pensi que convé potenciar l’ús del català i que li cal un plus de suport, tant per resistir els atacs peperos com per navegar, com ho han de fer totes les llengües minoritàries, en el context actual.
Som en un moment de domini de la imatge per damunt de la paraula. Som en un moment de complexitat lingüística, de més domini de l’anglès en detriment de les llengües romàniques, i de més pluralitat lingüística (benvinguda!) en el nostre entorn. Som en un moment en què molts joves que han viscut la immersió lingüística com una obligació escolar, es resisteixen a fer ús d’una llengua que no els és la materna. Som en un moment en què molts ciutadans només tenen relació amb el català administratiu o potser sancionador que els arriba de les institucions i que sovint resulta inintel·ligible, no pas per català sinó per administratiu. Som en un moment en què la trajectòria inclusiva de TV3 ha derivat en sobiranisme i, per tant, molts ja no la sentim nostra. I som en un moment en què Òmnium Cultural ha substituït la defensa de la llengua per l’obtenció de la independència, objectiu ben legítim però que resulta excloent i deixa la llengua desemparada. La unitat de la llengua en el territori dels Països Catalans, prou malferida pels governs estatals i autonòmics pot quedar encara més trinxada si es converteix en projectil polític d’uns i altres.
Fa temps que penso que convindria pensar dinàmiques i estratègies de seducció. La llei pot actuar com a suport de les llengües, però la llei no ho és tot. La prova és que tot i ser la llengua vehicular oficial de les institucions catalanes, a Viladecans s’incompleix sistemàticament. He rebut cartes en castellà i només en castellà d’organismes que depenen de l’Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal... Crec que l’ús de la llengua s’adquireix perquè et deixes seduir: perquè estimes la gent que la parla (i per això cal una cohesió social que en un moment de crisi i múltiples confrontacions tendeix a esvair-se); perquè estimes la literatura i el pensament que ha produït (no sembla pas que llegim gaire); perquè l’associes a missatges comuns que comparteixes dins la pluralitat; perquè la coneixes prou per fer-te-la teva (visca la immersió lingüística, que potser tingui aspectes revisables) i tantes altres coses.
La defensa de la llengua –i d’una llengua viva i per tant dinàmica, flexible i canviant– és un repte important i justament per això convé el màxim consens, paraula gens de moda. Cal imaginació, respecte i valoració mútues (del català, del castellà i de la resta de llengües que es parlen a Catalunya), bon humor i flexibilitat. I calen també pressupostos adequats per a l’aprenentatge. Molta retòrica, però els diners que la Generalitat ha destinat aquests darrers vint anys al desenvolupament dels Consorcis de Normalització Lingüística han estat escassos. Accentuar debats identitaris o convertir els usos lingüístics en obligacions no em semblen camins gens encertats.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada