Tot i que estic capbussat en un pou de tristeses, de les que fereixen –la mort, fa ben pocs dies, de la Roser, la meva germana petita--, vull dir la meva, després d’haver llegit la declaració “Per un veritable procés de normalització lingüística a Catalunya”, que m’envia la fins ara meva Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, els responsables de la qual em diuen que l’AELC s’hi ha adherit. Com que jo no ho he fet, tot i que al llarg de vuit anys vaig constar com a secretari de l’esmentada Associació, suposo que m’he de considerar ‘donat de baixa’ i passar a ser, també en aquest àmbit, un simple ‘ex’.
Si en el seu moment vaig defensar aquell ja clàssic ‘Manifest dels Marges’, sobre el present i el possible futur del català a Catalunya, aquest nou ‘Manifest’ m’ha portat a repetir horacianament aquell vers: “Euh, fugaces, Postume, Postume, labuntur dies et anni”. ¿Tant s’ha enfonsat el sòlid col·lectiu d’escriptors en llengua catalana, que tracto de ponderar i de reivindicar, ara ja des de fa tretze anys, a Madrid?
M’adono que els primers signants són companys de quinta, i vellets com jo. ¿No ens caldria adoptar, com a consigna, el títol de Castelao: Os velhos non deben de namorarse? En tot cas, i per si algú llegeix aquesta nota, em vull centrar en una sola expressió, que he llegit set o vuit vegades per acabar comprovant que, si m’irrita, és perquè no l’entenc: “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a element involuntari de colonització lingüística”. Com que veig que entre els signants hi ha un presumpte sociòleg, de qui miro de llegir tots els articles que publica a ‘Noreply’, no goso posar en dubte la seva saviesa acadèmica. Em costa tant, però, pensar que tot el procés migratori --el que ha canviat més la fesomia catalana, al llarg de tot el segle XX-- només es mereix una sentència vaticana (i per tant dogma de fe) per part dels dos-cents i escaig signants de l’esmentat ‘Manifest’! Si tot resultés tan fàcil, en aquesta vida! ¿O és que potser el tal procés no ha capgirat la demografia de la meva petita pàtria? (Algú em deia ahir, en un bar del barri: ‘sin migraciones, tú y yo seríamos los más jóvenes y ahora, en cambio, los nietos nos toman por libros antiguos y descatalogados’).
Tot i que pot resultar problemàtica la referència, amb el M. H. Jordi Pujol ens posàvem parcialment d’acord en la valoració d’algunes aportacions del procés migratori: més enllà de l’amor sincer que ens unia pel nostre Paco Candel, o –i això és un secret– per Joan Gamper, sabíem que el procés migratori havia generat negocis (molts d’ells, bruts de sutge) per a la burgesia catalana, que feia ben poc, aleshores, i més tard, per reparar els estralls quant als usos lingüístics dels que els enriquien i dels que rejovenien el país.
Una cosa més: com que Catalunya mitifica tant, i jo ho he fet en mitja dotzena de llibres, les aportacions de la gastronomia catalana, ¿no seria bo recordar que els mítics ‘pa amb tomàquet’, la xocolata amb melindros o la truita de patates van ser catalanes perquè arribaven de terres que no parlaven en aquell hipotètic ‘llemosí’ del primer ‘vagit’?
Fa massa anys que treballo en el món de l’edició, en general, i de la lectura, en particular. Raó per la qual, encara avui!, rebo, setmana rere setmana, peticions per aconseguir que siguin editats en castellà llibres dels nostres i de les nostres escriptores i escriptors més insignes. I com que cada diumenge, al madrileny ‘Parque del Retiro’, hi ha una ballada de sardanes, ¿no resulta curiós l’homenatge no escrit a Pep Ventura, que crec que era andalús?
Ep! Estic d’acord en la necessitat d’incrementar els recursos per garantir l’ensenyament del català, a tots els racons de Catalunya, i de garantir que el català s’ensenyi, de manera sistemàtica, a les millor universitats d’arreu del món. Especular, però, sobre l’arribada dels emigrants ‘com a element involuntari de colonització lingüística’, quan van ser tants –els vaig ressenyar al llibre Els catalans de Franco– els catalans que van voler extingir el català --¿qui els hi ho retreu ara?– i que, gràcies a l’esforç de molta gent sense categoria per signar aquest ‘Manifest’ salvífic, i definitiu, més bé o més malament, el català encara belluga, entre les llengües vives... tot i que amenaçades de mort pels poders polítics i pels poders econòmics i per la mandra, l’eix de la moral catalana, ai las!
Ignasi Riera (Madrid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada