Aquest cop he tornat a Venècia per recórrer l’única de les illes dels seus voltants que mai no he trepitjat. A la històrica San Michele només hi resideixen els morts. Això sí, alguns de famosos, com el músic rus Ígor Stravinski. Sempre m’han agradat els cementiris, amb el seu silenci, la seva calma, la seva solitud, les seves flors. I aquest és el Cementiri amb majúscules, amb tota la decadència de les tombes antigues, allunyat de l’enrenou i el soroll. La desesperació del romanticisme s’encarna en aquest territori de difunts. I en mi, ara, només regna la desesperació a seques, despullada de complements: no arribaré a temps. Em quedaré a terra tota la nit. No m’agradaria. Sí, m’encanten els espais per als qui ja no hi són, però no fins al punt de romandre aquí fins a la propera llum del sol.
L’illa de San Michele és gran, encara que no tant. Com és possible que no sàpiga on sóc? Per què no he buscat abans referències que em guiessin ara? Com si fos un laberint, faig voltes i més voltes i sempre retorno al mateix lloc. Aquests panteons ja els he vist, aquestes tombes em sonen, aquestes estàtues d’àngels se’m repeteixen... Estic perduda.
El vaporetto amb destí a Venècia arribarà, recollirà el seu passatge i em deixarà, inconscient de la meva existència. No puc deixar que els segons passin tan ràpid. Estic perduda, i no només perquè no trobo la sortida. Si em quedo, estic perduda. No vull pensar tot el que imaginaré si em quedo aquí sola. L’obscuritat transformarà el meu lloc de somni en lloc de malson. La soledat imposada crearà escenes a la meva ment que no podré descartar, no les podré deixar de banda.
Falten quinze minuts perquè el transport vingui i s’allunyi sense mi. No puc permetre-ho. Malgrat el poc temps que em resta, em demano calma a mi mateixa. Per observar, per trobar pistes del camí correcte.
De sobte, el sol del vespre arrenca un esclat de blancor en una figura alada. Només haig de seguir el seu llampec. El reflex brillant en l’àngel petri de la porta de la muralla és el meu clar destí. Sospiro a fons. Sort que, al final, la nit no em trobarà a San Michele.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada