Resum de la Comunicació presentada a la XII Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, sota el títol “Les dones de l’Eramprunyà: passat i present”, celebrada el 19.10.2019 a Sant Boi de Llobregat.
La Maria Bernades Guardiola va ser una dona de caràcter i empenta, capaç de superar els entrebancs que la societat de la seva època posava a les dones perquè poguessin triar què volien ser i com volien viure personalment i professionalment.
La Maria, filla gran d’un fuster i d’una mestressa de casa, va néixer a Tàrrega el 3 de juliol de 1900. De jove tingué el somni de ser llevadora i demanà permís al seu pare per a poder estudiar. Malgrat que a l’època no era normal que una noia, que a més no era de casa bona, estudiés una carrera universitària, la Maria es traslladà a Barcelona i estudià Obstetrícia. Acabaria primera de la seva promoció, l’any 1923.
Mentre esperava plaça a l’Hospital Clínic s’assabentà que Viladecans buscava llevadora i presentà candidatura. Va venir a viure a Viladecans el 13 de desembre de 1926. Arribà a Viladecans sola i soltera i un any després es casà amb el viladecanenc Isidre Solina Bosch, que tenia un taller de fer carros. El matrimoni condicionava completament la vida de les dones, però la Maria sempre va tenir molt clara la seva vocació i li va dir al seu marit: “No he estudiat per quedar-me a casa, vull fer la meva feina. Amb les propines que guanyi pagaré algú perquè faci les feines de casa que jo no pugi fer”.
La parella s’instal·là a la carretera de Barcelona on viurien un desgraciat incident. Els van entrar a robar i van emportar-se l’únic que van trobar: les restes d’un pernil. El lladre, que era de Viladecans, ferí el matrimoni i marxà donant-los per morts; fugí al cementiri i amagat dintre d’un nínxol va menjar-se el poc que quedava del pernil. Sortosament, només van quedar molt mal ferits i amb el temps es van curar, encara que van patir seqüeles. La Maria, per culpa dels cops al cap que rebé mai no va recuperar del tot el cabell i va dur perruca la resta de la seva vida. Unes mesos més tard, després d’haver assaltat altra gent del poble, van trobar i detenir el lladre.
Al gener de 1927, tot just un mes després d’instal·lar-se a Viladecans, la Maria va ajudar a néixer al primer dels viladecanencs dels molts que ajudaria durant els gairebé cinquanta anys que va exercir la seva professió. Fer de llevadora als anys trenta, quaranta, cinquanta en un poble petit, amb pocs equipaments i per a una població, en general, amb escassos recursos econòmics, significava atendre parts, si calia, sota els ponts o a ple sol, arribar fins a casa de la partera damunt del carro dels fems, perquè no hi havia altre mitjà, o del tractor, perquè la neu en dificultava l’accés.
Un cop, va ser requerida per atendre un part a l’aire lliure al fons del torrent de “la Punyalada”. Plovia a bots i barrals. La partera sobre d’un matalàs tot moll i la llevadora asseguda sobre una galleda girada, protegides amb un paraigua, van portar una criatura al món. Això sí, el refredat de la llevadora i la partera van durar uns quants dies. En una altra ocasió, el pare de la criatura l’amenaçà de mort si el part no anava bé. També la ignorància de la gent li va fer males passades, com quan va assistir una dona que no reaccionava a les seves indicacions perquè la família li havia donat a beure un quart de litre de rom per tranquil·litzar-la mentre ella arribava.
La Maria es va jubilar als 69 anys. Va morir, amb 100 anys, a Viladecans l’11 de desembre de 2000.
Va rebre, en vida, uns quants homenatges i reconeixements. L’any 1971 el Col·legi de Llevadores de Barcelona va lliurar-li la Cigonya de Plata pels seus cinquanta anys de llevadora. Posteriorment, l’ajuntament de Viladecans es va adherir a l’esmentat homenatge i més endavant li va lliurar una placa pels seus anys de feina a Viladecans. Ja pòstumament, per acord municipal del 27 de febrer de 2003, es va posar el seu nom al C.A.P. número 2 de Viladecans i el 2017 l’ajuntament de Tàrrega la va incloure en el programa de reconeixement de dones targarines destacades amb un documental, l’edició d’uns contes infantils i una exposició, presentats tots ells a Tàrrega i també a Barcelona a l’Institut Català de la Dona.
Vicenç Castelló Solina,
net de Maria Bernades Guardiola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada