Després d’una campanya electoral desagradable i trista, i d’una repetició d’eleccions que els nostres dirigents polítics ens haurien hagut d’estalviar, els resultats electorals no presagien res de bo.
D’entrada, ja tenim l’extrema dreta normalitzada i ben instal·lada en el nostre sistema polític, deixant anar, com si fos la cosa més normal del món, els seus missatges antidemocràtics i anticivilitzats, que van calant en el cor i en el cervell de molta gent.
I mentrestant, podem veure com tots els problemes continuen en peu, més aviat empitjorats, i amb dos reptes bàsics: gestionar les greus problemàtiques socials que els nostres dirigents no sembla que tinguin gaires ganes d’afrontar, i gestionar el conflicte català, cada cop més enquistat i que tampoc no sembla que ningú vulgui buscar-li sortides assumibles.
Després de les eleccions de l’abril, vam assistir al trist espectacle de la irresponsabilitat d’uns i altres a l’hora de fer possible la formació de govern a Espanya. Ara, veient els resultats de les urnes, sembla clar que tot serà encara més difícil, perquè, a més de tenir un Congrés amb una composició altament complicada per a qualsevol suma que pugui permetre un govern viable, arrosseguem un cúmul de desencontres, retrets, prepotències i manca de voluntat constructiva que costaran molt de superar.
Tanmateix, i apel·lant a l’optimisme de la voluntat de què parlava Gramsci, potser resulta que ara, que sembla que tot està impossible, sorgirà aquella espurna de lucidesa que tots som capaços d’encendre en un moment o altre, i serà possible obrir la porta a una solució. Tant de bo sigui així. No voldríem haver d’arribar a la conclusió que estem davant la generació de polítics més incapaç i incompetent de tots aquests anys de democràcia.
(Aquesta editorial va ser escrita dilluns. Després, hem vist com sembla que la lucidesa comença a obrir-se pas. Tant de bo tot plegat arribi a bon port!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada