Ja estàs igual un altre cop. Les teves coses sempre són més importants que les dels altres, més grans, més altes, més netes, més brillants. Passes per sobre de tot, de les situacions i de les persones. A vegades et quedes i a vegades no. Romans al costat d’algú per un temps, t’instal·les, portes a casa seva la teva pinta, els teus estris d’afaitar, la teva copa preferida, el teu sabó de ph neutre i sense paravents i els llapis amb els quals no pares de dibuixar i escriure.
Tot està bé fins que un dia tot et sobra. No vols llit, ni sostre, ni armari, ni terra, ni catifes. Només desitges cel, horitzó, núvols blancs i llibertat. Ningú no sap què decidiràs al final, si te n’aniràs o t’hi quedaràs, si fugiràs buscant la solitud o restaràs quiet un temps. Així que aconsegueixes el que vols: que mai no sàpiguen com ets, així no aconseguiran fer-te mal. Que mai no sàpiguen a qui estimes o què desitges, perquè ningú no et tingui a les seves mans.
T’amagues rere la teva independència. Però és la teva por la que no et deixa comprometre’t. Només és el teu egoisme el que impera. En realitat tu no manes. Tan sols la teva covardia i la teva desafecció envers els teus semblants. De debò no et planteges canviar, comportar-te d’una altra forma? Llavors, si no ho faràs, per què segueixes mirant-te al mirall i fent-te preguntes?
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada