És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals com diaris, ràdios i televisions). Jo, que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.
Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense violentar ningú.
Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa en allò en què ens puguem entendre.
La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió, immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada