Ja no puc més. Mort de fam, set, fred i calor, entumit, flotant... I sol. Em pesa aquest silenci com una llosa. Tan sols sento gavines i, de vegades, la brisa. D’altres, el vent fort, la pluja, les onades. No he vist ni un vaixell ni un helicòpter des que sóc aquí. Trobo a faltar la meva dona. M’estarà buscant, però no em trobarà ja ningú. Aquest és el final. Acabo de decidir-ho. Ella em trobarà a faltar, i un dia només seré un record llunyà.
És l›únic que em queda per fer. Beure d’aquesta aigua salada és el meu únic pensament. Vull que m’alliberi d’una vegada, que deixi de empresonar-me. Vull volar per sobre. Veure de nou els meus pares, els amics que ja no hi són. Ho sento, estimada. Segueix vivint sense mi... Quines nàusees que tinc! Se m’està inflant la llengua; com una llima està, i em batega el cor a tota pastilla... Estossego i m’ofego... No duraré molt.
Espera... Això és un transatlàntic? D’on ha sortit? Moc els braços com un boig i com puc. Estic tan cansat, tan feble... Els agito, crido amb tot el que tinc dins, els torno a agitar. Aquest paio a la borda, m’ha vist? No n’estic segur. Per xisclar, que no quedi. Sí, crec que sí que m’ha vist. Però... què fa? Ara es posarà a trucar per telèfon? Auxili! Aquí!
No puc creure-ho. No pot ser. Encara sóc capaç de sorprendre’m. Una oportunitat que encara no s’havia presentat, un hàlit de fe en dies, i vaig a trobar-me amb l’únic passatger que em veu i l’únic que se li ocorre és fer-me una foto. Es pot ser més desgraciat? El meu goig ha estat efímer i inútil. I s’esfuma després de la mateixa boira. Com la meva última esperança.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada