 |
| Així les gastàvem a la feina fa anys. Del contingut de les reunions no me’n recordo gens. El record de la bona companyia, que ajudava a treballar molt millor, perdura. |
Em comentava una amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi. Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per als qui manen.
Això té costos importants: precarització dels treballadors, manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt especialitzades, que necessiten coccions lentes i l’aprenentatge de mètodes de treball que es transmeten de generació en generació.
En la meva vida laboral m’he trobat amb joves directius amb talent que feien cursos d’”habilitats directives” (i que deuen costar una pasta a l’empresa). En aquests cursos vaig aprendre que les tals habilitats no són més que allò que la meva generació ha anat experimentant treballant dia rere dia i, és clar, sense començar la casa per la teulada.
Allò de "1+1 = molts més" és una gran veritat. De pensar mútuament, i de compartir la vida a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions, aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es valora. En el jardí de la feina, cal “perdre-hi” temps, companyia mútua, un punt de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar o resistent per aguantar les dures circumstàncies d’algunes feines. Altrament, el que surt és molt eixarreït. El jardí es converteix en un desert governat per algoritmes. Deu ser el que alguns volen.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada