Fou en un dels Nadals de quan era petit que vaig conèixer Satanàs. Al bosc de la por, ulls i orelles se’ns esbatanaven sentint el banyut bramular: “Caps de cargol sense closca!” “Becs de lloca esmicolats!” “Sac de rocs escantellats!” Entestat a endur-se els pastors Lluquet i Rovelló a les calderes d’en Pere Botero, sempre apareixia l’arcàngel Sant Miquel per salvar-los, fent serpentejar per terra el pobre diable fins a endinsar-lo per la trapa de l’infern, d’on immediatament emergia una flamarada pudenta de sofre. La representació era al Centre Parroquial de Sant Joan i eren els Pastorets els d’en Folch i Torres, els més populars. El meu Satanàs particular era en Secundí Roca i morí el 28 d’octubre passat, als vuitanta-cinc anys.
Uns altres Pastorets eren els de “L’Estel de Natzaret”. Escrits pel mataroní Ramon Pàmies per explicar a gent més gran el què i perquè del Nadal, resultaven més difícils de representar per raó de ser en vers i musicals. Però també Satanàs, embolcallat amb mantell negre i caputxa roja, hi feia patxoca escridassant: L’infern bramula i omplen els aires sos udols de fera! Crideu éssers infernals! Crideu diables! Llanceu ronc a l’espai el crit satànic! Recordeu-los que al fons del negre abisme amenaçant, hi vetlla sempre l’odi d’aquells que un jorn vam exclamar: Non Serviam!!. Crideu fúries: Guerra! Guerra! Guerra! al Déu del Sinaí. I, vinga més sofre, altra vegada flamarades pudentes.
Quasi bé no tinc cap altre representació del dimoni al cap que la que en Secundí ens donà de manera tant truculenta.
En els últims anys de Pastorets dels seixanta, ja sense la por d’infant, més d’una vegada em tocà ser qui feia les flamarades de sofre, bufades amb una llarga pipa de canya, darrera les seves davallades a l’avern. Mai no vaig tenir altre paper a les funcions del Centre, per Nadal, a casa només hi era els dies de vacances. Mon pare habitualment hi sortia, dirigia o feia d’apuntador. A ell, tan seriós, li tocaven els papers de fer riure per dissipar la por que era capaç de transmetre el dimoni pelut. Acostumava a fer de Rovelló en els d’en Folch i Torres i de Jonàs en els de L’Estel. Són de recordar les cantades estripades que amb en Josep Quilez, en paper de Mathathies, feien de la peça de l’Estel: Se’ns ha mort l’ase a mig camí… Què farem ara sense el pollí?... Era tant maco!, tant ben criat!, que ens estimàvem com a germans!...
Però és d’en Secundí Roca que avui us en faig memòria. En Secundí, que tots anomenàvem Secundinu, va néixer al carrer Major de Viladecans l’any 1927. El seu pare havia emigrat de Mequinensa pocs anys abans, després d’haver conegut l’infern de les mines de lignit i rebutjat l’ofici de l’avi que era sirgador. No volgué que els seus fills s’haguessin de guanyar la vida com els talps i menys encara sirgant. Sirgar era la duríssima feina, ja desapareguda, de fer avançar pel riu els grans llaüts que traginaven mercaderies, arrossegant-los amb cordam des del camí de la vorera. En el cas del riu Ebre, lignits anant avall i arròs i altres queviures d’Amposta anant amunt. Si la garbinada no omplia veles, penjar-se la maroma a l’espatlla per remuntar el corrent per Xerta, Miravet, Mora, Ascó, Flix… havia de ser escruixidor.
De l’Ebre i de la mina en Secundí se’n lliurà, i Mequinensa acabà només essent la cantarella dels pares. Del que no es lliurà fou de veure cremar la parròquia de Sant Joan el juliol de 1936, tenint deu anys, ni de la fam que durant la guerra el feia anar a menjar cireres, figues, prunes, etc. als camps que no eren seus, per sobreviure. Fa un parell d’anys em contava com aquests fets són dues de les espines més penoses que sempre arrossegà com a record, de quan havent de ser quasi bé un angelet només podia ser fúria.
Aquesta fúria, ja força més gran, fora del Centre se’ns transformava en celestial jugador de bàsquet al jardí de l’Ajuntament, fent equip amb l’Almirall, en Barat, en Piqué i altres, Esdevingué un bon atleta i en calçotets i samarreta jugà fins i tot un partit amb la Selecció Catalana, en els anys més espaterrants del bàsquet a Viladecans. Recordo especialment un partit al jardí de Can Modolell en què l’equip de la nostra vila se les va tenir amb l’equip de VI Flota Americana amarrada a Barcelona, malgrat que el més baix d’ells fos quasi bé tan alt com l’Almirall, el més alt dels nostres.
De resultes de ser tan destre jugant a bàsquet, convincent fent teatre i prou bon jan en la vida quotidiana, és molt possible que la filla del Domingo del Molí, la Roser Túgas, s’embadalís d’ell, i ell d’ella. Els embadalits solien passar per la vicaria i de la contemplació al casori, i això és el que succeí. A partir d’aquí, s’acabà l’encistellar-la al jardí dels periquitos.
D’atleta passà a retratista, una afició força més sedentària i casolana que sempre li haurem d’agrair. L’any 1961, fundà juntament amb Sebastià Carbó, Ricard Grau, Pere Graells, Jordi Garcia i Esteve Esparducé, l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Altrament, començà a acabar-se això d’entrar i sortir per l’escotilló de l’escenari del Centre fent de Satanàs, i és que l’any 1962 l’Ajuntament nomenà al nostre estimat maligne Jutge de Pau de Viladecans, i no era cosa que, paral·lelament a la funció judicial, anés cridant: “Guerra al Déu del Sinaí”. Ni en broma. Ho va ser disset anys, fins el 1979.
A l’Agrupació Fotogràfica, que fundà, Viladecans li deu bona part de la compilació del fons de fotografies de l’Arxiu Municipal, tan important per a la nostra memòria. Tanmateix, els trenta-i-tants concursos nacionals i les dotzenes d’exposicions on, gent d’aquí i de fora, ens mostrava altres realitats que habitualment no vèiem, i les visions artístiques que han anat omplint dignament les nostres minses galeries. L’any 2006 l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans va rebre el reconeixement com a millor Agrupació Fotogràfica d’Espanya per part de Confederació Estatal. I no és qualsevol cosa això. Particularment, en Secundí se’n va fer un fart de guanyar premis no sols d’àmbit local sinó també nacional i internacional, i és que el seu cop d’ull sempre va estar fora del comú.
Gràcies al seu bon cop d’ull no tingué mai gaires problemes per fer aplicar el sentit comú exercint de Jutge. Perquè d’això es tracta. Al primer graó del poder judicial, que s’exerceix sense necessitat de tenir la carrera de dret, li pertoca conciliar posicions enfrontades i dictaminar el que correspongui en absència del que hauria de ser el més comú dels sentits, en qualsevol assumpte o litigi de poca monta. Disset anys en aquesta funció no funcionarial, del 62 al 79, i el fet d’haver estat escollit novament per l’Ajuntament per ser-ho entre el 2008 i l’hora de plegar d’aquest món tenint vuitanta-cinc anys, ens parlen de quina mena de personatge deuria ser en Secundí. Crec jo que amb els cognoms pagava. Si l’haguéssim escantellat una mica, de segur que seríem molts a haver vist en l’esmicolament la fortalesa de la sirga, la gosadia de la mina, la bondat de l’esport afeccionat, l’afany d’esbrinar la bellesa i altres virtuts.
En Secundí Roca també fou regidor de l’Ajuntament, “concejal” que dèiem llavors, del 1964 al 1971. A la fi del mandat d’en Joan Miernau i al començament del periple d’en Vicenç Galindo. No en tenia un bon record d’aquest servei al poble. Les poques possibilitats de fer-hi res profitós, les emprà quan li fou encomanada la gestió del cementiri. Vés a saber si el fer-ho bé, que així va ser, tingué més a veure amb el saber escatològic propi del diable que amb el sentit comú del jutge terrenal.
Bromes a part, quan novament l’Ajuntament li tornà a demanar exercir de jutge quatre anys més i ell s’hi avingué malgrat l’edat que tenia, em semblà molt bé. Estic convençut que un home espaordit de veure cremar una església, lladre de fruita per fam, i actor que ha bramat en broma: Non sèrviam!, al Déu del Sinaí!, sempre, sempre, serà més bon Jutge de Pau que qualsevol candidat picaplets espavilat que, per ser-ho, ens vulgui fer creure que mai no ha matat una mosca.
Tanmateix era prou divertit veure un ex-diable oficiant cada any un centenar de matrimonis civils, registrar naixements i defuncions, certificar que encara som vius i haver-li de dir, a més d’un, que no, que avui per avui encara no hi han batejos pel civil. Gràcies Secundí, al cel siguis, dimoni!
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada