Aquest passat mes de març van irrompre, amb una certa sorpresa, dues mobilitzacions especialment potents: la vaga feminista del 8 de març i les reivindicacions davant el ridícul augment de les pensions.
Certament, el fet que aquests dos temes ocupin l’interès de tanta gent i la mobilitzin és una notícia important, i ens porta un doble missatge. Per un cantó, si aquests temes treuen al carrer tanta gent que sent la necessitat de manifestar la seva disconformitat respecte a com van les coses, vol dir que la nostra societat encara està molt endarrerida, i els nostres governants no estan actuant com caldria. Però alhora, el fet que tanta gent estigui disposada a mobilitzar-se per demanar que les coses canviïn és també un magnífic senyal que indica que no estem resignats davant les situacions que van contra el dret a viure amb dignitat, en una societat d’iguals, i en què ningú no hagi de sentir-se maltractat ni discriminat.
Tant de bo que no s’aturi la voluntat de tots els ciutadans i ciutadanes per reclamar una vida millor per a tothom, en un món d’éssers humans lliures i que no hagin de patir ni pel seu present ni pel seu futur. I, més encara, tant de bo dintre la nostra societat agafin força propostes polítiques intel·ligents –i dirigents honestos disposats a dur-les a la pràctica– que tinguin com a objectiu construir aquest món en què la igualtat i la dignitat i el benestar siguin per a tothom. Perquè això, si es vol, no és cap quimera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada