El terra podria ser d’un entresòl de l’Eixample barceloní, amb les rajoles hidràuliques del modernisme, amb les portes del balcó obertes com els lloms d’un llibre abans de tancar-se. La llum té nostàlgia d’havanera i la transparència dels paradisos perduts dels diumenges de la infantesa. Tot té l’aire de bellesa de ciutat caribenya que subsisteix autèntica sota l’erosió del bloqueig i l’escassetat. És un local social d’escacs a Santiago de Cuba, aquest joc tranquil d’eterna guerra entre dos bàndols, les blanques i les negres.
El joc, d’origen persa, repeteix el nombre 8, nombre de resurrecció, com el diumenge de Pasqua, vuitè dia. El setè dia de la setmana era el Sàbat hebreu, quan el Senyor va descansar de la creació. No en va el 8 estirat en horitzontal és el símbol matemàtic de l’infinit: l’incomprensible, l’eternitat. Vuit són els peons, vuit les figures, vuit són els escacs horitzontals, blancs i negres, vuit els verticals. Vuit al quadrat, seixanta-quatre caselles, 6 + 4 = 10, l’1 i el 0. Vuit per quatre, 32, el nombre total de peces del joc.
Del quatre prové en part el nom castellà dels escacs. Segons Joan Corominas, Chaturanga, quatre ales en sànscrit, en referència a l’exèrcit indi, que tenia elefants, carros, cavalls i infanteria. La paraula va evolucionar en àrab a shatranj. Quan va arribar al califat cordovès ja era axatraz i d’allà va passar al castellà axedrez, encara convivint amb escac, que havia arribat per estranys camins del persa shâh designant al rei, que en singular és la casella del tauler i en plural el nom de joc, escacs. Del Shâh mâta persa, el rei està atrapat, esdevindria escac i mat. L’alfil és elefant en àrab, al fil, la torre es deia roque, d’aquí ve el terme enrocar, atzucac, carrer sense sortida en àrab, és una situació on qualsevol moviment de fitxa empitjora la posició.
Als escacs no li han faltat conflictes religiosos i polítics. Dubtes sobre si estava prohibit per Al·là, tot i que es va resoldre que no, sempre que les fitxes no tinguessin forma de figures. El cristianisme es negava a acceptar que un peó pogués ressuscitar la reina eliminada, ja que feia al rei polígam, i Jorge Luis Borges va penetrar en el joc de miralls i simetries com a metàfora del cosmos inabastable que podria ser peu d’aquesta foto. “En su grave rincón, los jugadores/ rigen las lentas piezas. El tablero/ los demora hasta el alba en su severo/ ámbito en que se odian dos colores.” Així comença el poema “Ajedrez” i així acaba: “Dios mueve al jugador, y éste, la pieza/¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada