Muntanyes i riu: és el que veig des de la meva finestra. De les primeres, en destaca una que em recorda Montserrat, amb les seves dents serrades i les seves roques pelades. Però no sóc a Montserrat. El sol brilla i arrenca miralls a l’aigua. Una parella balla davant del riu i també fulgeix, com la lluna en nits en què el disc està complet.
He arribat a una cruïlla i per això la meva ment divaga més enllà d’aquí, d’aquesta finestra, d’aquell riu i d’aquelles muntanyes. El meu cor té ulls i somriu, és un cor alegre, i cap Torre de Babel confon la meva llengua. Visc sota el paraigua de la meva sensibilitat, de les meves emocions, i les llàgrimes no m’importen. Ploraré, però les gotes trobaran aixopluc en la solució al meu problema.
Haig de posar-me dempeus i prendre una decisió d’una vegada. Marxo de la casa on he viscut sempre des que em vaig convertir en independent? Me’n vaig lluny d’aquest lloc que conté els meus records, tots els que m’uneixen al passat que va ser feliç?
O m’atreveixo a separar-me d’aquestes parets i emprendre una nova vida en un altre indret, sense dur enganxades les etiquetes habituals? És poètic pensar en fer canvis, és motivador, però també fa por. I, a més, és difícil fer-ho realitat. La barca que solca les aigües fredes del riu, company dels meus pensaments, m’està esperant. Vol que em decideixi. Encara no hi ha pressa. Les eleccions crucials necessiten temps, i vaig a prendre-me’l.
Encara que hagi de desxifrar, de nou i una per una, totes les meves sensacions i també foragitar les meves angoixes i incerteses. Només aquesta tasca de reflexionar amb calma ja m’està ajudant. I, a poc a poc, el jeroglífic del meu cervell va semblant menys complicat.
Ara toca passeig i deixar que torni el blanc al meu cap, deixar que m’envolti la brisa i que passin les hores. Ja continuaré més tard…
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada