Sí als espais oberts del Delta del Llobregat

No ens enganyem, l’ampliació de les zones Zepa del Delta del Llobregat no és producte de la voluntat política de la Generalitat, que és qui té la competència en la gestió dels espais naturals i de la Xarxa Natura 2000 i la responsabilitat d’aturar la pèrdua de biodiversitat i d’habitats de flora i fauna de les zones humides del Delta.

Ha estat la Unió Europea qui, valorant la situació crítica d’aquests espais naturals i l’incompliment de diverses directives europees de conservació d’aus i d’hàbitats de flora, va emetre al febrer de 2021 una Carta d’Emplaçament al Govern d’Espanya. En aquesta carta es posa de manifest la infracció per incompliment, la necessitat d’evitar el deteriorament dels hàbitats naturals i dels hàbitats de les espècies d’aus i l’obligació d’avaluar adequadament les repercussions que tenen sobre els espais determinades instal·lacions associades a l’aeroport. També recull l’obligació d’aplicar totes les mesures compensatòries adoptades per protegir la coherència global de la Xarxa Natura 2000 de les afectacions negatives de l’ampliació de l’aeroport i, finalment, la modificació dels límits de la zona ZEPA ES0000146 Delta del Llobregat amb referència a la delimitació actualitzada de la IBA ES140. Arran d’aquests fets i per donar compliment a la demanda de la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya ha elaborat una proposta d’ampliació de les zones ZEPA que fins fa pocs dies ha estat exposada a informació pública.

Els espais naturals del Delta, ni es troben aïllats, ni són una ratlla sobre un paper en blanc, sinó que compateixen territori amb els espais agrícoles, ciutats i grans infraestructures que esmicolen i tensionen el territori. Tots dos, espais agrícoles i naturals, són espais oberts amb diferents usos que de manera indivisible, es troben situats al bell mig de l’àrea metropolitana on vivim el 80% de la població de Catalunya.

Per als Comuns de Viladecans defensar els espais naturals és defensar els espais agrícoles. Que les que defensem els espais naturals, estem en contra dels espais agrícoles, és un mantra més que es repeteix massa sovint.

Siguem realistes. El problema amb els espais agraris no han estat els espais naturals, ni les que els defensem, sinó la manca d’instruments de gestió, de governança i d’inversions que garanteixi la viabilitat econòmica de l’agricultura i la conservació d’hàbitats i de la biodiversitat en els espais naturals. 

Cal acabar amb la dicotomia espais naturals o espais agrícoles, perquè és impossible la supervivència dels uns sense els altres i viceversa. Tots dos tenen una extraordinària importància en si mateixos pel gran capitat natural que aporten els serveis ecosistèmics a la nostra vida, ens doten d’aliments, i benestar físic i emocional .

Estic convençuda que el futur dels espais agrícoles i naturals està lligat. Són espais que no podem continuar degradant ni depredant, els necessitem per a viure i mantenir l’equilibri social, econòmic i ambiental. En un territori com el Delta també, per què no dir-ho, els agents econòmics interessats en el territori juguen un paper important. Dígase Eurovegas, dígase ampliació de l’aeroport, o altres propostes que ja hem conegut o que vindran, diuen defensarmolt el parc agrari, però que ningú no s’enganyi. Els mateixos que estan en contra dels espais naturals, estan en contra del espais agrícoles i al parc agrari i als espais naturals, volen fer de tot, menys plantar-hi tomàquets.

La gent de Viladecans en Comú apostem pels espais oberts del Delta i defensem una proposta que reculli la visió integrada dels espais oberts naturals i agrícoles. Potser ens trobem davant de l’última oportunitat per confluir la mirada política amb una visió estratègica global i conjunta en què tots dos espais es parlin i es recullin les necessitats, s’aprofitin els reptes i les oportunitats i poder donar solucions al conjunt del territori i als seus agents.

Encarna García

Visca el 8 de març!

En els darrers anys alguns sectors socials han jugat a convertir el vuit de març, dia històric de les lluites pels drets de les dones, en una jornada per enviar-nos felicitacions, i dir-nos com n’estem de contentes de ser dones. Com si el 8 de març fos un dia de celebració, un “womens day”, com si fos Sant Valentí. Des de fa quasi cent anys aquest és un dia perquè les dones sortim a reivindicar i defensar els nostres drets socials, laborals i sexuals. 

El moviment feminista no es va inventar ahir. Les dones de les empreses tèxtils ja van començar a fer vaga i reclamar els seus drets en plena revolució industrial. Al nostre país, les primeres dones feministes van aparèixer amb la segona república. El 1931 Clara Campoamor va impulsar la Unión Republicana Femenina per tal de promoure campanyes a favor del sufragi femení i dels drets de les dones. Cap el final del franquisme i amb la instauració la democràcia es creen els grups de dones i comencen les reivindicacions dels drets sexuals, la creació dels centres de planificació i la mobilització pels drets socials, laborals i contra la violència masclista. El feminista és el moviment que més ha crescut, ha reivindicat i s’ha manifestat, abans i després del 15-M. Una convocatòria amb aquesta resposta no s’improvisa sinó que és resultat de molts anys de picar pedra, de ser quatre a les manifestacions, d’insistir i batallar per la igualtat a l’empresa, als moviments i als partits. Ha estat i és feina de moltíssimes dones treballadores, i d`alguns homes, de grups de dones, sindicats, partits i entitats, que hem aconseguit un èxit que ha agafat a contrapeu el govern i ha posat en agenda la lluita de les dones quan ningú comptava amb nosaltres.

La del 8 M no ha estat un vaga qualsevol. Homes i dones de 177 països vam omplir arreu els carrers de ciutats i pobles. La convocatòria “Si les dones ens parem el món s’atura” anava més enllà del lloc de treball i la bretxa salarial. Era també vaga d’estudiants, de cures, de consum i contra la violència masclista. A Espanya hi vam participar més de cinc milions de dones amb vagues, accions de protesta i manifestacions. Ni totes érem unes pijes, ni unes feministes radicals, ni unes comunistes, érem dones que anem a treballar, que cuidem a les nostres famílies, que anem a comprar i fem el dinar. Dones que quan treballem tenim pitjors feines i pitjor pagades, que dediquem més temps que ells a les feines a la llar i a la cura dels fills. Si algú ha de deixar la feina per tenir cura d’un familiar som les dones qui ho fem. 

El lema planteja la idea que les dones fem moltes feines que en no estar remunerades no es tenen en compte. És evident que aquest menysteniment de la dona en l’esfera privada i social té com a conseqüència el seu equivalent en el món de treball. La vaga, a banda de l’ocupació, ha mobilitzat l’ensenyament, la cura de familiars i el consum, àmbits en què la discriminació de les dones també és flagrant. Tot amb l’objectiu de denunciar, a més de l’escletxa salarial, la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –entre la feina fora de casa i la de casa– que moltes es troben obligades a fer.

S’ha demostrat que més que un lema és una realitat: si nosaltres ens parem el món s’atura. 

Encarna García