Jo no sóc del Baix Llobregat, hi he vingut a viure ja fa dotze o tretze anys. M’agrada, tot i enyorar el meu barceloní Poblenou d’origen. Com tothom tinc un raconet per al lloc on vaig desar la infantesa i la joventut, on vaig descobrir coses importants i on conservo bons amics. Poblenou és un d’aquells llocs que tendeixes a idealitzar, senzillament perquè ja no hi vius.
Per això tenia ganes de veure l’episodi El pati del darrere del programa Sense ficció de TV3. És una manera també de poder explicar Viladecans i el seu entorn als amics que no el coneixen.
Bàsicament em va agradar, però d’entrada em va semblar molt incomplet potser perquè jo esperava un programa sobre el Baix Llobregat, que és com s’anunciava, i va ser un programa sobre el delta, centrat en la seva pagesia.
El programa remarca aquest menyspreu de la gran ciutat envers la “comarca”, que fa que s’acabin prioritzant les grans infraestructures per damunt de les necessitats agràries, alimentàries i dels paisatges, o que s’estigui disposat a destruir el delta, la seva història, la seva economia i la seva gent per posar-hi un casino. Em va semblar molt oportú, ara que es parla tant de sobirania, recordar què pretenien fer i com volien fer-ho alguns dels defensors de la pàtria que han fet molts diners a partir del totxo, especialment del totxo públic.
Però amb tot a mi no em sembla que es tracti tant del vassallatge de “la comarca” envers la ciutat, com de la mentalitat que tenim tots, a la gran ciutat i a les comarques, de voler una certa “grandeur”: grans infraestructures no sempre gaire rendibles des d’un punt de vista que no sigui l’estrictament econòmic. Ara critiquem amb entusiasme l’AVE, però fa quatre dies sembla que el problema era procurar que les nostres infrastructures fossin, sobretot, més grans que les de Madrid. I això en el nostre cas afecta i molt el Baix Llobregat: port, comunicacions, aeroport... Per contrast, la nostra comarca està pèssimament comunicada internament. Les poblacions del delta, per exemple, si volem anar a la capital de comarca, hem de passar per Barcelona!
L’altra qüestió és que alguns ajuntaments, com el de Viladecans, valoren més el creixement numèric de la població, com si de l’increment d’habitants se’n derivés un gran bé per si sol, que no pas la cohesió i l’arrelament al territori. I en època d’atur i de crisi qualsevol iniciativa que creï ocupació, sigui quin sigui el seu cost social, ecològic, etc. és molt temptadora, però és inquietantment perillosa en termes de qualitat de l’ocupació, de sostenibilitat i d’equilibri.
Ja que el reportatge va ser monotemàtic, em va semblar un pèl superficial l’abordatge dels problemes de la pagesia, que situaven en un entorn harmònic amb el paisatge natural, quan de fet sovint hi ha alguns conflictes entre el rendiment de la terra i la conservació dels espais naturals.
També hi vaig trobar a faltar la referència al moviment obrer i les seves lluites, a l’arribada de la immigració, a la deixadesa amb què les administracions han tractat alguns serveis, a l’impacte de la indústria contaminant en el territori, al futur comercial i turístic que s’està promovent. I hagués estat bé fer alguna referència a la seva cultura i al seu patrimoni, en risc permanent.
Us recomano el reportatge i agraeixo l’estímul ni que sigui per plantejar-nos uns quants interrogants sobre el món que volem.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada