La vida és injusta i la mort ho és més encara. Mirem la foto, la mirada cap amunt del Jordi Miralles, i sembla que estigui encara aquí, entre nosaltres, en la fila que fa seva la banderola de Defensem l’Hospital de Viladecans. El seu origen popular feia que quan parlava el Jordi se li entengués tot. En aquests temps de descrèdit de la política de les portes giratòries (surts de polític per una porta i entres per l’altra en algun consell d’administració), ell va mantenir la dignitat de les classes subalternes. Va superar la prova del nou en passar amb naturalitat de ser càrrec polític a ciutadà qualsevol. Ell era carter abans de ser coordinador d’EUiA, abans de ser parlamentari, i carter continuava sent després de ser coordinador i després de ser parlamentari.
Avui t’he portat una carta, em deia quan el trobava amb el carret de bossa groga, amb la humilitat, la dignitat i l’orgull de ser fidel als seus orígens, a la seva identitat: ser una persona treballadora a qui ningú li regala res. Una persona normal que es guanya el pa amb la suor del seu front.
El més d’admirable no és que passés de parlamentari a carter, sinó que arribés de carter a parlamentari i coordinador. Pocs carters/es, electricistes, caixers/es de supermercats, venedors/es de sabates o de cotxes, i la resta d’ocupacions tan modestes com imprescindibles que són la base dels suports de l’esquerra arriben a ser coordinadors o parlamentaris. Això diu molt a favor del partit al qual va consagrar la seva vida fins al dia de la seva mort. L’esquerra s’ha tornat massa exquisida. Fa anys que se li ha avariat l’ascensor que feia possible que nois de barri com el Jordi tinguessin igualtat d’oportunitats en la política per aspirar a tot. La seva última aventura democràtica va ser fer de palanca per prendre-li al PP l’única alcaldia del Baix Llobregat. Va lluitar per una vida millor per a tothom, però amb poc més de 53 anys, un bacteri invisible li va treure la seva sense avisar. Una lliçó d’humilitat sobre la nostra fragilitat d’éssers humans.
Deixa la petjada de la seva empremta a les vides de la gent del seu partit, en aquella gent que el vam conèixer i quan mirem la foto recordem la seva veu i el seu somriure. Ens ha recordat que això de la vida i la mort va de debò. No és cap consol, però per als que el vam conèixer ell segueix vivint entre nosaltres en els batecs de la memòria, i les idees a les quals va dedicar cos i ànima segueixen vives i cuejant. Els nostres somnis ens sobreviuen.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada