diumenge, 15 de novembre del 2015

Fins sempre, Jordi

Jordi Miralles, treballant com a carter

Darrerament, s’ha parlat molt de la nova i la vella política amb el supòsit que la nova és una solució i que la vella política és negativa per si mateixa. No es distingeix qui representa la nova o vella política, ni quins objectius persegueix.

Vull parlar-vos d’un amic meu, del qual no podria dir si pertanyia a la nova o a la vella política. Sí que tinc molt clar que era un polític de carrer i de cercar solucions per a aquells desafavorits que més les necessitaven. Un home, que per mi sí que havia representat la bona política. Un polític que podia estar en política institucional  i que a la vegada acompanyava els treballadors en les seves reivindicacions. 

Un revolucionari, que vaig conèixer allà pel 1985 als CjC (Col·lectiu de Joves Comunistes), una organització de joves revolucionaris, de la qual acabaria sent Secretari General. Des de llavors hem compartit vida política i estratègia. Un company i amic que ha defensat “el front d’esquerres” com a estratègia política i que, de mica en mica, ha anat forjant unitat de les esquerres i ha estat peça clau en la seva entesa. Des de les seves responsabilitats a Esquerra Unida i Alternativa, de la qual va ser Coordinador General, va apostar per la unitat de l’esquerra transformadora i amb ella, pel canvi polític a Catalunya quan el Govern d’Entesa va treure del Govern de la Generalitat CiU, un partit que durant 23 anys va respondre només als interessos dels poderosos i com veiem ara, a altres interessos bastant foscos. M’estic referint, és clar, a Jordi Miralles.

La relació d’en Jordi amb Viladecans demostra un cop més el tarannà del bon polític que era, i com diria un altre Jordi, Évole per més senyes, era un polític que va utilitzar la porta giratòria per tornar a la feina en la qual havia treballat des de molt jovenet, abans d’exercir la política institucional. Quan va deixar de ser diputat del Parlament de Catalunya, va tornar de carter, ara, a Viladecans. Un carter que amb el caràcter d’en Jordi, era molt proper al veïnat, i que va patir, segons em va comentar, la seva adaptació a les noves condicions laborals que se li presentaven, ja que li tocava fer les substitucions en una ciutat de la qual desconeixia la situació dels seus carrers.

Però, a més de fer política o de carter a Viladecans, el podíem veure gaudint de la Festa Major, altres fites culturals o d’algunes sortides del Mamut acompanyat dels seus.

La seva sortida de la política institucional, com la d’altres coneguts, no va significar l’abandonament de la política. En Jordi, a la seva ciutat de residència,  va treballar per forjar una aliança, “Movem Castelldefels”, que ajudés a treure el PP del govern de la ciutat veïna. I aquesta aposta es va fer realitat. Era una de les útimes apostes per allò que sempre va defensar, la pluralitat i diversitat de les esquerres i la necessitat que s’entenguessin. 

Malauradament, als 53 anys, després de lluitar durant més de dos mesos amb una meningitis, el darrer 14 d’octubre, alguns van perdre el seu carter de barri però, sobretot, molta gent vam perdre un defensor dels drets de treballadors. 

Jo, a més, perdo un bon company i amic que sempre ens recordava una dita: “Vive como piensas porque si no acabarás pensando como vives”.

Miguel de la Rubia