Són més de cinquanta parells de sabates vermelles. Sabates vermelles buides com a metàfora, com a símbol de tantes dones mortes allà on ens havien ensenyat que era el lloc més segur. A casa. Quan els nens juguen a agafar en els jocs infantils diuen la paraula màgica: Casa !, i estan fora de perill de tots i de tot. Després de la porta tancada, amb la clau passada, ens sentim invulnerables contra els perills que ens amenacen al passadís, al carrer, a la ciutat al món. El risc, l’agressió, el mal, sempre és cosa d’ells, dels desconeguts, a qui imaginem dolents, una lletja amenaça que ens pot esperar a la volta de qualsevol cantonada. Aquestes sabates vermelles –que representen a totes les sabates de dona, de taló, de sola plana, esportives, a les sabatilles d’estar per casa, que van calçar el que ja no calcen, peus d’alegres cossos vius, alts, prims, baixos, grossos, joves, vells–, són un homenatge a aquelles que van ser maltractades, caigudes a terra, descalces d’un peu o de tots dos, sabates perdudes en la batalla perduda per seguir vivint. El pitjor, el que fa estremir quan mirem aquestes espelmes que fan llum a les sabates vermelles i imaginem la foscor de la mort en el color gris brut de la plaça, és que els qui van segar les seves vides eren, o havien estat, les persones més estimades.
Els amors, si són amors, no maten. Hi ha una cultura amorosa que és la disfressa històrica d’una cultura masclista que està encara en el nucli dur testicular d’una bona part de la població masculina. La lletra de la copla popular ja indica per on van els trets i a on encerten i maten: La maté porque era mía, y si ella resucitara otra vez la mataría. Segons aquesta cultura del desamor la nòvia és propietat eterna del nòvio, l’enamorada de l’enamorat i l’esposa del marit. La propietat va més enllà de la vida, més enllà de la mort i més enllà de la llei. El pitjor és que aquesta cultura que es porta tatuada dins de la bragueta i del cor també ha estat gravada en els llibres de lleis. Mentre que l’adulteri masculí era una marca en la cartutxera de l’amor clandestí, la carne es débil, l’adulteri femení era un delicte que avui dia encara hi ha països que el castiguen amb la lapidació.
Aquesta lectura compartida per les dones, aquestes sabates buides, aquestes espelmes enceses són la flama que no cessa d’un dolor que no acaba fins que la casa, la llar, sigui un lloc segur on fer l’amor i no la guerra. Una guerra on els morts i ferits porten gairebé sempre nom de dona.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
