Reconec que ha estat una de les meves obsessions: fer bondat en els tràmits burocràtics quan he tingut alguna responsabilitat en una entitat. Vull dir que entenc força la necessitat d’estar al dia en els papers i en general mai no m’ha costat gaire fer de secretària, perquè he treballat molts anys com a administrativa i perquè, diguem-ho tot, els temes informàtics més aviat m’agraden. No rebríeu aquesta revista si això no fos així.
En aquests moments, però, aquesta predisposició a fer papers s’ha rovellat crec que definitivament i va sent substituïda per un gran sentiment d’indignació. Escric això arran d’un parell de notificacions que he rebut de la Generalitat, adreçades a dues entitats de les quals formo part. M’ha estat impossible accedir-hi i m’ha estat igualment impossible aconseguir un assessorament eficaç per fer-ho. No us atabalaré explicant-vos fil per randa el procés que he seguit, però sí que vull compartir amb vosaltres el que vaig observant des de fa molt de temps, i que crec que les administracions públiques –totes– haurien de corregir.
1. El llenguatge administratiu, tant si és en català com en castellà, tendeix a ser indesxifrable per al comú dels mortals. Entenc que convé deixar clars alguns termes legals, però si s’expliquessin bé, amb amabilitat, claredat i una certa lògica seria d’agrair. La sensació és que fins i tot quan et concedeixen un ajut ho fan amb cara de prunes agres.
2. Tenir present la globalitat de les situacions complexes és imprescindible. A casa hem rebut cartes en relació a la dependència en què et diuen que deixen de prestar un servei i no t’expliquen que te’n prestaran un altre que el substituirà, que també depèn d’ells. Si ens estalviem ensurts i angoixes, molt millor.
3. Unificar criteris dins dels departaments d’una mateixa conselleria no estaria gens malament. Si demanes revisar diversos aspectes d’una discapacitat, per exemple, et trobes que cada departament demana requisits diferents per a una finalitat molt semblant. Què tal si ho resolguéssim amb un únic expedient vàlid per a tots els departaments de la Conselleria?
4. Demanar informes fins a l’infinit no és eficaç. Hi ha una certa tendència a demanar informes de tot i més. Això vol dir mobilitzar ciutadans i famílies, i molts professionals que ja van estressats de per si mateixos. Costa demanar-los, elaborar-los, recollir-los... i costa llegir-los, com reconeixen els receptors de tant d’informe. Aquí menys seria més.
5. Es tendeix a menysprear la informació directa dels ciutadans afectats. Quan estudiava, em van fer llegir un llibre dels que impacten: Professions inhabilitants, d’Ivan Illich, en el qual l’autor remarcava que algunes professions tendeixen a fer activitats que la gent podria fer perfectament sola o amb poc ajut. Hi penso cada vegada que veig que en alguns expedients només admeten la informació si arriba avalada per un professional. Però molt sovint el professional es limita a transcriure allò que l’interessat o la família li explica. ¿Per què no fer una declaració jurada explicant determinades situacions sobre tu mateix o sobre el familiar a qui ajudes? Després el professional de torn ja ho contrastarà i avaluarà.
6. Que tinguis escasses habilitats digitals no t’ha d’inhabilitar de facto. Al Punt de Trobada ho hem dit unes quantes vegades: obligar les entitats a una signatura digital del president és o bé inhabilitar bons presidents l’únic defecte dels quals és no aclarir-se amb internet o bé incitar a la trampa en l’ús de certificats digitals. Negar-ho és no voler veure la realitat.
7. Forma part de la dignitat de les persones ser reconegudes en els tràmits presencials en representació d’un col·lectiu. Encallar-se aquí pot obrir una bretxa entre les entitats i les administracions públiques. És el cas del Punt de Trobada. Hem optat per fer una mena d’objecció administrativa i hem deixat de presentar documentació si no podem fer-ho presencialment.
8. Som persones que volem parlar amb persones i no amb màquines. Els xats, suports i telèfons d’ajut tant de les administracions públiques com de les grans corporacions no sempre ajuden. Quan tens una pregunta que no s’ajusta a les previsions dels algoritmes no trobes cap resposta. La realitat sempre s’escapa per les costures. No és possible preveure-ho tot: una persona que atengui el telèfon, que sigui bona coneixedora d’allò que té entre mans, val més que mil màquines sofisticades.
Pot ser un tema d’edatisme o d’exclusió digital. No ho sé. Segurament entre els més joves això serà menys problemàtic. Però la digitalització no és només un problema d’edat, també ho és de classe: necessites molts recursos per aclarir-te a l’hora de fer tràmits: bons dispositius, bona formació, bon servei de telefonia.
Farem mil cursets i campanyes contra l’edatisme, parlarem d’una salut mental en crisi per la pressió amb què vivim. Però, i si milloràvem la comunicació entre nosaltres?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada