MEVA

Fotografia de l’artista surrealista nord-americana Francesca Woodman.

La vaig comprar. Perquè la volia. Per a mi sola. Quan la vaig veure, la vaig desitjar a l’instant. Em recordava a mi quan era més jove, quan la meva pell no tenia arrugues i no m’avergonyia despullar-me davant del mirall ni davant dels altres.

Tenia moltes ganes que estigués a la meva disposició, de ser la seva mestressa, la propietària del seu cos i de les seves accions. Sempre disponible i disposada a obeir. Submissa com cap altra. Ara la tinc.

L’he col·locada en una vitrina al centre del meu estudi. Li he demanat, sense el típic “si us plau”, que es tregui la roba al meu davant i que romangui immòbil com un quadre d’Edward Hopper, quieta, sense expressió i amb la seva solitud a collibè. La soledat freda i tallant a què ens acostumem a vegades perquè no hi ha altra sortida.

La seva serietat enfront les meves ordres em commou. La seva capacitat de deixar enrere la dignitat, també. És la meva titella, la meva nina, mouré els seus fils a la meva voluntat, segons el vent i els meus anhels.

Posseir-la és la meva sort. Les mitges que ha deixat penjant d’una de les parets de la vitrina que la conté m’evidencien encara més la seva fragilitat. I l’estimo des d’ara mateix per la seva feblesa, per la seva mansuetud, pel seu deixar-se fer. És meva, i ja em té. És lliure malgrat la seva clausura, pot anar-se’n i tria quedar-se.

Ja som una. Dues cares de la mateixa moneda. Jo, el seu futur de vellesa; ella, el passat retornat i el meu present.

La llum radiant fa via endins de les finestres a la nostra esquena. M’esfuma, ella es defineix cada cop més i les dues esdevenim estàtues, detingudes en aquest moment fins a l’eternitat. Mai més no ens separarem, i surarem per sobre de la pressa del temps, bressolades per l’acer brillant del sol de cada dia. Fins al final.

Per a les dones lliures per dins.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com