Acabo de fer un curs sobre internet, motivada pel forat immens que percebo en les meves relacions. Jo, que no tinc fills i que per tant no tinc a casa adolescents ni joves, ni tampoc nets, m’adono de com vivim de compartimentats. Fa poc que m’he jubilat, però és que a la meva feina només hi havia una persona menor de 30 anys, que se’n portava almenys 15 amb la persona que la seguia en edat. Fa molts anys que l’espai laboral, en general, ha reduït el contacte intergeneracional. Tampoc en les entitats socials, polítiques i eclesials de què formo part convisc amb joves. I aquesta és una situació força comuna, de què sovint ens culpabilitzem. Penso que, entre d’altres causes, al darrere d’aquest forat hi ha el mur que impedeix als joves accedir a una feina estable. El que nosaltres teníem a disposició als 14-16 anys, ells ho troben amb sort cap als 30! El curset que he fet m’ha ajudat a adonar-me com l’acceleració dels canvis que hem viscut ha afectat també el llenguatge i la forma de comunicar-nos.
És impressionant adonar-se que més de la meitat de la població mundial accedeix a internet, encara que sigui de forma desigual. Les xifres maregen una mica. A banda d’això, en el curs ens parlaven de quatre generacions:
1. Els babyboomers, nascuts abans de 1964. Els que hem vist néixer la tele, el pas de blanc i negre a color, les rentadores i els electrodomèstics (recordo bé a casa què va significar la compra de la primera rentadora, la primera nevera i la primera tele), el fax, els vídeos, els cd, els ordinadors, internet i els mòbils. Diuen que encara ens agrada llegir, que som lents i solem ser lleials tant a determinades marques com a determinades institucions. A alguns ens agrada el món digital, però ens costa moure’ns-hi amb agilitat. Som majoria al facebook (una gerra d’aigua freda si penseu que ser usuari del facebook és ser modern: facebook és un magatzem de iaios, segons els experts!) i ens agrada (a mi, no) el twitter.
2. La generació X, nascuda entre 1965 i 1979. Immigrants digitals d’infància analògica, però que en aquests moments són els qui remenen les cireres i alguns es troben en l’edat del poder adquisitiu. Alguns són reacis al comerç electrònic i a internet. Interessats per la formació, la busquen a postgraus i màsters. Una mica més àgils a l’hora de comprar que la generació anterior.
3. De la generació Y en diuen “Mil·lenials”, i són nascuts entre el 1980 i el 1999. Més liberals respecte a la família i amb tendència a ser autodidactes. Els tutorials d’internet són la seva font de coneixement. Els encanta el vídeo i ja no segueixen gaire ni ràdio ni tele. Es van criar amb els videojocs i són nadius digitals.
4. Els “Centennials”, nascuts a partir del 2000, són multicanal. Internet forma part del seu ADN. Busquen immediatesa i personalització. Es troben bé a instagram, youtube i tiktok, que és la xarxa amb més creixement en aquests moments.
Segurament tot això és matisable, i hi ha també variables de classe social i d’origen, però per esquemàtic que sigui, m’ha fet adonar que, per voluntat que hi posi, difícilment aconseguiré comunicar-me amb el tiktok. Si amb els joves no compartim espais vitals i si a més a més no parlem el mateix llenguatge, serà difícil transmetre’ls allò que vivim i que ens apassiona i sobretot escoltar-los. Sorprendre’ns mútuament, vaja.
El que més m’ha fet pensar, però, ha estat la reflexió d’Antonio Spadaro, en un vídeo, que nega la dicotomia entre món virtual i món presencial. Per començar ja diu que internet no és una cosa tècnica, sinó una xarxa sobretot de relacions. De la mateixa manera que una llar pròpiament no són les parets de la casa. I per continuar diu que la xarxa forma part de la realitat quotidiana de moltes persones. No es tracta de pensar que les relacions presencials són reals i les altres, no. Són reals totes dues, amb la mateixa càrrega de falsedat i d’autenticitat, per bé o per mal.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada