Fa anys que llegeixo notícies sobre la tirania d’Amazon envers els seus treballadors i sobre com les grans plataformes de comerç electrònic perjudiquen el comerç tradicional. Quedi clar, per endavant, que no tinc res en contra del comerç electrònic per se. Em sembla fantàstic que qualsevol botiga física tingui també una versió en línia; de fet em sembla que millora molt el seu servei. Fins i tot em sembla fantàstic que un comerç sigui únicament digital. Però no tot s’hi val.
Fa poques setmanes, just abans de Nadal, vaig veure una pel·lícula que em va esfereir. Es tracta de Sorry We Missed You (2019) del cineasta britànic Ken Loach. El prota és un treballador amb família que no aixeca cap des de la crisi financera del 2008. No obstant, gràcies a la revolució de les aplicacions i del comerç electrònic li surt el que ell creu que és una bona oportunitat: treballar com a repartidor autònom per a un centre logístic. Com que ell posa la furgoneta i les hores, espera que aquesta feina li doni més llibertat i li permeti ser el seu propi cap. Error.
La peli ens mostra com les condicions laborals draconianes d’aquests repartidors els trituren la vida. Ens posa al davant una realitat que és impossible que no ens regiri l’estómac: la de la cultura del consum via “clic” que ha creat un model d’explotació laboral semiesclavista, extenuant, que posa al límit als seus treballadors i les seves famílies i on, per si fos poc, les estructures de solidaritat obrera han saltat pels aires. Els neoliberalisme salvatge ens està convencent a tots que som els únics culpables del nostre fracàs. Ens estem deixant robar els drets a canvi de que ens portin els regals de Nadal a casa, i si pot ser d’aquí un parell d’hores, millor que demà.
El negoci de les vendes online s’ha incrementat un 550% en l’última dècada. Per cada lloc de feina precari, mal pagat, temporal, rotacional, amb horaris impossibles, i de vegades il·legal que crea se’n destrueixen 2,2 del comerç tradicional. Però la qualitat del treball no és l’únic dany per a la nostra societat. Aquest nou model de negoci perjudica també la nostra economia –els grans monopolis tecnològics traslladen els seus beneficis a tercers països i posen en risc la sostenibilitat de l’Estat del Benestar– i, sobretot, el nostre planeta. Som conscients de la petjada mediambiental que suposa moure tones de mercaderies d’una punta a l’altra del món en tan poc temps? I de la pol·lució que genera a les ciutats la flota de vehicles de repartiment? O de la quantitat de residus que suposa tanta paqueteria?
M’agradaria que cada vegada que féssim un “clic” tinguéssim en ment aquestes conseqüències. Amb això no vull dir que no puguem comprar res per Internet, de vegades és necessari, però no sempre. Potser no cal rebre un paquet a les 22 h de la nit. Potser no cal comprar una colònia per Amazon. Ens costarà més barata que a la botiga, sí, tanmateix és necessari fer venir una furgoneta a casa per portar un paquet tan petit? Tots plegats, consumidors, legisladors i administracions públiques, hauríem de decidir què s’hi val i què no. I estic convençuda que no tot s’hi val.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada