Vaig conèixer en Pere Raich, la Montserrat Toran i la Cèlia Prats gràcies a Justícia i Pau, el 2016, perquè a l’entitat ja era una tradició escoltar el Poema de Nadal a l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’església més antiga de la ciutat, i aquell any em van demanar que en fes una presentació. La Montserrat –-aleshores sense la seva filla Cèlia– i en Pere es van ocupar de recitar-lo i de posar-hi música.
Reconec el meu desconeixement del Poema de Nadal de Josep Maria de Segarra fins a aquell moment. N’havia sentit molts fragments mil vegades, però mai no l’havia llegit o escoltat amb atenció. Potser perquè sempre m’ha costat escoltar poesia (m’incomoden les cantarelles), potser per la meva ignorància sobre el patrimoni cultural català, potser per la meva pròpia pobresa lingüística, perquè potser en sentir-ne només fragments mai no m’havia preocupat del sentit general de l’obra... El cas és que me’l vaig haver de llegir i va ser tota una descoberta: quina magnífica descripció de l’individualisme i la indiferència en parlar del rabadà! Quin encert allò de “Tots els camins van a Roma, però no van a Betlem”! , frase que al Vaticà haurien de gravar a l’entrada de la basílica de Sant Pere! Quina bellesa la del “Noi de la mare”!
Quan, després d’haver-lo llegit vaig escoltar la versió d’en Pere Raich, vaig quedar impressionada perquè mai no havia sentit recitar d’aquesta manera, tan senzilla i tan significativa. El ritme dels mots tal i com ell els diu en facilita la comprensió de forma natural. Tot plegat presentat de forma molt austera, a partir d’unes figures de pessebre, i amb nadales intercalades per una veu a capella que cantava magníficament.
Vaig estar molt contenta, doncs, quan vaig veure que també a l’església més antiga de Viladecans, es faria el Poema de Nadal amb els intèrprets que jo ja coneixia.
I per tant el dissabte 18 de desembre, a les 12 del migdia, els Amics de l’Ermita de Sales van oferir aquesta versió excel·lent del Poema de Nadal. Potser no érem gaires, però en qualsevol cas vaig pensar que estava molt bé haver pogut gaudir d’un espectacle de qualitat, que no desmereixia gens les sessions culturals que hi organitza el Departament de Patrimoni.
Servidora, que continua “fitxant” entre els cristians, vaig pensar que efectivament el camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant. Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Josep M. de Sagarra ho va saber explicar molt bé.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada