Fa gust que em visquin, fins i tot quan venen visitants. Pel que es veu, avui en Claudi rep entre les meves parets la seva neboda. És bonica i sembla simpàtica. Estaria bé que vingués més sovint a veure’l. Quan m’ha mirat no li ha importat que jo estigui una mica deixada. En Claudi no està gaire per mi, i no és perquè no vulgui, sinó perquè no té els diners que farien falta per reformar-me de dalt a baix.
Malgrat això, jo segueixo resistint els embats d’un temps i del següent. Per què ho faig? Perquè sé que estic plena de records de qui em posseeix, sobretot els viscuts en bells estius de la seva infantesa. He crescut i m’he tornat decadent, però ho agraeixo perquè no m’he perdut res pel camí que hem fet plegats. Me’n faig creus, de tants moments que hem arreplegat junts. No en canviaria ni un de sol.
Cadascuna de les meves rajoles caigudes, la meva teulada feta pols, el meu jardí oblidat amb un pomer solitari, la meva tanca rovellada que potser desapareixerà tard o d’hora, les meves parets deslluïdes, els meus vidres a punt d’esquerdar-se només són vestigis del passat que he compartit amb el meu amo. L’estimo i cap defecte meu té importància. Ni el meu terra vell que trepitgen els seus peus cada dia. Donar-li refugi i amor és el meu destí. Hi ha alguna cosa millor a desitjar que la seva fidelitat? Servir-lo amb el cap ben alt és el meu compromís per a sempre.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada