Encara me’n recordo de com punxaven els carbassons. Després de treballar un parell d’anys al camp amb el tiet Salvador, vaig anar a fer de lampista amb en Valeriano a Calonge, a la Costa Brava. El Comitè Olímpic Internacional va atorgar las olimpíades a Barcelona’92. Van ser temps d’especulació, l’empresa familiar se’n va anar en orris.
El febrer de 1988 vaig entrar a treballar a Nissan Motor Ibérica, i fins avui. En aquella època et feien fix als dos anys i mig. L’empresa va començar a treure un rendiment màxim de les instal·lacions i del personal. La feina era quasi tota manual. En aquells anys entràvem xavals cada setmana. Soc fill i nebot d’extreballadors de Motor Ibérica i, com jo, molts companys érem de Viladecans.
El primer robot que va venir, “el Serra”, soldava els pisos del Patrol. Amb els anys es van modernitzar les instal·lacions. La fàbrica anava a plena producció, durant una temporada es feien cinc models de vehicles alhora. Però el 2008, amb la crisi econòmica, l’empresa va plantejar un ERO que afectava 1.800 persones. Amb lluita i molt sacrifici, entre tots vam aconseguir reduir l’expedient, però durant aquesta última dècada s’han anat deixant caure les produccions fins arribar a les xifres actuals.
Ara, com és sabut, la matriu de Nissan al Japó ha anunciat que vol tancar les plantes a Catalunya. Això representa una pèrdua de 3.000 llocs de treball directes i 20.000 d’indirectes. Moltes companyes i companys que viuen a Viladecans. Entre directes i indirectes, els sindicats calculen que uns 350 treballadors. 350 famílies que després dels anys de sacrifici que portem es veuran abocades a un sobreesforç per tirar endavant. Si a això hi sumem tot el Baix Llobregat, veiem com la nostra comarca patirà un altre retrocés social i econòmic. No podem permetre que una multinacional com Nissan se’n vagi d’un dia per l’altre, sense més. Seria una porta oberta per a altres fàbriques i indústries instal·lades a la comarca. Un panorama negre per al Baix Llobregat i més tenint en compte la “nova normalitat” que ens deixa el coronavirus. Seria l’excusa perfecta per aplicar polítiques més liberals i que paguin els de sempre els plats trencats. Ja hem vist reconversions industrials recents que, amb l’argument de mantenir l’ocupació, han deixat societats més empobrides, amb gent que té feina però un sou miserable que impedeix arribar a final de més.
Aquí tots plegats ens hem de fer preguntes. Què ha fet l’empresa? I els sindicats? I els governs? I els treballadors? No per retreure res, sinó per reflexionar què s’ha fet bé i què malament, per mirar al futur aprenent de l’experiència. Les empreses han de començar a interioritzar que hi ha més factors a tenir en compte que el compte de resultats. Tenen un compromís i una responsabilitat amb la societat, de sostenibilitat mediambiental amb el planeta i social amb els treballadors. Els sindicats, una mà estesa per negociar i l’altra ferma perquè ningú aprofiti aquesta situació per retrocedir en drets. Els governs, donant les eines legislatives perquè tots els actors socials puguin treballar per al bé comú de la societat. Els treballadors, estant atents als canvis que vindran i preparant-se per fer una societat més sostenible.
Viladecans ha sigut un poble agrari durant segles que ha anat mudant cap a una ciutat industrial durant la segona meitat del segle XX. Hem contribuït amb el nostre esforç i les nostres mans a fer una comarca i, de retruc, un país més fort. Som part de la “fàbrica” de Catalunya. La marxa de la Nissan és un gerro d’aigua freda que espero que es pugui revertir d’aquí a desembre. És el temps que s’han donat els interlocutors per resoldre la situació. Ara és temps d’arremangar-se i no deixar ningú enrere. Hi ha massa en joc i hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per mantenir el múscul industrial del Baix Llobregat. Des d’Esquerra Republicana (presideixo la secció local a Viladecans) sabem que la indústria forma part del nostre ADN i és una font importantíssima d’ocupació de qualitat, d’estabilitat i generació de benestar. Hem d’evitar sigui com sigui la desertització industrial.
Albert Artero Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada