Antònia Doñate, in memoriam

Antònia Doñate i Andreu Comellas
Fotografia: Jaume Muns

L’Antònia per a mi era simplement la mare de l’Andreu. Érem aspirants a conspiradors reclutats per un Andreu de Trenka blau marí amb caputxa i pinta de sospitós habitual. Tenia una gran semblança amb Oliver Reed, un actor anglès dels temps del free cinema, amb la cabellera llisa que li arribava a les espatlles, un serrell que en caure li tapava els ulls com a fars de Comellas Doñate. Anàvem a formar una cèl·lula del Partit Comunista, o això pensava jo. A l’Andreu li va tocar intentar explicar-me que el partit comunista no es deia comunista, que es deia Partit Socialista Unificat, PSUC, que no era socialista sinó que era comunista.

Érem uns set, com els dies de la setmana, però sempre faltava algú. La tarda de la reunió trucàvem un darrere l’altre el timbre i de vegades obria la mare de l’Andreu amb somriure còmplice. Érem una cèl·lula al nostre aire, impuntuals, sense la mítica disciplina ni la sensació de perill de la lluita antifranquista. Un militant amb nom de guerra ens portava un paquet de Món Obrer jugant-se la llibertat per aquells dobles folis. 

Havíem de repartir-los però la premsa prohibida se’ns acumulava sense repartir i creixia una columna delictiva de premsa caducada a l’eixida que donava al carreró. Si entrava la secreta creuria haver descobert l’estat major de l’oficina de propaganda dels comunistes catalans. Ella, de tant en tant mirava i movia el cap dient “aquest jovent” amb una mirada més divertida que crítica.

Ella havia vist més canvis en 90 anys que cap generació que li hagués precedit en la història de la humanitat. Va créixer en temps de guerra. No parlava molt, tenia la discreció entrenada de les nores sobrevingudes. A partir d’algun moment va deixar de ser únicament la mare de l’Andreu per ser l’Antònia. Ella era el pegament invisible d’una família de vuit fills i un marit en temps de vents forts, tempestes i canvis. Va ser també la protectora discreta d’aquella cèl·lula tan poc prometedora que va ser capaç d’impulsar la primera associació de veïns i ser motor per guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada.

Déu escriu recte amb ratlles tortes, diria l’Antònia, que era cristiana i dona de missa. Els diumenges eren de missa al matí i cinema a la tarda, fins que la televisió va prendre el comandament. L’església era també relació social i lloc de trobada. Avui en part encara és l’Arca de Noè de la societat que queda del Viladecans de tota la vida, sacsejada pel creixement de l’onatge migratori de la segona meitat de segle XX. 

Jo la vaig acabar de descobrir llegint el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d‘Antònia Doñate, una llarga i excel·lent entrevista del nostre editor, Josep Lligadas. És un llibre que hauria de ser lectura obligada a les escoles, i per a qualsevol de Viladecans que vulgui saber d’on venim; una lliçó d’història d’una d’aquestes veus imprescindibles, silencioses i silenciades pel seu pecat original: ser dona. L’Antònia era una dona brillant, observadora, amb una vida intensa, de novel·la de Dickens, valenta i comprensiva. 

La seva filla Maria i el Vaticà II van ajudar l’Antònia a recórrer el camí que va de la caritat a la solidaritat i fer de Can Comellas un modest Open Arms per exiliats i fugits de la policia que trucava a casa de matinada. Cada cop que la llegeixo, sento la seva veu. És clar, acostumava a dir, que no era manera de donar la raó, sinó de dir que així són les coses. Vam anar junts a les llistes de les municipals, l’Antònia, l’Andreu i jo. Al PSUC crèiem en la igualtat de la dona i pensàvem que la practicàvem. No crèiem en les quotes. De vint-i-un, divuit homes i tres dones. Vam treure nou regidors. Nou homes i zero dones.

És clar, diria la nostra Antònia.

José Luis Atienza