A quin preu?

Si busques al diccionari el significat de personal sanitari, trobaràs que és la persona que té cura dels malalts. El que no trobaràs és a quin preu. Sent infermera, professió que diuen que és vocacional, et dediques en cos i ànima a fer que els pacients rebin les cures el més òptimes possible. I durant aquests tres mesos que hem viscut en el punt àlgid del coronavirus també ha estat així. 

Però a quin preu? Doncs a un preu molt alt. Esgotats físicament i mentalment. 

Esgotats no només per la falta d’equips de protecció individual (EPI) ni per la saturació dels serveis, com tothom sap, sinó pel fet que els malalts de tot l´hospital no podien rebre visites de familiars i, en ocasions, tenies la necessitat de fer-los companyia i els agafaves de la mà per acompanyar-los a les portes de la mort. Com podíem deixar a una persona morir sola? Era un sentiment d’impotència de no poder fer res més per aquella persona quan realment, si ho penses ara, era el millor que podies fer: agafar-li la mà.

Esgotats no només per les hores de més que t’oferies a treballar pensant en els teus companys d’altres torns, sinó pel temor a contagiar-te del virus, encara desconegut, i de rebot contagiar tots aquells que compartien la seva vida amb tu. Molts companys, encara a dia d’avui, no poden veure les seves famílies, ja sigui perquè són personal de risc o ja sigui pel fet que som persones que tractem de tu a tu el coronavirus diàriament.

Personalment, vaig estar dos mesos sense veure els meus fills. Pels torns de la feina, hi havia dies que necessitava que es quedessin amb els avis i el que no podíem permetre és que jo contagiés els meus fills i de rebot contagiés els avis. Així que vam decidir que es quedessin amb ells per evitar les anades i vingudes dels nens i del possible virus. I no ho vaig fer pels fills, sinó pels avis. Això em va facilitar la meva feina perquè deixava d’estar preocupada per si jo em contagiava del virus. 

En acabar el torn marxaves a casa esgotada però amb sentiments contradictoris: necessitaves marxar per agafar forces perquè no sabies com et trobaries el servei el dia següent, però alhora et volies quedar per ajudar els teus companys. 

Era la guerra i havíem d’anar tots a una. Tots a una, sí. Tots els professionals, sí. Perquè aquesta pandèmia l’hem patida tots, tots: els de dintre i els de fora. 

Quan dic els de dintre em refereixo a tots aquells que directament han fet funcionar tots els serveis sanitaris: personal de la neteja que a cuita i corrents havien de deixar preparades les habitacions de tots els serveis perquè de seguida entrés un altre pacient que feia hores que esperava; personal de bugaderia i cuina; personal de manteniment, que muntaven unitats d’UCI en menys de 24h o instal·laven dipòsits extra d’oxigen per cobrir la demanda de l’hospital; tècnics de laboratori que no donaven a l’abast amb totes les proves per detectar el virus en els pacients; servei de farmàcia; tècnics de raigs; auxiliars d’infermeria (TCAI) i infermeres tant d’atenció primària com d’hospitals; metges; gestors que van iniciar una recerca intensa per trobar recursos tan materials com personals per cobrir les necessitats de l’hospital,... Tots nosaltres ens vam haver de reinventar per tirar endavant.

I quan dic els de fora, i no menys importants, em refereixo a tots aquells que s’han quedat a casa per la pandèmia. Gent que ha perdut les seva feina; gent que ha perdut familiars i no els ha pogut acomiadar; infants que han deixat d’anar als parcs a jugar amb els seus amics; avis sols sense les visites dels seus fills i néts... Tots vosaltres també us heu hagut de reinventar.

Tot i això, i després de sortir del camp de batalla contra el virus, em sento afortunada. Afortunada perquè segueixo tenint la meva feina que tant m’agrada; afortunada perquè sé que sempre podré comptar amb els meus companys (que ja amics) de batalla; afortunada perquè, tot i haver tingut un daltabaix emocional, aquesta crisi m’ha fet més forta; afortunada perquè hem demostrat al món que tots junts podem moure muntanyes; afortunada per estar de nou amb la família... 

Em sento afortunada, sí, tot i que hàgim hagut de pagar-ho a un preu molt alt.

Judit Amat i Comellas